Societat
L’evolució del tèxtil a la capital del Maresme
Mataró cosia el seu futur
Un llibre recull el passat tèxtil de la capital del Maresme, que va ser el bressol del gènere de punt
A través de la història d’una trentena de fàbriques, es mostra la industrialització i com era una feina molt feminitzada
-
A la imatge les piles de roba a Can Minguell amb centenars de cosidores. -
La fàbrica de can Marfà, que avui acull el Museu Tèxtil de l Gènere de Punt. -
La maquinària de Calcetines Bebé sota la mirada atenta del director, Emili Rodríguez. -
Un grup de treballadors, alguns de molt joves, a la fàbrica Busqueta i Sala l'any 1896.
Mataró era una fàbrica. En el record col·lectiu hi ha el soroll de les màquines de cosir que ressonaven darrere les cases i “l’olor de fil” a tota la ciutat, on les fàbriques no s’aturaven ni de dia ni de nit. Així ho explica Pilar González-Agàpito en el llibre Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt, l’onzena publicació sobre la memòria històrica, en què continua “estirant el fil”, aquest cop per repassar el procés d’industrialització que durant dos segles, des de mitjan segle XIX, va omplir la capital del Maresme de centenars d’indústries tèxtils. “Qui no tenia algun parent relacionat amb el gènere de punt?”, es pregunta retòricament l’autora, que ha reviscut les vivències d’extreballadors i empresaris, i alhora ha pogut remenar entre les piles de documents que pacientment havia recopilat el mataroní Josep Maria Ferrer, per ampliar el fons de la Fundació Vilaseca, que amb el temps ha impulsat la creació del Museu del Gènere de Punt, ubicat en una de les naus de Can Marfà. En aquest indret, un dels llegats d’aquest patrimoni tèxtil, és on es va presentar el nou llibre. “Naixien indústries dels llocs més impensables, es va omplir el centre i l’Eixample per acabar arribant als polígons”, destacava durant l’acte Pere Vilaseca, que al capdavant de la fundació elogiava un passat gloriós del gènere de punt que arrencava a principis del segle XIX, amb la presència de més de cinquanta telers per fabricar mitges de seda. Un sector que va anar innovant i adaptant-se per fer-se un nom en la producció de “mitjons, roba interior i pijames”.
La publicació se centra en les “fàbriques que feien fum” i porta a fer una passejada pel procés d’industrialització que arrenca molt aviat a la capital del Maresme, quan s’hi instal·len els primers vapors, impulsats amb carbó. Les primeres xemeneies a la ciutat ho fan a l’entorn del Vapor Gordils, el primer de l’Estat espanyol, que s’instal·la no gaire lluny d’on una dècada després arribarà el primer ferrocarril que connectarà Mataró amb Barcelona i per on arribarà el cotó que necessitaran moltes indústries per teixir i cosir. “A mitjan segle XIX podem dir que existeix un districte del gènere de punt”, explica González-Agàpito sobre les potents indústries que s’instal·len a prop de l’estació de tren, com la Cabot i Barba i la fàbrica de Coll i Regàs. D’aquesta darrera empresa, el seu amo es va fer construir la casa modernista que llueix al carrer Argentona com una de les joies de la ciutat. S’explica en el llibre que Coll i Regàs va ser pioner a donar permisos a les treballadores embarassades, fet que “va posar nerviosos” la resta d’empresaris, que temien que els tocaria concedir els mateixos drets. Són elles, les dones a la fàbrica, les que tenen el protagonisme, i per això “es mereixen” un capítol, com defensa l’autora, per mostrar unes feines molt feminitzades per fer de cosidores, bobinadores, teixidores, overloicaires, repuntadores, resseguidores, remallaires..., totes les especialitats de la producció que s’expressaven en femení. “Les que arribaven de fora de Mataró, ho feien perquè sabien que hi tenien feina assegurada”, explica González-Agàpito, que aprofita per fer una menció especial de dues sindicalistes com van ser la Teresa Agramunt, coneguda com la Pepa Maca, i Leocadia Bellavista.
Els tocs de sirena
La fàbrica era com una gran família i, per a moltes dones, era el lloc on passaven més hores, una feina que havien d’enllaçar després a casa i cuidant la família. Dones que corrien quan sentien i sabien identificar la sirena de la seva fàbrica per arribar al lloc de treball. “Arribar tard suposava trobar la porta tancada; per tant, no poder-hi entrar i perdre diners”, relata en el llibre una de les extreballadores de Can Novellas, Lea Cornellana, que va entrar a treballar de cosidora amb 14 anys, l’edat reglamentària en aquella època. González-Agàpito explica que moltes de les treballadores tenien una “mirada particular” quan parlaven de la feina i de “la seva fàbrica”, tot i que les jornades i les condicions laborals fossin dures i en molts casos es remunerés el seu sou a tant la peça feta. Les jornades, en tres torns, incloïen per a moltes treballar els dissabtes i, com explica la Leo, netejar el lloc de treball o passar fred en instal·lacions sota teulada. Amb el pas dels anys i jornades de vagues, van aconseguir que els posessin estufes per treballar en condicions, a l’hivern.
