Societat

“La guerra em va salvar: seria morta”

La Irina lluita contra un càncer i a l’inici del conflicte va fugir del país, on no li donaven esperances de viure

Amb el suport de Creu Roja i l’Hospital Clínic s’està mirant de curar i establir-se a aquí, “tranquils i segurs”

No s’ho van pensar ni un minut quan van saber que havia esclatat per agafar quatre coses i sortir corrents del país. En el seu cas, però, no va ser una fugida fàcil, perquè la Irina estava molt fràgil, convalescent del càncer d’estómac i d’intestí contra el qual fa cinc anys que lluita i que l’obligava a moure’s amb cadira de rodes acompanyada pel marit, en Petró, que als 60 anys temia per si el reclutaven com a reservista. “Sense ell m’hauria mort, perquè vaig caure desmaiada a l’aeroport. Ara em trobo molt millor i estic aprenent a conviure amb la malaltia”, diu agraïda per l’atenció que rep a l’Hospital Clínic, on fa els tractaments oncològics. “Pensàvem que marxàvem només per uns dies”, explica el matrimoni, que vivia a la ciutat d’Újhorod, avui totalment destruïda pels bombardejos de les tropes russes. En una setmana aconseguien arribar a Hongria per agafar un avió cap a Barcelona, i deixaven lluny els fills, que des de fa anys viuen a Polònia. “Va ser una sort que acabés aquí; només tinc elogis per als professionals i la gent que et vol ajudar”, diu la Irina, que assegura que la guerra li va trasbalsar la vida però a la vegada li va donar una oportunitat perquè al seu país només li donaven mesos de vida. “No em reconeixien de tan prima que estava quan vaig arribar”, explica la Irina, que es van instal·lar uns dies a casa d’uns coneguts abans d’anar al centre d’atenció als refugiats ucraïnesos que el ministeri va obrir a la Fira de Barcelona on van tenir la protecció temporal d’asil i el suport de Creu Roja.

Tots aquests mesos, primer instal·lats a la residència Martí Codolar i després en un hotel, per tornar a la mateixa residència, estan en una primera acollida pendents de la malaltia de la Irina. En Petró es comença a defensar en castellà, que aprèn de manera autodidacta amb l’ordinador i espera que quan tinguin més autonomia puguin anar a les classes que ofereix la Creu Roja. “La quimioteràpia afecta la memòria però espero curar-me i segur que l’aprenc”, s’hi afegeix ella, que no pensa tornar a Ucraïna, tot i que voldria acomiadar-se dels pares. Hi mantenen el contacte cada dia, i tot i que estan allunyats dels combats, cada dia han de baixar als refugis antiaeris quan sonen les sirenes. La Irina va estudiar veterinària a la Universitat de Moscou i no s’explica encara com va esclatar la guerra amb el país veí, amb qui s’entenien com “germans” i comparteixen una llengua molt semblant. En Petró es va formar com a enginyer mecànic per fer les instal·lacions d’empreses càrnies a la ciutat d’Odessa. Allunyats de casa i dels seus, veuen com el conflicte bèl·lic s’eternitza. “El més importat és que es pugui curar, i aquí estem contents, tranquils i segurs”, diu en Petró a en Serguei, que ha fet de traductor durant l’entrevista i que ha de tornar a Fira de Barcelona, on cada dia continuen arribant refugiats que fugen de la guerra. “Han esperat un any a veure si acabava el conflicte, però no podien aguantar més”, explica dels refugiats, que no paren d’arribar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.