“Hauríem hagut de deixar de col·laborar amb Rússia”

Totalment, i mai no hi ha hagut una època millor per ser-ne un fan. Ara, si vols anar més enllà de les Kardashian i el futbol, pots seguir la NASA a les xarxes socials i veure en directe a YouTube tot el que es fa. Res a veure amb quan jo era petit, que m’havia de subscriure a una revista i esperar un mes que arribessin les novetats.

No crec que en un futur immediat ens hi establim com ho hem fet a l’Estació Espacial Internacional (ISS), que fa vint anys que hi som de manera ininterrompuda. Anar a la Lluna encara és massa car i la radiació és molt més forta. En les pròximes dècades el focus es posarà en les missions d’anada i tornada durant uns dies.

Clarament. Quan parlo amb responsables de països i agències petites els recomano que triïn una especialització i s’hi dediquin a fons en comptes d’intentar abastar molts camps. Els anirà millor així.

La NASA continua treballant amb els russos, però la sensació de cooperació ja no és la que era. Ho sé pels amics que encara tinc a la NASA. Això durarà un parell d’anys més i després s’acabarà i Rússia anirà cap avall. Potser podrà col·laborar amb la Xina, però en una posició molt menys igualitària de la que tenien ara amb nosaltres.

Han estavellat una missió a la Lluna, tenen avaries amb els coets i fins i tot sabotatges interns. El futur del programa espacial rus és poc encoratjador. Els joves intel·ligents abandonen el país i Rússia gasta tants diners en la guerra que no en tindran per a res més. La meva visió personal és que hem de deixar de treballar-hi de seguid. El que fem ara és com si el 1943 ens dediquéssim a explorar l’Àrtic amb científics nazis. Potser als anys trenta hi podies col·laborar, perquè estic segur que hi devia haver científics alemanys fantàstics, però un cop començada la guerra, ja no. No hauríem de cooperar amb Rússia, però això és un punt de vista personal, no de la NASA.

La meva visió del món és molt senzilla. Hi ha una sèrie de països que creuen en la llibertat on, independentment del govern, tens garantides les llibertats bàsiques i els drets humans, mentre que d’altres no ho fan. La Xina i Rússia en són exemples, i n’hi ha d’altres que s’hi estan acostant. Això és intolerable i no s’ha de promoure. I la resta no podem fer res que els ajudi, perquè si no acabarem com Ucraïna.

Sí. Podem dir allò de “mai més”, però això pot tornar a passar. La naturalesa humana no ha canviat. Hi ha persones que volen liderar, que volen poder i que mataran per recuperar la grandesa del seu país. Si tens un home que vol acusar un grup de persones dels problemes globals i, a sobre, té un exèrcit molt poderós només cal connectar els punts... acabaràs com Ucraïna o Auschwitz. La natura humana és la que és i si tens una mala herba l’has d’arrencar de soca-rel.

De fet, la geopolítica es veu des de l’espai. Mira, tinc aquí una foto on es veuen les llums de la Xina i de Corea del Sud i, enmig, la foscor de Corea del Nord, amb una mica de llum a Pyongyang. Té gràcia que de la frontera en diguin la zona desmilitaritzada, quan segurament és la més militaritzada del planeta. Fixa’t quin riu de llum que fan els focus de l’exèrcit a la frontera militar que hi ha entre les dues corees.

Als Estats Units alguns joves obtenen molt bona educació, però n’hi ha que no. I això també deu passar a Espanya i arreu. No estic dient que tothom hagi de pensar el mateix, però és que l’educació i la ciència són una de les meves prioritats i la Terra, evidentment, no és plana. No hi ha una gran conspiració governamental al darrere. Només cal posar el focus en l’educació i donar als infants la capacitat de pensar de manera crítica. És a dir, de contrastar el que diuen els polítics i poder veure qui ens està mentint, perquè la majoria ho fa, i qui no.

No, i això que a YouTube hi ha un vídeo d’una de les meves passejades espacials que ha alimentat la teoria conspiranoica. Hi ha qui diu que amb la mà amago un ovni de manera deliberada. No sé si era un reflex o què; a banda de la càmera que jo duia, n’hi havia moltes més i cap no va recollir res estrany. És una teoria estúpida.

