Una setmana de llibertat

Dilluns 2 d’octubre, De Quatre Camins a Sarria

Finalment comença l’aventura, l’experiència per a la qual ens havíem estat preparant i que esperàvem amb tanta ansietat.

La nit havia passat molt més ràpid del que havia pensat, encara que tampoc havia dormit molt bé. En un tres i no res van ser les cinc del matí i abans que me n’adonés ja estava amb la resta de components de l’expedició, preparat per pujar als vehicles. Començava el viatge i el cert és que estava expectant, més que un altra cosa.

Érem un grup heterogeni i una mica divers, no només per mesclar professionals i interns, que ja suposava, per raons obvies, una clara diferència entre nosaltres, sinó que també cada intern era -com se sol dir- del seu pare i la seva mare. Tenia clar que tots volíem posar el millor de nosaltres mateixos per tal que tot anés bé, però només ens coneixíem de les sortides preparatòries, tot i que hi havia gent que es coneixia més per compartir mòdul o per ser tutor d’una o altra persona. Sigui com sigui, encara no érem un grup cohesionat.

Totes aquestes reflexions les portava amb mi quan vaig pujar a la furgoneta i, encara més, quan hi vaig coincidir amb tres companys amb els què no havia tingut gaire relació en sortides anteriors. Però al cap de poc temps d’emprendre la marxa, aquests pensaments es van anar dissipant fins desaparèixer del tot.

A la furgoneta hi anaven dos dels professionals que més fàcil et fan sentir part d’alguna cosa alegre, divertida i que val la pena. Tots els professionals que van venir es van implicar al màxim per tal que l’experiència fos única. Ara bé, un sempre se sent més proper a uns que a uns altres.

Encara no havia sortit el sol que la furgoneta era una xupipartifurgo plena de cançons que es cantaven a cor, de riures i de broma, molt bon rotllo. El viatge cap a Lugo és ple d’anècdotes que van transformar les meves sensacions inicials d’anar a l’expectativa, en unes altres de molt diferents.

Quan vam fer la primera parada ja no érem companys interns i professionals, ja érem un sol grup. Després del dinar ja érem un grup d’amics i quan vam arribar a Sarria ja érem com un grup d’amics que es coneixien de tota la vida. Aquesta va ser la màgia del viatge, tot i que a mi em va succeir alguna cosa més, a causa d’aquesta màgia.

Encara que tot el món parla i assumeix que cal buscar alguna cosa en el camí, que ho fas per canviar alguna cosa, o que et canviarà a tu, jo afrontava l’experiència sense saber ben bé què havia de buscar o què havia de canviar. Però sense nii adonar-me’n tot es posava en marxa dins meu en aquell primer viatge en furgoneta. Potser van ser les cançons que em feien recordar moments de la meva vida, instants o emocions associades a aquells compassos, o potser va ser el mateix ambient de camaraderia, amistat i companyonia que, sense saber-ho, tan trobava a faltar. Potser va ser una combinació de tot això o una mescla que es va donar en el moment oportú. No ho se, només se que en aquell dia també havia començat el meu camí, un camí d’introspecció de la meva vida, des de la infància, l’adolescència, passant pels meus errors, els meus fracassos en la meva vida adulta. I també a les alegries i els motius pels quals pagava la pena seguir aguantant, seguir lluitant i, perquè no, seguir canviant.

Amb tot això al cap, i amb les emocions a flor de pell, la xupifurgo acaba arribant a Sàrria, Lugo. La resta ja eren a l’alberg i nosaltres havíem fet una petita passejada extra pels volants i fins i tot crèiem haver entrat a l’edifici on es fa el joc del calamar (broma per a entesos). Ja estàvem immersos de ple en convertir-nos en pelegrins de veritat. Calia preparant-nos per l’endemà; les motxilles, unes quantes instruccions de coordinació i al llit, que és a punt de començar el que de veritat és dur.

Dimarts 3 d’octubre, De Sarria a Portomarín

Avui és el primer dia de caminar i comença una cosa que serà una constant durant tot el camí. Per un costat, el matinar, per estar en marxa entre dos quarts de set i les set, com a molt tard, i per un altre costat, les nits de roncs i la falta de descans nocturn. Totes dues circumstàncies seran fidels companyes de viatge, acceptats i assumits.

