Societat
Grans voluntaris
Jesús Serna, de 95 anys, continua fent classes de llengua per a immigrants a la Creu Roja de Lleida
Teresa Sardà, de 92 anys, ajuda amb la roba i el menjar en una parròquia de Càritas a Barcelona
“És bàsic que allò que fas tingui sentit per a tu”
Fer-se gran no sempre és sinònim de dependència. I si no que li ho preguntin Jesús Serna, que als 95 anys continua fent classes per a immigrants com a voluntari a la Creu Roja de Lleida. Natural de Burgos, casat amb la Dioni, de 87 anys, amb quatre fills, sis nets i quatre besnets, el Lluís és una de les 32 persones voluntàries de més de 90 anys que dediquen part del seu temps a la Creu Roja. I ho pensa continuar fent fins que el cos aguanti, perquè per a ell ajudar els altres també és una injecció de vida. “La meva dona i jo sempre diem que tenim sort. Però és cert que també hi ha una actitud de superació, de lluita, de mirar endavant. A vegades, costa, perquè hi ha problemes, però s’ha d’aprendre a estar per sobre dels problemes i col·laborar amb els altres, i orientar la vida en un sentit determinat hi ajuda.”
El Jesús explica el secret mentre passeja per la platja a Torredembarra, on passa aquestes setmanes d’estiu amb la seva dona. “M’agrada fer gimnàstica, passejar al costat del mar... També llegir i gaudeixo molt jugant a la botifarra i, sobretot, parlant amb la gent.” Tant aquí com a Lleida, el Jesús és feliç només amb una salutació, amb un somriure, amb una conversa breu... “Anar pel carrer i que et diguin «Adeu Jesús», només això és tan bonic!”, diu el Jesús, veterinari de professió. I és que valora la conversa, la relació amb els altres. “M’agrada l’activitat, i si es poden fer coses, encara que siguin petites, pel altres, és agradable, és bonic i la gent t’ho agraeix molt.” Encara recorda amb emoció com, l’últim dia de classe, una dona migrant li va portar un cistell tot ple de cireres. “Em va dir: «El meu marit m’ha donat això i jo li hi dono a vostè, perquè s’ho mereix.»”
Una acció que et fa feliç
Ell, que encara presumeix de jugar a tennis i de ser el més gran del Club de Tennis de Lleida, pensa que la vida és més fàcil si treballes per fer feliços els altres. I que aquesta acció, de retruc, t’acaba fent feliç a tu.
És el mateix que opina la Teresa Sardà, una altra gran voluntària, en aquest cas de Càritas, que als 92 anys continua ajudant en les tasques de repartiment de menjar a la parròquia de Sant Miquel dels Sants, a Barcelona.
La Teresa viu sola. Vídua des de fa 28 anys i amb quatre fills que fa temps són fora de casa, ja no omple els carros de menjar com feia quan va començar. Ara, a banda de cuidar-se de la roba, es dedica a fer les fitxes. El repartiment es fa un cop al mes, però ella va més dies a la parròquia. “Ens coneixem des de tants anys que t’hi trobes bé. He fet molts anys de catequesi. A vegades llegeixo les lectures o vaig a reunions.”
El cas és no quedar-se tancada, aturada. “A casa no m’hi sé estar, la veritat”, confessa.
Procura anar al gimnàs cada dia i algunes tardes va a visitar vells amics a la residència. “Noto que em canso i també tinc problemes de memòria, però encara em trobo bé.” I treu mèrit a l’entrega als altres. “Ho fas i prou. Passen els dies, i ho continues fent. D’això es tracta.” Igual que el Jesús, de moment no pensa jubilar-se de fer de voluntària. “Ah, no, jo mentre em trobi bé no penso deixar-ho.”
La Teresa, igual que el Jesús, recomanaria fer tasques de voluntariat. “Et manté més implicada amb la gent i notes que formes part d’una comunitat. A bada de l’avantatge de tenir una rutina, que també t’ajuda a estructurar-te els dies”, subratlla.
Ella no s’atreveix a dir que el voluntariat tingui beneficis per a la salut, però sí que té clar que “sortir, fer coses, no quedar-te a casa estancat, això sí que segur que és bo”.
