El llegat d’Atletes Units

Ala secció Elegàncies, destinada a les lectores del diari L’Autonomista, Montserrat Font escriu un article, l’agost del 1935, dirigint-se als homes que desaproven l’esport femení, especialment “els que a més de no practicar cap esport es creuen en el dret de prohibir que d’altres el practiquin”. Font recomana l’esport sense distinció de sexes perquè, afegeix, els qui no ho fan “ignoren totalment els resultats benefactors que ha de reportar l’esport ben practicat”. Sap del que parla. Forma part del Club Atletes Units i el 1934 en funda la secció de bàsquet femení. Respon al perfil del que es considera, als anys trenta republicans, una dona diferent de la majoria. És periodista i esportista. El seu nom, perdut a l’hemeroteca, ha estat recuperat per Daniela Abreu i Dani Font a la recerca Elles també jugaven, premiada amb la Beca 8 de Març de l’Ajuntament de Girona sobre la història de l’esport femení a la ciutat des del 1871 fins al 1977.

Montserrat Font és un dels noms que els recercadors fan visible en una investigació molt àmplia i que inclou entrevistes a l’atleta del GEiEG Lourdes Juliol i Albertí (1956), les jugadores de bàsquet Carme Vilagran Moner (1948) i Lolita Iglesias Paredes (1951), l’esquiadora Coralí Gilabert Masó (1955), la jugadora de vòlei Rosa Duran (1962), la tennista Francesca Mussons i Requesens (1948) i l’atleta Maria Teresa Saló Oliveras (1949).

Els investigadors remarquen la irrupció femenina i esportiva dels anys trenta en una Girona republicana però molt conservadora: “Pensem que el Club Atletes Units hauria de ser més conegut a la ciutat, pel paper important que va tenir per a les dones, perquè s’hi creen les primeres seccions esportives femenines, la de bàsquet i la de natació”, assenyala Dani Font. D’Atletes Units i del nom propi de Montserrat Font, els investigadors en destaquen els articles a la premsa amb un to reivindicatiu sobre el dret de la dona a practicar esport. Així a “Feminisme i esportivitat” (L’Autonomista, 7 de setembre del 1935), argumenta la fortalesa de la dona esportista i l’actitud segura que generava la seva pràctica: “Cap alt, pas ferm”, ben al contrari d’“una floreta delicada que el vent fa moure i encara que feble, sembla que ha de desarrelar-la”. A més de Montserrat Font, també es rescata la història de la nedadora i jugadora de bàsquet Loreto Almeda, que va ser escollida Miss Esport 1935, motiu pel qual Montserrat Font va entrevistar la seva amiga a L’Autonomista del 21 d’agost. En l’entrevista, Loreto Almeda rememora el primer partit de bàsquet femení del Club Atletes Units a Salt i el suport rebut pel públic, que, explicava, va ser l’impuls per continuar endavant. I així, a més del bàsquet, practicava natació, atletisme, ciclisme i patinatge. “En tots els esports hi trobo un benestar molt gran; com m’agradaria que totes les dones de Girona en practiquessin sense excepció!”, diu a l’amiga esportista Montserrat Font. Almeda va ser sòcia del Club Atletes Units i del GEiEG. Durant la dictadura, Loreto Almeda va continuar vinculada al Grup però va derivar la pràctica esportiva cap al muntanyisme i les excursions.

La història de Conxa Pera Planells és segurament la que destil·la més modernitat i, com la defineixen a la recerca, “és el prototip de dona moderna”. Els autors han pogut traçar el seu relat vital gràcies a les fotografies i documentació aportades per la seva neboda Montserrat Duch. Gran lectora, vestia pantalons, escrivia articles a la revista Àncora de Sant Feliu de Guíxols i era amiga d’Emília Xargay. El seu germà era el pintor Agustí Pera Planells i tenia una altre germà esportista, Joan Pera Nito, pioner de l’hoquei a Girona. Conxa Pera va ser nedadora i entrenadora de l’equip femení del GEiEG i el 1936 era la secretària de la secció de natació; era la primera sòcia del GEiEG que formava part de la junta directiva. En resum, era una esportista total, ja que també esquiava i feia atletisme, navegava... Amb l’entrada del feixisme, però, Conxa Pera es va centrar en el tennis. Com recalquen els autors, tot i ser dones avançades als temps que van viure i trencar estereotips, pesaven més els prejudicis de la societat catòlica i conservadora, que no veia amb bons ulls les joves que es posaven un banyador per competir.

Reivindiquen també una altra esportista més,d’un període proper i que va sobresortir durant el franquisme, i potser per això també oblidada: el de l’atleta gironina Anna Maria Molina de Haro (Girona, 1950 - Barcelona, 1979), que va morir als 29 anys a causa d’un accident de cotxe. “Va dominar l’atletisme de l’Estat en proves de velocitat, salt i el pentatló, cosa que demostra la seva versatilitat”, destaca Font. Els investigadors han proposat a l’Ajuntament que algun equipament esportiu dugui el seu nom.