Vam coincidir a la parròquia de Sant Josep de Girona, però en diferents anys. Allà vam fer la primera comunió, la segona comunió i la confirmació, com a nens i joves. Fèiem esplai, colònies... Més tard, un cop s’acabava aquesta etapa, el més normal era continuar com a colla d’amics. Eren grups generacionals, i fins i tot les colles tenien un nom. Alguns vam entrar llavors a fer de monitors o de catequistes. Els vicaris, els rectors... eren tots molt oberts, i ja de petits corríem per allà com si fos casa nostra. Hem de dir que Sant Josep ha estat una de les parròquies més actives i obertes de Girona, amb molta participació del jovent. Quan preparàvem les activitats o les colònies ens passen la vida allà, fins i tot els pares ens deien si ens volíem endur matalassos per dormir-hi. Després, quan ens vam anar fent grans, tots dos vam continuar participant en diferents tasques a la parròquia.
Per tant es van conèixer allà?
Vam coincidir en un grup de reflexió amb persones de diferents edats i molt diverses, en què escollíem temes per treballar-los en grup. I, un cop casats, vam continuar formant part d’un grup de matrimonis, que ens ha ajudat en les diferents etapes de la vida, des de l’inici de viure en parella, l’arribada dels fills… i tot des d’una visió de creients. Aquest grup encara el mantenim; aquest any, complirà vint-i-cinc anys i encara ens continuem trobant un cop al mes. Al final, es tracta de compartir experiències i ajudar-se mútuament. Alhora, també hem participat en diferents activitats de la parròquia. I, ja darrerament, hem entrat a formar part d’un grup de Càritas, en concret el de Llambilles-Quart.
Si mirem amb perspectiva, si bé en l’època dels nostres avis o pares la religió era imposada, en la nostra ja no ho va ser. La inèrcia i el fet que tampoc teníem la diversitat d’opcions que tenen els joves actualment feia que encara gran part dels nosaltres participéssim en l’Església. Faltaven associacions i entitats i a la parròquia trobàvem el que buscàvem: estar amb jovent i canalitzar la nostra vocació de servei. Era el mateix que passava amb l’oci: o anaves al cinema, o poca cosa més podies fer. En canvi, els joves d’avui viuen una situació molt diferent de la nostra i, per tant, la resposta que donen és diferent, si bé la cerca de l’autenticitat i l’anhel de servei i de millorar el món són els mateixos. Això és el que importa. A vegades, s’etiqueta d’una manera negativa el jovent, però no els podem valorar des de la nostra perspectiva. Ells viuen en una situació diferent a la nostra, però també són altruistes i molt valuosos, i davant d’una injustícia, es rebel·len. No són ni millors ni pitjors del que érem nosaltres.
Creiem que el canvi més significatiu és que ha passat a ser una pràctica més vivencial i participativa dels laics en tots els àmbits de l’Església, des dels consells parroquials, als grup de litúrgia, d’economia… Cada vegada, hi ha més decisions que són compartides; ja no és una estructura tan jerarquitzada. De fet, els capellans és ara quan necessiten més ajuda. A molts els tocaria jubilar-se, però tenen molta feina. Un tema que hem debatut és el del paper de la dona en l’Església. No ens enganyem, a les esglésies hi ha més dones que homes i, necessàriament, hauran d’anar guanyant rellevància. En qualsevol cas, creiem que els mossèns s’han anat adaptant i obrint als nous canvis de la mateixa manera que els mestres ho han hagut de fer davant els nous reptes educatius i les noves tecnologies.
Per nosaltres, el més important és el servei a les persones, especialment als necessitats. La imatge que dona el papa Francesc és la de l’Església com una font a la plaça del poble que està disponible per a tothom qui té set. És una imatge molt maca perquè és tan simple com això.
