“El llegat de mossèn Joan Alsina encara és ben vigent a Xile”

Ell tenia tres anys més que jo, va néixer el 28 d’abril del 1942, l’endemà del naixement de la meva germana gran. De petits ens explicaven que la llevadora anava de casa de la meva mare a casa de la mare d’en Joan, perquè no sabia quin dels dos vindria abans. Tots dos vam estar a l’escolania de Castelló, i vam anar a l’escola. Ell va marxar molt aviat al seminari, devia tenir onze anys, i a partir de llavors ens trobàvem a l’estiu. Ell feia de monitor de l’esplai i jo era part de la colla. L’última vegada que recordo que vam parlar ell i jo tranquil·lament, ja d’adults, va ser a la plaça de l’Església. Era un estiu i ell estava fent una visita als seus pares a Castelló. Jo anava cap a l’església i ell en sortia. Vam estar parlant una bona estona, llavors ja era vicari a Sant Nicolau, a la parròquia de Malgrat de Mar. Jo aleshores estudiava teologia i vam intercanviar impressions sobre com li anava la vida de vicari. No el vaig tornar a veure mai més. El 1968 ja va marxar cap a Xile.

En un primer moment va arribar la notícia que havia mort en un enfrontament armat amb l’exèrcit. Això va trasbalsar tothom que el coneixia, perquè ningú podia creure que fos veritat. Era incomprensible que ell hagués utilitzat cap tipus de violència, pràcticament ningú s’ho va creure, només alguns clergues de Girona, bé perquè no el coneixien o bé perquè no compartien la seva manera de fer de capellà. Ell es va convertir de seguida en un capellà obrer. A Xile no va voler cobrar mai del bisbat, es va posar a treballar com qualsevol altra persona. Participava en totes les lluites dels treballadors per la justícia social, però no va militar mai en cap partit, això que consti. Ara bé, se sentia molt identificat amb la situació i els problemes que tenia la majoria de la gent treballadora i es va interessar moltíssim per tot allò que feia referència al moviment social i per totes les conferències que es feien després del Concili Vaticà II. Vivia molt intensament tot el que significava la justícia social.

Exactament. No agradava ni aquí ni allà. Ell ja llavors vivia la fe cristiana des d’aquest punt de vista. Tal com diu Maria Teresa Abradó en l’opuscle que hem editat, Joan Alsina era i feia moltes de les coses que ara el papa Francesc diu que han de ser i fer els cristians. Sempre va ser al costat dels pobres, i mai amb violència. En aquest sentit val la pena recordar unes paraules que el pare Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, ha recollit fa poc en un article titulat Mn. Joan Alsina, màrtir de la justícia i que fan referència a una cita del papa Francesc: “Déu no és neutral. Es posa al costat de les persones més fràgils, discriminades i oprimides.” Realment ell va viure d’aquesta manera.

Tant a Malgrat de Mar com a Castelló d’Empúries es van fer els funerals amb les esglésies plenes. Llavors ens vam haver de quedar esperant notícies sobre el que mossèn Miquel Jordà investigava. Aquest mossèn era company de Joan Alsina, missioner també a Xile, i es va jugar la vida seguint el procediment d’anar entrevistant aquelles persones que havien viscut els últims moments, les últimes hores, de mossèn Joan. Va arribar a parlar amb un coronel, amb un capità i, finalment, amb el soldat de divuit anys que va ser qui va rebre l’ordre de disparar i a qui Alsina va dir la famosa frase “Mátame de frente, que quiero darte el perdón”. Es va trigar molt, però al final es va saber com havia anat tot. Es va saber, per exemple, que ja a l’hospital ja l’havien apallissat i que ell va entregar a la treballadora el pixis, el recipient amb les formes sagrades que ell sempre portava per donar als malalts, i li va demanar que ho deixés a qualsevol parròquia perquè ja sabrien què fer-ne.

