“Més que contrapoder, som un aliat necessari”

L’èxit de Medcities és que no ens limitem a anar a convencions o fòrums a fer declaracions, sinó que som molt pràctics, una porta de projectes per a molts municipis membres, del sud i l’est de la Mediterrània. I de molts llocs on o bé falta estat, com passa a Tunis amb el desmantellament de les institucions locals, o bé n’hi ha massa, com al Marroc. Però amb el punt en comú de la proximitat: com més a prop del ciutadà millor. Molts projectes tampoc els fem sols, sinó amb suport en finançament, per exemple, de la UE, i la implicació d'acadèmies, centres de recerca, a més d’ajuntaments i regions. La transferència de coneixement és importantíssima, i l’aspecte humà de compartir una taula per resoldre problemes comuns. Si no fos per Medcities no sabrien que hi ha solucions o no veurien la manera de posar en marxa els projectes.

De 63 que érem el 2019 als 73 que som ara, un degoteig constant, però també hem doblat el nombre de membres observadors, als quals convidem per si volen entrar-hi més endavant; d’aquests hem passat de tres a set. Hi ha l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament –òrgan que depèn de la Generalitat de Catalunya–, i també l’Assemblea Parlamentària de la Mediterrània (PAM), entre d’altres. La PAM, per exemple, aplega tots els parlaments de tots els estats de la conca, excepte el de l’Estat espanyol. I seguim volent ampliar els membres i els observadors; una de les properes visites que ens interessa fer és a Nàpols, perquè l’alcalde ha sentit a parlar de nosaltres i ens vol conèixer. D’altres ciutats, com Gaziantep i Hatay, afectades pel darrer gran terratrèmol de Turquia, es van interessar en nosaltres ara ja farà un any.

Els dos que em venen al cap i són més destacables fan referència a la gestió de residus i de l’aigua. Per exemple, el pla estratègic de la ciutat de Tunis, que emana de la cooperació europea, lligada a uns objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides, que ajuden a fer polítiques conjuntes. És un pla estratègic per a quatre anys, però amb la mirada posada a 15 anys vista, i ja s’està començant a executar en matèria de residus i amb visió metropolitana, per a 36 municipis més, liderat des d’aquí. En aquest camp, del tractament o el compostatge, L'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) exporta coneixement a mig món. O un altre exemple, més centrat en l’aigua, té a veure amb la sequera que també estem patint aquí, com a la resta de la conca mediterrània, a Gabès, al sud de Tunísia, per reaprofitar aigües en una zona semiàrida on la ciutat aprofita un oasi urbà.

El MedECC, grup d’experts europeus en canvi climàtic, conclou que som la segona regió planetària més alterada, després de l’Àrtic, i que patim un 20% més d’escalfament respecte a la mitjana mundial, amb onades de calor, sequeres i incendis extrems i episodis de pluges torrencials. Cap al sud, al nord de l’Àfrica, encara és pitjor. I a Gabès, a Tunísia, experts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona estan dissenyant també la recuperació d’aigües pluvials perquè mirin de ser autosuficients. De vegades aquí, mediàticament, ens quedem amb les proves pilot. Però el més important és que es fa planificació i fulls de ruta perquè les activitats comencin i continuïn endavant, amb el personal tècnic format un cop marxem a engegar un nou projecte.

Proves pilot, per recuperar dipòsits ancestrals, que havien abandonat sota terra. De vegades és tan senzill com recuperar solucions antigues, en molts àmbits, a l'escala del que aquí fem amb el cistell d’anar a comprar. Però allà estan tornant a fer servir canalitzacions excavades a terra, basses, amb nous dipòsits i tècniques per recarregar aqüífers, com s’està fent al Llobregat. De fet, aquí, a Barcelona, ja s’està obrint el terra en molts llocs per aprofitar l’aigua pluvial i evitar que vagi a parar a la depuradora.

En destacaria, més que tecnologia, processos polítics en el sentit més ampli del concepte. Governar amb la gent. Pot semblar contradictori, perquè et trobes amb casos d’estats centralistes, sovint amb dictadures, però amb moviments socials, de lluita pels drets des de baix, ecologistes, que estan col·laborant molt. Persones que van a mirar quines espècies de peixos troben al mar, i això ajuda a fer censos, i plans de protecció de la biodiversitat d’abast més gran. A Catalunya, per exemple, hi ha hagut intercanvi amb el consell de joves de la Generalitat.

