“Tenim un programa que detecta fàcilment el plagi”

No, vaig fer el màster en formació del professorat. Era d’un curs.

Després d’haver acabat el màster, em vaig apuntar a les llistes [d’Educació]. Llavors era força lent per accedir-hi, sobretot en la meva especialitat, que era història i geografia. Era força lent a diferència d’altres especialitats. Veient aquesta situació i com que m’agrada molt la recerca, vaig optar per fer el doctorat en educació.

La meva tesi, que es titula Aprenentatge mòbil, ciutadania espacial en l’educació per al desenvolupament sostenible, és una tesi centrada en sostenibilitat, en l’educació per al desenvolupament sostenible, però des d’una altra visió. És aquesta visió d’utilitzar les noves tecnologies per promoure la participació ciutadana. Vaig investigar sobre el tema.

Abans de fer aquest estudi de camp, vaig investigar molt l’ús de les tecnologies, sobretot de l’aprenentatge mòbil.

Sí, sí. Vaig començar el 2015, però la part d’estudi de camp la vaig realitzar a l’institut La Miquela de Bescanó el curs 2016/17, entre el segon trimestre i el tercer.

Aviam. La meva tesi era que, gràcies a les tecnologies de realitat augmentada geolocalitzada, era possible millorar les competències espacials, de l’alumnat...

D’ubicació i al mateix temps de contextualització dels elements que tenen a veure amb la sostenibilitat. És a dir, proposava que els mateixos alumnes participessin en el seu municipi aportant solucions de millora i ubicant-les en el territori utilitzant aquesta aplicació de realitat augmentada.

El que plantejo és que el bon ús de les noves tecnologies pot millorar la participació ciutadana, i això és important implementar-ho des dels centres educatius.

Hi ha estudis que demostren que, a partir d’educació primària [de 6 a 12 anys], ja es poden aplicar i utilitzar.

A partir de 3r i 4t. Els nens utilitzen cada cop més les noves tecnologies.

Això és responsabilitat de tots, de les famílies i també i sobretot de les escoles i dels centres educatius. El problema que tenim és que actualment als centres educatius, tant si utilitzem les tecnologies com no, els alumnes ja venen..., en saben molt més, fins i tot molt més que els professors. [Riu]

Més que els pares, sí. Aquí potser ens hem de replantejar com utilitzar-les per fer un bon ús i per utilitzar-se de manera eficient en l’àmbit de la docència, perquè realment puguin servir als nois i noies, i no que les continuïn utilitzant d’una manera que no els aporta gaire res.

Existien diverses plataformes de realitat augmentada, però aquestes plataformes de realitat augmentada no estaven adaptades a l’àmbit educatiu, estaven més enfocades cap a l’àmbit del patrimoni i no s’utilitzaven. Potser s’utilitzaven, però amb continguts de patrimoni o bé de turisme. Totes aquestes aplicacions s’utilitzaven per a això. El que vaig fer va ser utilitzar diverses plataformes i vaig mirar què aportaven. I el que vaig veure va ser que eren aplicacions que, adaptades al sistema educatiu, podien aportar molt. Els vaig fer una proposta perquè aquest tipus de plataforma es pogués utilitzar per a la participació. En comptes de ser una eina que indiqués els llocs que cal visitar, que fos una eina perquè els joves poguessin participar i donar a conèixer les seves opinions i les seves visions.

Quan vaig desenvolupar aquest projecte, que va ser el que vaig implementar a l’institut de Bescanó.

El projecte consistia que, per grups, donessin a conèixer aspectes del seu municipi que es podien millorar, que no els agradaven.

Ells sortien en grups i visitaven aquests espais i, un cop allà, havien de fotografiar elements que els desagradaven. I després quan tornaven a l’aula havien de desenvolupar propostes de millora. Un cop ho feien, tornaven a anar al lloc i es gravaven en un vídeo. Aquest vídeo era el que servia per després poder-ho pujar a la realitat augmentada. És un sistema que utilitza les coordenades geogràfiques. Llavors allà gravaven el vídeo donant a conèixer on es trobaven, què hi havia, quins elements es podien millorar d’aquell lloc, per què pensaven que es podien millorar... Per exemple, a l’antiga fàbrica Grober pensaven que allò es podia convertir en una escola, en un institut, donar-li un altre ús. I ho gravaven en el vídeo.