Pel que fa a tradicions, festivitats, costums... és evident que som cristians. Tenim el Nadal, la Setmana Santa... I en l’art i la història les arrels cristianes són ben paleses. Una cosa és que la gent sigui creient o no, però aquestes arrels no es poden negar. Potser, a vegades, no es valoren prou, perquè costa fer visible el seu significat. Estem en una societat multicultural i laica, però moltes persones compartim uns ideals que són les bases del cristianisme: ser una persona oberta, que ajuda, que es preocupa... No es tracta d’anar a missa o no, sinó de compartir aquests valors.
Creiem que sí, que, en moments de la vida en què hi ha dificultats, la fe pot ajudar a afrontar-los d’una manera més serena. Tenim amics a què, davant d’una malaltia greu com el càncer, els va ajudar a adoptar una actitud positiva per superar-ho. Ser creient no et cura de res, però et pot reconfortar. I ser creient ens hauria de donar una visió més global, més oberta a entendre la vida com un camí on hi ha moments bons i dolents, però que cal continuar caminant. També ens hauria de fer conscients que vivim en una casa de lloguer: la nostra vida és nostra i l’hem de viure lliurement, però estem aquí de lloguer i quan marxem no ens podrem endur res. No hauríem de ser tan materialistes, però la societat t’empeny per aquest camí, cap a l’individualisme i la competitivitat. I això és una llàstima. Ens deshumanitza i ens fa passar de llarg de les dificultats dels altres.
A Càritas, hi hem entrat fa poc, però ens agrada molt el grup. És una entitat d’acció caritativa i social que vol promoure el desenvolupament integral de les persones, especialment les que són més propenses a patir risc d’exclusió social o pobresa. És molt interessant que, globalment, el 85% del que recapta va directament a ajudes; no hi ha burocràcia pel mig. Parlant en concret del grup de Caritas Llambilles-Quart, fem diferents accions. Una de les principals és l’acompanyament de gent gran que es troba en el llindar d’exclusió social. Se’ls pot ajudar a fer la compra, estar amb ells una estona per xerrar... Una altra tasca molt important és el servei d’intervenció educativa [SIE] a les localitats de Quart i la Creueta. Ajuda al reforç d’estudiants de primària i ESO. No només es fa una ajuda escolar, sinó també d’hàbits relacionals, de socialització... També es treballa acompanyant un grup de dones immigrants per a ajudar-les en la integració social i en l’aprenentatge del català. I, aquest hivern passat, vam fer una campanya per aconseguir bombones de butà per a les gent necessitada. És un grup petit, però participar-hi és la nostra manera de posar un gra de sorra per construir un món més just. El fet de pensar en els altres ens ajuda a sortir del nostre egocentrisme i a créixer en qualitat humana.
Ja fa temps que es treballa en el diàleg interreligiós per a la unitat dels cristians, tant des de les institucions com en les bases. Un exemple pot ser la comunitat de Taizé i les trobades internacionals que s’hi fan cada any. Pel que fa a les altres grans religions, ens consta que també hi ha diàleg. El més important és que ens fixem en allò que ens uneix, allò que tenim en comú i no en el que ens diferencia i ens separa. Pel primer camí, avançarem en humanitat, en canvi, centrant-nos en el que ens diferencia, caurem en el rebuig, l’exclusió i els prejudicis.
L’Església ja va fer un gran pas amb el Concili Vaticà II que va fer el papa Joan XXIII. Els successius papes, uns d’una manera i uns altres d’una altra, han anat aplicant les idees i directrius del concili. Ja tenien el full de ruta marcat. Actualment, veiem que dins de l’Església s’està treballant molt en el sínode, que no és res més que caminar junts com a poble de Déu. El papa Francesc és una mostra d’una Església propera. Recentment, amb el nostre grup de parelles, vam poder veure el documental Amen, Francisco responde, en què el sant pare parla amb deu joves de temes diversos que els preocupen. Són joves molt diferents i de diferents parts del món que li pregunten qüestions compromeses amb tota naturalitat. En aquest documental, demostra que la seva visió és molt oberta i molt propera al jovent.
