“Hi ha un divorci entre el que diem que creiem i el que fem”

Ens preocupa un fenomen que ha arribat ja a la comunitat protestant i que fins fa poc no existia, i és el que anomenem protestantisme sociològic. És a dir: hi ha molta gent que es considera protestant, si mires el baròmetre d’Afers Religiosos veuràs com la comunitat protestant ha crescut de manera exponencial en els darrers anys a casa nostra, però la realitat és que avui ja no hi ha aquella participació i aquella vinculació que hi havia abans en les nostres comunitats. Fins i tot molta gent que es diu protestant, quan li preguntes a quina comunitat cristiana va, et diu que a cap. Un protestant que no va als cultes del diumenge? Això és inaudit. També ens preocupa una altra cosa, el més important: el divorci que hi ha entre fe i vida. No hi ha coherència: diem que creiem en una cosa i després no la fem, no la duem a terme en la nostra vida diària.

Jo no puc parlar de les altres religions. Per a nosaltres és un fenomen relativament nou en aquest país. Potser en altres països s’ha donat i ha passat molts anys abans, però a casa nostra no havia passat. Potser per la nostra realitat sociològica, els anys de persecució, la desigualtat que encara existeix entre l’Església majoritària i les confessions religioses minoritàries... no ens havia afectat.

Doncs és complicat, però en aquest congrés vam parlar molt i vam mirar com podríem nosaltres tenir una millor resposta per contrarestar aquesta situació. Hem d’intentar trencar aquesta dicotomia, aquesta separació que hi ha ara en el si de la nostra societat, i de la nostra Església, que no vivim majoritàriament d’acord amb el que diem, d’acord amb les ensenyances de Jesús, i per això ens hem plantejat de potenciar el que en diem la cultura del discipulat. Què significa ser un deixeble de Jesús avui? Com podem ajudar-nos els uns als altres per ser deixebles de Jesús? Si Jesús és el model, aprofundim per conèixer aquest model, com el podem fer nostre. I com el podem fer nostre en l’àmbit personal i també a partir de petits grups de fe.

La fe ha de ser propera, és important reunir-se en el decurs de la setmana amb uns quants creients que comparteixen la teva mateixa fe i poder-se ajudar els uns als altres. Després ja vindrà el diumenge i farem la celebració i farem el culte i ens ho passarem bé, perquè els cultes protestants des de tota la vida procurem que siguin alegres. Abans cantàvem uns himnes que eren una novetat per a la seva època, i aquests ara potser han quedat desfasats... Doncs cal renovar la himnologia, posar nous ritmes, i fer que el culte sigui el que ha de ser: una festa espiritual. Però la veritable espiritualitat, a part de buscar-la en petits grups, l’hem de trobar en la meditació diària.

La fe protestant ha estat sempre encaminada a aprofundir en la paraula de Déu d’una manera directa. Tu i la paraula de Déu, la paraula de Déu i tu. Si tu aprofundeixes en la paraula de Déu, la paraula de Déu es farà carn en la teva vida. I això és la meditació diària, que cada dia puguem tenir l’experiència d’aproximar-nos a la paraula de Déu. No ens hem de conformar, com fan alguns ara, a baixar-se un vídeo o passar-se un parell de lloances per Whatsapp.

Veiem que hi ha un fragment de gent, que tenen entre els 35 i els 45 anys, més o menys, en què hi ha un cert allunyament de la vida de l’Església; per això parlàvem del protestantisme sociològic: si els ho preguntes et diuen que sí, però després no van ni als cultes. Estàs parlant de Jesús i de protestantisme i els diumenges no vas a l’església? Nosaltres també volem treballar perquè hi hagi un canvi d’hàbits, de valors i d’actituds. Un deixeble ha de tenir una altra agenda. En moltes coses podem tenir l’agenda del nostre entorn, l’agenda del món, però si volem ser veritables creients, veritables cristians, hem de tenir una agenda una mica a contracorrent. Jo a vegades dic que avui estem com en l’època preconstantiniana.