D’una experiència de Msaken, a Tunísia, amb una implicació d’un alcalde que va renunciar abans que el president dissolgués tots els ajuntaments. S’havia compromès a crear un consell de joventut paral·lel al ple municipal, que se l’havia d’escoltar.

El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i joves del Consell de Barcelona van visitar-los, i ells van visitar-nos, a Sant Feliu de Llobregat, i ens van donar exemple del procés democràtic que van fer, i d’una empenta i implicació que aquí faria falta, encara que allà es trobessin amb la dissolució posterior dels ajuntaments. Són experiències d’interrelació. I n’hi ha d’altres, com ara en l’economia informal, amb els venedors que aquí en diríem il·legals.

No pas. És a l’inrevés. En el marc del projecte amb Tunis, preguntaven com formalitzar un seguit de venedors informals al voltant del mercat. I des de MedCities vam posar l’exemple dels venedors al voltant dels Encants de Barcelona, que paguen impostos i estan ordenats, com a model a seguir. Aquí ens trobem algunes situacions semblants, que són minoria, però en altres països mediterranis són la tònica general. Al Marroc, un altre cas, hi ha recicladors que es podrien canalitzar cap a l’activitat de reciclatge i contractar-los des del sector públic, més enllà de dir que són il·legals i que no es poden guanyar la vida.

Una mica sí. Però des de la modèstia, crec que ens hem guanyat un prestigi tot i ser petits. Ens escolten i tenim presència i ressò, tot i que tampoc cal dir-ho gaire alt. I no volem ser un contrapoder. Però sense els ajuntaments, tots els ODS i les agendes internacionals, que els estats defensen mentre continuen incomplint alhora alguns preceptes, són impossibles de complir. La mobilitat sostenible, l’eficiència energètica, la disponibilitat d’aigua, la conservació de la biodiversitat, passen pels municipis. Un 60% de l’assoliment dels ODS depèn dels ajuntaments, i si no són forts institucionalment, amb competències, i prou recursos humans i financers, serà impossible arribar-hi. La Unió per la Mediterrània (UpM) o la Comissió Europea, per sort, ens tenen en compte.

En matèria d’aigua o sostenibilitat, sí. O un altre exemple, la conferència de l’any passat sobre la relació entre autoritats portuàries i locals, com ara les de Barcelona, València i Palma, sobre els límits al trànsit de creuers, que contaminen, generen altes concentracions de públic en un radi molt petit, o poden atraure màfies de prostitució... La UpM ens va venir a buscar, i també ens va donar veu a la cimera del clima de Sharm al-Sheikh. O la UE ens avala projectes que veuen que s’acabaran materialitzant, perquè tenim experiència al darrere. Més que contrapoder, ens veuen com un aliat necessari.

Tarragona la tenim posada entre cella i cella. Estem pendents d’una trobada amb l’Ajuntament i la Diputació per proposar-los que s’hi integrin com a observadors. Amb Múrcia no hi hem parlat, i Almeria també podria ser interessant, perquè és la zona més desèrtica de la Mediterrània ibèrica. Amb Sevilla hi va haver un intent, tot i no ser totalment costanera. Però, per estatuts, hi podrien entrar, igual que alguna ciutat portuguesa, que no en tenim cap, o de la mateixa manera que ja és sòcia Agadir, que és atlàntica però pertany a un Marroc mediterrani. Al final, és sobretot una qüestió de clima: Porto o Valladolid no patiran com passa aquí a Catalunya, o a Xipre, o a Turquia.

Mirem de fer un esforç en notorietat i pedagogia, per exemple, en projectes impulsats per la Comissió Europea, o les compareixences que hem fet darrerament al Parlament en matèria de territori o acció climàtica, perquè aquests projectes es facin arribar als municipis catalans i puguin servir de model aquí. Hi ha anys d’esforços al darrere de moltes iniciatives i sempre mirem de fer seminaris o publicar-ne detalls i idees perquè la taca s’escampi.

No hi hem entrat. Tampoc no ens ho han demanat, i no creiem que sigui el nostre paper. Medcities fa xarxa entre tots els municipis de la conca mediterrània, però no interfereix en qüestions internes estatals. Evidentment, els nostres models de polítiques compartides posen molt d’èmfasi en el transport col·lectiu. Reforçar-lo allà on es pugui, i planificar tramvies, millors xarxes d’autobusos, foment de la bicicleta, però més en l’àmbit urbà o metropolità.