Al cul més petonejat ja no s’hi pot arribar

Si con­si­de­rem les mos­ques com l’ani­mal gironí per excel·lència, en el segon lloc hi col·loca­rem la Lle­ona, l’ani­mal amb el cul més peto­ne­jat de la ciu­tat, tot i que ara ja no sigui fàcil arri­bar-hi. Al car­rer Cal­de­rers, abans cone­gut com a car­rer dels Pero­lers, a l’altura del número 19, hi havia una columna romànica per on s’enfi­lava un lleó de pedra. Aquesta escul­tura ser­via de reclam del famós hos­tal de la Lle­ona, que va estar fun­ci­o­nant durant l’edat mit­jana i moderna. Aquest hos­tal estava situat en un bon lloc, a l’entrada de la ciu­tat, i hi ana­ven a parar tots els viat­gers que arri­ba­ven a Girona des de França, per l’entrada del nord.

Una part de la columna estava encas­tada al sòl del car­rer, i això feia que, esti­rant-se un xic, la quit­xa­lla podia arri­bar a tocar el cul de l’ani­maló. Aquest ritu ciu­tadà, tocar el cul a la Lle­ona, tenia con­fu­ses sig­ni­fi­ca­ci­ons, mig eròtiques mig esca­tològiques, però en tot cas sem­bla que era garan­tia que qui ho feia, o mai se n’ani­ria de Girona o, si se n’anava, hi tor­na­ria inde­fec­ti­ble­ment.

Encara que l’ani­mal repre­senta clara­ment un lleó mas­cle, per no se sap quins estranys des­co­nei­xe­ments zoològics, pri­mer es va con­fon­dre amb un mico (pot ser pel fet d’enfi­lar-se àgil­ment per la columna) i més tard amb una lle­ona, com ha que­dat fixat per la tra­dició ciu­ta­dana. S’ignora si es trac­tava d’un ani­mal trans­ves­tit. L’estàtua ori­gi­nal, força apedaçada, es guarda al Museu d’Art, men­tre que una cor­recta repro­ducció en fibra de vidre s’alça ara a prop del lloc ori­gi­nal d’emplaçament.

L’escul­tura s’havia con­ver­tit en un dels atrac­tius turístics més icònics de la ciu­tat, i les auto­ri­tats hi havien posat unes esca­le­tes per fer més fàcil l’arri­bada al cul. El novem­bre del 2015, un turista francès (aquesta vegada no van ser les mos­ques) de 75 anys va caure de l’estruc­tura i va dei­xar-hi la pell. L’Ajun­ta­ment va tar­dar poc a treure unes esca­les sense barana i que feia més de vint anys que faci­li­ta­ven l’accés al cul de la bèstia. Es va par­lar de subs­ti­tuir-les per altres de més segu­res, però de moment el més calent és a l’aigüera, motiu pel qual la Lle­ona està per­dent pres­ta­ci­ons enfront de la petja de sant Narcís.

Una altra escul­tura que va arri­bar a ser molt popu­lar és la de l’ano­me­nat home de Sant Domingo. A la porta del con­vent de Sant Domènec hi va estar col·locada l’estàtua d’un home, quasi de mida natu­ral, amb carac­terísti­ques molt poc usu­als en una església. Un cor­pu­lent home nu, que cobreix púdica­ment el seu sexe, sens dubte des­co­mu­nal, amb una gran fulla de parra. Quan algú des­ta­cava per la seva llet­jor, alguns poc com­pas­sius giro­nins li deien que era més lleig que l’home de Sant Domingo. Ara, lluny del bro­git d’estu­di­ants de la plaça de Sant Domènec, reposa en una de les sales del Museu d’Art, ben a prop del cul de la Lle­ona.