“Si l’àrbitre fos el teu fill, t’agradaria que l’insultessin?”

Sí, és un cas bastant comú, molt típic. Veiem expectatives de pares molt desmesurades en edats molt primerenques, massa insistència que els fills facin bones actuacions sempre. Pares que es preocupen més pel rendiment que per l’estat emocional o anímic del nen.

Sí, totalment. Hi ha una edat en què els nens comencen a generar identitat pròpia, en què els pares deixen de ser els referents i ho són més els companys de l’ESO, per exemple, i veuen que és més difícil aconseguir els somnis esportius que tenien. Aquí hi ha un abandonament considerable i molts cops és perquè han posat el pes en el rendiment o resultat i no pas en el gaudi i en la cara saludable de l’esport. És molt important que els pares se centrin en els aspectes per se de l’esport: disciplina, gaudi, treball en equip, esforç…

Què vols fomentar? El resultat o l’experiència positiva? Si no marques gol, què es premia? Per què no es premia allò que depèn només del nen? Potser el porter contrari és brillant. Per què no premiem l’esforç, que generi benestar als companys?

Crec que té a veure amb dos aspectes. El primer, les expectatives. Arribar a primera divisió és un èxit econòmic molt gran, sobretot en la societat capitalista que tenim, i genera estatus social. Com més grans són les expectatives, més grans són les frustracions. L’altre factor és el nivell sociocultural de la gent que practica cada esport. El futbol també és vist com una oportunitat per sortir de segons quins entorns on hi ha precarietat.

Oblidem que estan en formació, igual que els nens. Si fos el teu fill, t’agradaria que l’insultessin així? En moltes ocasions els dos bàndols estan descontents amb l’àrbitre. Hi ha una percepció subjectiva molt esbiaixada. Quan el factor extern no compleix les teves demandes apareix la frustració i hi ha ocasions que es transforma en violència. Freud deia que la persona educada és aquella que és capaç de reprimir-se.

Hi ha gent que parla de triar entre competir o formar i jo crec que ambdues són compatibles. Competir també és formar perquè pot ser un espai de superació, de lluita ben entesa. Tu formes per poder guanyar però perdre forma part del procés. L’error és quan l’objectiu principal és guanyar, sense importar les formes ni la formació dels nens. Quan desequilibres la balança i impera la victòria, és difícil donar la importància necessària a la formació. Quan se’ls diu als nens que juguen a futbol que han de perdre temps si van guanyant, quin missatge transmetem? És una martingala per aprofitar un buit legal, però no estàs potenciant com jugar per defensar bé la porteria.

Veig que hi ha una evolució cap a més pressió perquè al voltant de l’esport femení hi ha més expectativa econòmica i social. Veure Alexia Putellas en una tanca publicitària atreu molt.

És un dilema. Quan són molt petits necessiten l’escalf del pare o la mare. Soc partidari dels codis normatius o recomanacions per saber què fa bé al teu fill i què no. No li fa bé que l’entrenador li digui A i el pare B. No poden tenir missatges contradictoris. Prohibir no m’agrada perquè hi ha molta gent que té un comportament exemplar.

És important el missatge que reben de l’entorn i a la majoria els han ficat en una aura intocable. Es creuen per sobre del bé i el mal a nivell moral i fan actes poc exemplars. Miro de pensar en jugadors de futbol professional exemplars i em venen pocs noms al cap. I les conductes exemplars, quants cops les veus reproduïdes als mitjans de comunicació? En canvi un jugador que trepitja un altre ho veiem a cada moment.

Tinc el somni de fer un club on es portin a la pràctica elements com que el pes el tingui no protestar a l’àrbitre, no escopir al camp, que es faci el tercer temps després del partit i els nens puguin compartir un espai i interactuar... De vegades t’assembles més del que penses a qui consideres el teu enemic. Per començar comparteixes una afició.