Allà encara és molt present. Tenim una relació estreta amb les persones, ja grans, com jo mateix i com seria en Joan Alsina, que el van conèixer i van ser amb ell, compartint les seves inquietuds socials i de justícia. Sobretot tenim relació amb la gent del Moviment Obrer d’Acció Catòlica (MOAC), un grup important de persones que treballen per reivindicar tot el que ell defensava socialment, religiosament i políticament. Ara, amb la celebració del 50è aniversari de la seva mort, han contactat amb uns artistes que estan molt ben considerats perquè tenen sensibilitat amb aquestes qüestions, i han impulsat la creació d’un mosaic amb el rostre de mossèn Joan al cementiri de San Bernardo, que és on està enterrat. El mosaic és a la part de fora, perquè tothom que vagi cap al cementiri pugui veure el seu rostre de capellà. S’ha difós un vídeo en què es veu tot el procés de creació d’aquest mural i en què també participa una historiadora que explica tot el que va passar.

Sí, molt més. Allà té una rellevància molt i molt gran. Nosaltres estem immersos en el sistema franquista, i ells també viuen encara sota els efectes del que va significar la dictadura de Pinochet. Ens entenem bé perquè hem patit el mateix, hem viscut situacions semblants, però ells ho tenen més recent. Quan ens van explicar que feien aquest mural, ens van demanar col·laboració econòmica per poder-lo acabar. Ells havien aconseguit l’equivalent a 600 euros venent plats d’arròs i peix fregit, però els en faltaven 400, que vam aconseguir fent una col·lecta a Malgrat de Mar, durant la missa del 19 de setembre. Als integrants del MOAC també els hem ajudat a recollir diners per rehabilitar i condicionar el campament d’estiu que porta el nom de Joan Alsina i que tenen a la localitat de Qisco, a prop del mar. És un lloc de platja que van crear perquè les famílies dels obrers poguessin tenir també una mica de vacances. Tenen barracons amb serveis comuns i ara hi han fet una petita capella. Ens van demanar ajuda per rehabilitar els espais que amb el temps s’havien fet malbé i els vam enviar els diners d’una col·lecta. I certament s’ha de reconèixer que, per desgràcia, aquí no es coneix tant com allà la figura de Joan Alsina i tot el que va representar. Excepte a Malgrat i a Castelló d’Empúries, per descomptat, on sempre es recorda l’aniversari del seu assassinat.

Sí. Vam pensar que havíem de fer alguna cosa més i se’m va acudir contactar amb diferents persones per demanar si estarien disposades a escriure alguna cosa sobre ell. Hem recollit diversos articles, que s’han editat en l’opuscle. En el meu cas, vaig mirar de connectar les figures de Pere Casaldàliga i Joan Alsina amb el naixement del cristianisme a Catalunya, a través del poeta Prudenci, als segles VI i V. Joan Alsina i Pere Casaldàliga no es coneixien entre si, que se sàpiga, però sí que Pere Casaldàliga va seguir molt els passos de Joan Alsina, perquè la mateixa persecució que mossèn Alsina vivia a Xile, Pere Casaldàliga la vivia constantment, dia rere dia.

El papa Francesc, com que és llatinoamericà, coneix molt bé el que va passar i el que encara està passant allà. I coneix la influència d’aquells que s’involucren, els que conviuen estretament amb els problemes socials i econòmics i, inevitablement, també polítics. No es pot dir que aquest papa estigui dins de la lògica de la teologia de l’alliberament, però sí dins de la teologia de l’encarnació, com ho estava Joan Alsina. Aquesta teologia és la que contempla la figura de Déu encarnat, fet humà, per passar les mateixes dificultats que els homes i les dones. És la manera de revelar-nos quin és el seu projecte per a la humanitat: com hem de viure, com ens hem de relacionar i com ens hem de responsabilitzar de la nostra vida i de la vida dels que tenim al costat.

Sí. El papa s’ha preocupat moltíssim per la relació amb el planeta, com tots els que estem preocupats perquè cada cop patim més les conseqüències del canvi climàtic i només ara ens adonem de la importància de comportar-se de manera correcta amb la creació.

Per respondre a aquesta pregunta també faré referència a les paraules que va escriure un altre capellà, mossèn Joaquim Pla, també de Castelló d’Empúries, fent referència a l’interès de l’Església per tenir una presència forta en la societat: “En Joan s’hauria sentit violent, incòmode, en aquesta Església... No s’hauria sentit a gust en la teologia ministerial i sacralitzant que se’n deriva. Potser per això la seva memòria continua sent conflictiva. N’hi ha que no l’acaben d’entendrem i d’acceptar, malgrat el testimoni de la seva mort exemplar, martirial. Per a d’altres, continua sent un punt de referència important.”