Ajuda a participar, a compartir la informació i que aquesta informació pugui servir a qualsevol ciutadà o ciutadana. Qualsevol persona que es descarregués aquella aplicació podia veure les propostes que havien fet els nois. Allò va acabar aquí perquè vaig acabar la tesi.

Penso que la intel·ligència artificial està agafant més força en la nostra societat cada vegada més. Però sí que penso que per una banda està bé però per l’altra, depenent dels usos que se’n faci, pot arribar a perjudicar l’esperit crític, reflexiu.

Sí, tot depèn de l’ús que se’n faci. Hem de deixar aquesta part més reflexiva a les persones.

Els plagis, nosaltres tenim un programa que els detecta. Normalment els treballs es presenten per la plataforma [en línia]. En les meves assignatures, físicament jo els ho demano. I tenim un programa que detecta fàcilment el plagi.

Sí, encara que siguin fragments, i inclús entre companys. Ho detecta fàcilment. I alguna vegada sí que m’hi he trobat, que un alumne ha copiat i que es nota molt.

[Riu] No, no, encara no m’ho he trobat, això. Per sort, encara no.

Sí, crec que en el futur pot arribar a passar.

[Riu] És una pregunta molt relativa.

Estic contenta, sí. Més que èxit, diré que estic agraïda perquè sí que he pogut fer coses, estic molt agraïda per això, he pogut tenir una educació de qualitat, m’he pogut formar en allò que m’ha agradat. Hi ha hagut moments de tot, però en general estic satisfeta.

Estic d’acord amb el que comenta aquesta autora [que acaba de publicar Mireu com ballem, la continuació d’El país dels altres, totes dues obres a Angle Editorial], que de vegades la gent no ens acaba de veure com a catalans o catalanes, però quan anem de viatge allà tampoc ens veuen com a marroquins o marroquines. Això queda clar. Haver marxat d’allà, aquesta emigració, ha fet de mi que jo no torni a ser la mateixa d’abans o que si m’hagués quedat allà. Perquè jo penso que la identitat d’una persona es configura a partir de totes les experiències de la seva vida. Sento que hi ha molts aspectes de la meva vida que formen part de la cultura d’aquí, de Catalunya. Em sento ciutadana d’aquí.

Sí, catalana, europea, amb molts aspectes d’aquí. Però de la mateixa manera haig de dir que és innegable que tinc una cultura d’origen, la cultura on m’he educat a casa meva, perquè jo del Marroc no recordo gairebé res. Tinc una llengua.

Parlo amazic i una mica d’àrab. Català, castellà i una mica de francès i d’anglès.

És el que alguns autors en diuen pertinences. No una sola pertinença. Penso que qualsevol persona que deixa la seva terra d’origen té elements de diferents llocs. Això fa que sigui una experiència diferent.

Sí.

Sí, trobo discriminatori que una persona que fa molts anys que viu aquí, si és major d’edat, no pugui votar.

Jo vaig néixer al Marroc el 1990 i vaig venir a Catalunya quan tenia quatre anys. Per tant, poc recordo d’aquesta emigració. Va ser una decisió de la meva família.

Era bàsicament perquè el meu pare va venir primer a buscar feina, perquè Espanya i Catalunya requerien mà d’obra. El meu pare va venir a treballar i més tard ens va portar [reagrupar] a tota la família.

A batxillerat sí que tenia clar que volia estudiar. Jo vaig fer història perquè m’agradava molt l’assignatura d’història, ho haig de reconèixer, i destacava, però volia ser mestra. Aquesta era la idea que tenia. És clar, jo tenia la idea de ser mestra o professora i en veure que aquesta especialitat m’agradava em vaig centrar en la llicenciatura amb la finalitat que més endavant continuaria algun màster o algun postgrau per dedicar-me a la docència.

Sí, sí.

M’agradava molt la història contemporània i la història medieval.

En la meva assignatura de didàctica de les ciències socials, hi ha diferents blocs. Un primer bloc és sobre el currículum, que és més teòric, però hi ha també un segon bloc i un tercer. El segon és de geografia i el tercer és de ciutadania i participació. En les meves classes utilitzo la tecnologia per incentivar la participació, que sigui una eina perquè els futurs docents la puguin aplicar per incentivar la participació del seu alumnat, bé a l’aula, bé a la societat, perquè sobretot puguin utilitzar-la com una eina perquè hi hagi continuïtat entre allò que els nens i nenes aprenen a l’escola i l’educació no formal, informal, que reben a través dels mitjans de comunicació, etcètera, i perquè sigui una eina que ajudi a contrastar.