Can Miguell, el darrer nom que va tenir la fàbrica on avui s’ha instal·lat l’escola municipal de música, va ser una de les primeres a tenir electricitat. Entre les seves parets, s’hi va viure un dels episodis més convulsos, quan les dones, liderades pel personatge de la Pepa Maca, van aturar màquines per reclamar que els apugessin els sous acordats. Hi treballaven 483 empleats i van ser els primers a manifestar-se, però aviat van tenir el suport de Can Marfà, Can Colomer, Can Gasol, Can Fontdevila i altres empreses amb centenars de treballadors. La vaga va durar tres dies i es va fer famosa com la vaga dels “quinze duros”.
A Can Fontdevila i Torres, fundada l’any 1893, van ampliar el negoci amb una filatura a Martorell, on tres cops per setmana anaven a buscar el fil, que portaven amb camions. Era una de les empreses amb prop d’un miler de treballadors que es dedicaven a la confecció de peces de vestir per a home i per a dona. Van arribar a crear el seu propi centre de formació per trobar mà d’obra qualificada, sobretot cosidores. Un dels empleats va ser en Francesc Ibáñez, que relata el seu testimoni quan hi va entrar d’aprenent i cobrant per setmanes, però hi va acabar assumint tasques de més responsabilitat. “És el que es coneixia com a meritori, que fent mèrits podies ascendir a l’empresa”, defensa Ibáñez, que en els seus inicis s’encarregava d’escombrar o “portar als matins el Diari de Barcelona a l’amo” i, sobretot, ser “el primer a arribar i l’últim a sortir” per tancar el despatx. Una de les feines més estressants per a ell era acompanyar al banc, cada divendres, un dels caps de l’oficina per recollir els diners per pagar les nòmines. Els empleats cobraven per setmanes, menys els oficinistes, que tenien la paga mensual. La feina era manual i, secció per secció, s’encarregava de fer quadrar els diners calculats de les nòmines i ensobrar aquests diners posant-hi el nom de cada treballador. “A la por del matí que els atraquessin, s’hi afegia la pressió de la tarda perquè tot quadrés”, resumeix l’autora.
L’impuls de la minifaldilla
El 1894, Antoni Gassol va tornar de les Amèriques i va construir a Mataró una fàbrica de 20.000 m² per fabricar mitges de seda i mitjons de qualitat. “Va ser un gran encert per a ells que Mary Quant posés de moda la minifaldilla”, explica González-Agàpito d’una peça de vestir que va donar protagonisme a les mitges i que a finals dels anys noranta portaria a fabricar-ne setmanalment més de 660.000 parells. A la fàbrica, les treballadores tenien servei de manicura cada setmana per assegurar que manipulaven les mitges sense problemes. Una de les anècdotes que recull el llibre és que una treballadora, mentre encapsava mitges, llegia una novel·la de Corín Tellado i, en veure venir l’encarregat, va amagar el llibre dins d’una capsa, amb el problema que no va poder saber després quina era i amb “la incertesa de quina merceria la rebria”, diu fent broma l’autora. La seu principal de Gassol era a Mataró, on les treballadores, abans d’entrar-hi, poden deixar tranquil·les els infants amb el mestre i la cuidadora que hi havia al recinte. També tenien metge i infermera, per “l’interès de l’amo que no es posessin malalts”. Amb els anys, Gassol va créixer cap a Girona, incorporant noves fàbriques com la filatura de Salt i el tint entre Salt i Bescanó.
Roba interior i mitjons
Altres empreses a la ciutat van innovar durant dècades en la producció de mitjons, samarretes i calçotets. La fàbrica de Can Torrellas, que ocupava la cantonada de la ronda Barceló i el Camí Ral, durant tres generacions es va mantenir produint mitjons, amb marques reconegudes com ara Punto Blanco i Calcetines Bebé. L’any 1962 van arribar a un acord amb una firma nord-americana per produir i distribuir mitjons. Segons recull el llibre, quan es van posar de moda els leotards, es van incorporar els homes a la feina d’“encamar”, perquè els motllos eren massa alts i dificultava la feina de les dones.
“És curiós com les grans indústries de 1.000 treballadors, quan veuen que s’han d’apujar sous, es disgreguen, i els espavilats de les empreses creen fàbriques més petites”, explica González-Agàpito sobre una transformació industrial que va portar molts empresaris a externalitzar la feina, que repartien per moltes cases, on les dones cosien amb una màquina i es recollien les “saques que anaven amunt i avall”.
Una de les indústries reconegudes per la fabricació de roba interior va ser Abanderado, que va començar a mans de Pere Sans el 1960 fent roba per a criatures i que va acabar a mans d’una multinacional que va tancar la planta a Mataró el 2010. Altres empreses familiars mantenen la producció de fer roba interior com Vilaseca i la tèxtil Massana, que confecciona pijames i roba còmoda d’estar per casa. El llibre dedica el darrer capítol a l’empresa Bobo Choses, una de les iniciatives tèxtils més joves, que va impulsar el 2008 Adriana Esperalba per fer roba “bonica, còmoda i sostenible” per als seus fills i que s’ha convertit en una marca reconeguda internacionalment.