Quan un pilot militar es lleva, el que espera del dia és no veure cap ovni. Així que, si diuen que han vist alguna cosa, no crec que s’inventin res i deixo la ment oberta. La NASA i l’exèrcit ja ho investigaven abans i la majoria de cops es tractava de globus, drons o coses similars. Però també és cert que en alguns casos no hi ha una explicació clara, així que ja va bé que s’investigui més a fons.

Evident. Els planetes que estem descobrint són realment llunyans i no sabem si hi ha vida. Si fos el cas i tinguessin la tecnologia per fer un viatge intergalàctic, ¿no creus que serien capaços també d’aterrar i de triar un lloc interessant com Barcelona, en comptes d’estimbar-se a Roswell (Nou Mèxic) com ens va voler fer creure en la cultura popular?

És terrible com un grapat d’homes que no tenen armes nuclears i no han de retre comptes davant de ningú tenen tant poder i controlen el món. Quan les empreses tecnològiques creixen molt, les coses es tornen perilloses. Jo no tinc la gravadora en marxa, però tinc formació militar i sé que Google i Apple poden saber de què estem parlant si ho volen fer. El 1984 de George Orwell és un dels meus llibres preferits, i ell estaria encantat de veure la situació actual i el nivell d’estat de vigilància que hi ha actualment, especialment a la Xina.

No. En un coet normal calen de 6 a 9 mesos per anar-hi, ser-hi un any i mig perquè les òrbites es tornin a situar bé i fer el viatge de tornada. És massa llarg i implica portar-hi molta aigua, molt menjar, molta maquinària i molt material. És massa car. Transportar-hi aquesta ampolleta d’aigua potser equival a un milió de dòlars. De moment l’explorarem només amb robots.

És clar! No és cap fracàs. Recordo que, quan hi havia moltes expectatives de trobar-hi vida i no es va fer, algú va parlar de fracàs. El que s’ha d’evitar és generar falses expectatives. És com les armes de destrucció massiva a l’Iraq. Si hi vas a buscar-les, val més que estiguis segur que hi seran. A mi m’hi van enviar, vam tenir informació d’intel·ligència sobre les armes i m’ho vaig creure, però no les vam trobar per enlloc.

Aquest va ser l’error més gran de la història dels Estats Units.

Això depèn molt de la personalitat de cadascú. Jo també m’hi vaig trobar quan era astronauta: un problema amb coets que van esclatar va fer que ajornessin l’enviament de la missió que ens havia de donar el relleu i vam allargar l’estada unes setmanes més del previst. Quan et llances a l’espai has d’estar preparat per aquesta mena de situacions, perquè mai saps del cert què passarà. En el fons, això és com quan a l’exèrcit et despleguen a Iraq: si saps quan acaba la missió, fas tot el que cal. Però si de cop t’allarguen l’estada és fàcil que caigui la moral. En el meu cas, ho vaig gestionar a nivell psicològic assegurant-me de tenir sempre coses a fer. Vam canviar el lloc de la nau on estàvem instal·lats habitualment, vaig fer un documental i pensava que tindria la resta de la vida per passar-la a la Terra.

Quan vaig aterrar em van posar una via intravenosa per donar-me energia mentre volava en helicòpter fins un aeroport proper. Allà, el metge va anar a un dels quioscos que hi havia, com els que hi pot haver a l’aeroport del Prat, i em va comprar un entrepà de pollastre que va ser la glòria. Em va semblar el millor que he menjat mai: pa de veritat, pollastre normal, sense haver estat conservat durant mesos dins una bossa de l’exèrcit… brutal. Ara bé, retrobar la família és el més gratificant.

Sí! jo també ho vaig viure en la cinquena nit a l’espai i va ser fantàstic. A banda d’això, em va sorprendre molt també la tonalitat de blau que vaig veure just abans de veure sortir el sol per primer cop des de l’espai, poc després que ens llancessin. Un color que mai havia vist abans amb aquesta intensitat. I quina pau!