Sí. A partir de l’emperador Constantí i els segles posteriors, l’estat i la societat defensaven un determinat model de vida que més o menys podia assemblar-se a un cert model de vida d’inspiració cristiana. En època preconstantiniana, els tres primers segles del cristianisme, era exactament tot el contrari: l’estat i la societat eren opositors de la fe cristiana, i jo penso que ara, en aquesta Europa nostra, ens trobem cada vegada més en una doble situació: o bé hi ha una certa indiferència vers el cristianisme per part de la societat o bé hi ha una certa oposició. Fixa’t que fa trenta anys es van signar en aquest país els acords de cooperació de l’Estat amb les comunitats evangèliques, jueves i musulmanes, i la normalització religiosa no ha arribat fins ara, i encara. No estem a la mateixa casella de sortida que el 1992, però quasi. Tot costa, i quan aconseguim un dret és arrossegant-nos.

Un dels grans problemes que tenim és la manca de cofinançament de les confessions no majoritàries. I això ens ho limita tot. No podem competir; és com si un partit extraparlamentari volgués competir amb un partit parlamentari.

El protestantisme ha tingut dos moments històrics: el primer se’l va carregar la Inquisició i l’altre, a partir del 1868, amb la Revolució de la Gloriosa, vam començar a arrelar-nos, i des d’aleshores fins ara hem tingut una presència institucional permanent. Va haver-hi persecució durant el franquisme i abans, durant la República, també ens van cremar algunes esglésies, però sempre hem estat aquí. Ara els evangèlics que venen sobretot de Llatinoamèrica, alguns ho són, d’evangèlica, d’altres estan a la frontera.

Certament una de les coses que ens preocupen i volem fer el Consell Evangèlic de Catalunya és la creació del comitè evangèlic per a la immigració. Això té un propòsit: nosaltres no volem tenir una xarxa d’esglésies del món de la immigració com diuen que tenen els holandesos o els anglesos... Nosaltres no volem això. Nosaltres volem una sola xarxa d’esglésies, una sola Església a Catalunya. Volem que les persones que han vingut en aquestes onades migratòries formin part dels òrgans de govern de les nostres comunitats, que també siguin pastors i pastores de les nostres comunitats. Un nombre importantíssim de gent que tenia la mateixa fe que nosaltres s’han integrat a les esglésies establertes, però també hi ha grups que per un costat creuen que això és el seu país d’origen, i Catalunya és molt diferent al seu país d’origen, i al mateix temps creuen que l’Església del seu país és l’Església a casa nostra. I l’Església a casa nostra des de fa molts i molts anys, per raons històriques, no hi ha hagut gaire frontera entre les diverses famílies nacionals, ans al contrari: hem col·laborat en la defensa de la llibertat religiosa, ens hem reconegut com a germans. Però ara hi ha grups que desembarquen aquí, no s’encomanen a ningú i fan el seu camí.

Sí. Un sí rotund, i no només pel fenomen migratori. Aquí també hi té a veure la influència dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Mira, t’explicaré una anècdota: va venir a Catalunya un cantant famós que tenim, nord-americà, i em van convidar al concert. Lògicament va cantar en anglès, i saps una cosa?: tot el públic seguia les seves lloances en anglès. La meva generació, que estàvem orgullosos i encantats de traduir totes les lloances i els càntics i les espirituals negres, els textos de Martin Luther King, del Maig del 68, de qualsevol llengua al català, que cantàvem en català, que un dels nostres pilars era la reivindicació de la llengua... això ha passat. Ara la gent busca les lloances en anglès i canta les lloances en anglès. I dius: què ens ha passat?

Des del Consell Evangèlic hem creat un grup perquè vagi per les esglésies amb lloances en català . I no només portem les partitures; som un grup de gent que ens oferim a anar a les seves esglésies a cantar amb ells en català i ensenyar-los les cançons en català, nostres o traduïdes. Hem de fer aquest esforç perquè si no acabem cantant en castellà o en anglès... El món evoluciona d’una manera i va cap aquí, i nosaltres tenim pocs recursos per revertir la situació i fer campanyes a favor de la nostra llengua. Fixa’t que Pluralisme i Convivència dona al Consell Evangèlic de Catalunya 10.500 euros a l’any! Si amb això no en tenim ni per comprar els llapis... I torno al mateix: o anem cap a un cofinançament raonable i just o en temes com el de la llengua, els perdrem.

Aquí de moment és una excepció, vigilant perquè és un perill latent. A tots els polítics de tots els colors els hem comentat que han d’estar amatents, i els hem demanat que incloguin alguns dels nostres valors cristians en els seus programes, perquè si no ho fan correm el perill que hi hagi “altres partits” que els incloguin o que diguin que els inclouen o que els manipulin. I això és molt perillós.