Montserrat Lacalle, psicòloga experta en gent gra, sí que afirma rotundament que dedicar temps a fer de voluntari és positiu. I anima a tothom a provar-ho. Especialment després de la jubilació. “En una societat en què el món laboral té tant de pes, pot ser una sortida. Però no es pot fer qualsevol cosa, no un fer per fer, sinó que la persona ha de sentir-se útil, competent, ha de tenir un sentit per a ella”, comenta Lacalle, que insisteix molt en la idea que allò que es faci tingui un “sentit”: “Molta gent basa tota l’autoimatge, l’autoconcepte en un rol que desapareix d’un dia per l’altre. Un voluntariat que encaixi en el seu projecte vital, en els seus valors pot ser revitalitzant i, de passada, evita l’aïllament social.” La idea és senzilla: “Faig alguna cosa important per a mi que fa sentir bé els altres i, alhora, em sento útil”, resumeix Lacalle, que té molt clar que “ajudar un altre, en el fons, té un camí de tornada”: “En general, ens sentim bé ajudant els altres.”
No es tracta, segons Lacalle, d’apuntar-se a motes coses, d’omplir tot el temps. “Si allò que fas t’avorreix, està condemnat al fracàs.” Altruisme sí, però que per a la persona tingui un valor.
Beneficis per a la salut
No hi ha prou estudis per concloure que fer de voluntari tingui efectes positius per a la salut. Però Lacalle té clar que sí que pot ajudar a millorar la salut mental. “Hi ha gent gran que pateix distímia, que és com un estat depressiu mantingut en el temps però de menor intensitat. I és clar que una tasca de voluntariat amb sentit la pot ajudar.” En absolut es pot dir que serveixi per prevenir la demència, “però una persona activa, amb rutines, frenarà el seu desenvolupament”. “Això sí que se sap, que tot el que comporti un nivell d’activitat per al cervell sempre és un fre”, afirma.
Lacalle recorda que, des d’atenció primària, es va acordar que els metges de capçalera no es limitessin a prescriure medicaments i proposessin a la gent gran activitats. No es fa “i s’hauria de fer, perquè estem segurs que això ajudaria”.
Guillermina Varela, de 78 anys, és un exemple d’aquest tipus de voluntariat en concordança amb el propi projecte vital. Era mestra i ara continua fent classes en un centre cívic. Admet que en jubilar-se va sentir aquesta por. Fins al punt que, per no enyorar-se, va decidir anar al setembre a Montreal, on viu el seu fill gran.
Però de seguida li va arribar la salvació. Quasi per casualitat. Feia classes de francès al centre cívic La Sedeta de Barcelona i va proposar fer una tasca d’acompanyament a la gent gran, per resoldre tots aquells problemes que sorgeixen cada dia. “Veient el cas de la meva mare, vaig pensar que acompanyar-los a fer gestions, a demanar hora al metge... Però em van proposar si volia fer classes de català I així vaig començar. Primer, una classe d’una hora i mitja, després, dues classes i, abans de la pandèmia, vaig arribar a fer-ne tres.”
La Guillermina ha fet classes a persones de totes les edats, moltes més grans que ella. Ara té un alumne de 92 anys. “Faig una estona de lectura, exercici de vocabulari, ortografia bàsica. El meu fill petit i la seva dona són mestres i em porten llibres que ja no fan servir”, explica.
Per a ella aquestes classes tenen molt de significat. No només es tracta d’ajudar els altres i de compartir un espai que ha esdevingut una mena de grup d’ajuda mútua on es comuniquen inquietuds i problemes. També l’ha mantinguda activa. “Ha propiciat que no m’estanqui, que m’hagi d’espavilar per buscar exercicis, temes de conversa, pel·lícules... Que no em quedi quieta i tancada sense fer res i tingui el cap ocupat.”
És conscient que moltes dones grans, a vegades, deixen de fer activitats per dedicar-se a tenir cura dels nets. Però ella aquest dilema no l’ha tingut. Els seus nets viuen a Montreal. Ara bé, admet que no s’imagina només fent aquest rol. “No crec que fos una fita fer d’àvia cangur. Si ho hagués de fer, ho faria, evidentment. Però no em veig com a àvia cangur.”
El marit de la Guillermina també està jubilat, però no ha optat per fer un voluntariat. “Ell prefereix no tenir horaris. Diu que ja n’ha tingut prou tota la seva vida.” Té 79 anys i es cuida de la casa. Per la Guillermina, és important entendre que no tothom és igual, que no tothom troba satisfacció en les mateixes coses. “Jo penso que hi ha persones que poden fer-ho i potser que n’hi ha d’altres que hi tenen més problemes. Jo em llenço. No em fa por. Però fer-ho per fer-ho tampoc val. Has d’estar molt convençut. Si et compromets, ho has de fer.”
Ella té un grup de professors jubilats i dos també fan classes. Ara bé, també n’hi ha uns quants que han optat per fer altres coses. Per exemple, alguns s’han matriculat en la universitat. “A mi això no m’atreu. Jo de tranquil·la no ho soc gaire. Em costa molt estar-me quieta”, diu la Guillermina.