Amb puntualitat, quasi militar, ens posem en marxa. Fem les primeres passes encara de nit. Molestem, sense voler, un pelegrí que dorm al costat d’una petita ermita, al costat de l’alberg on ens fem la primera foto de grup. L’home ens desitja un afectuós ‘bon camí!’ amb un aneu-vos-en a prendre pel cul i deixeu de molestar, ostia! Bon camí, la frase amb que es saluden i es donen ànims els pelegrins quan es troben i se saluden i que es convertirà ja en la nostra frase tòtem, també. Bon camí dit en accent gallec, català, castellà, basc, estranger i el que tu vulguis. És sorprenent la varietat de pelegrins que ens trobem, més que la quantitat, tot i que també n’hi ha de quantitat.

Primeres passes, primers esforços, primeres converses que seran continuades, habituals, sinceres, informals, lleugeres, també, i emotives, unes altres. Hi seran durant tot el camí i seran la base sobre la qual anirà creixent la confiança i la transformació del grup. Anem caminant fent bona la cançó de Serrat, se hace camino al andar i el bon rotllo s’expandeix, surten les bromes. Primeres parades, cauen els primers cafès. Séneca; d’aquí no em moc si no hi ha cafè!

Una altra rutina que s’instal·lara durant la resta del camí; la cacera del segell per aconseguir la Compostel·lana, certificat oficial d’haver acabat el camí i de ser un pelegrí amb papers. Cal presentar en el teu passaport un mínim de dos segells per dia. Aquí tothom té un segell, des de les cafeteries fins a qualsevol artesà o venedor que té una paradeta al costat del camí. Per descomptat, les esglésies i ermites tenen el seu segell i es converteix en costum anar parant pel camí per buscar-los.

Això fa que, a vegades, el grup es divideixi en grupets, però no suposa cap problema perquè ens anem reagrupant. I així, golpe a golpe y verso a verso, arribem al pont que travessa el riu Minyo i que és la porta de Portomarín.

A l’hora de dinar ja som a l’alberg, cansats. Ja hem fet la primera jornada de caminar i tothom ha arribat bé. És sorprenent la manera com de forma ràpida ens organitzem, entre tots, per preparar el menjar, la compra, els torns per trucar, etc. Hem decidit que cada dia hi haurà tres o quatres persones de servei d’intendència que s’ocupin de les tasques més rutinàries, i funciona! A més, tothom hi posa alguna cosa més del que li toca i començo a sentir que sí que som un grup cohesionat. A manera d’exemple, un dels interns, que és colombià, s’ofereix per preparar un plat típic del seu país per sopar que, per cert, està exquisit.

Portomarín és un poble petit i encisador, net i quasi construït per al turisme. La seva església és un exemple de típic romànic i val la pena visitar-la. Fins i tot a la plaça de l’església, la Guàrdia Civil hi és posant segells amb una unitat mòbil. Molts de nosaltres ens emportem el passaport segellat. Després hi va ha un partit del Reial Madrid a la tele, suficient per anar al llit content. La resta era intentar dormir malgrat els roncs i la incomoditat del llit, però amb més ganes de camí.

Dimecres 4 d’octubre, De Poromarín a Palas

Un altre matí en el qual ens posem en marxa a l’hora prevista però després d’una altra nit de dormir poc i no massa bé. És el que hi ha, som al camí i això forma part del camí i s’assumeix amb bon humor. Avui el ritme és alt, i amb poc temps ja hem escalfat tot i que ens acompanya el famós xirimiri.

Alguns de nosaltres comencem a notar la duresa de sumar quilòmetres. A mi em surt una bona butllofa que ja m’acompanyarà fins a Santiago. A un company li fa mal el genoll, un altre té una estrebada a la part inferior del quàdriceps. Lesions difícils que aguantem amb estoïcisme, perquè sabem que res més impedirà que prosseguim el camí. Cal arribar a Santiago, no és una opció.

El Javi i la Núria van atents a totes les nostres ferides i contratemps mèdics. Ens curen i cuiden quan ho necessitem. A aquestes alçades ja no hi ha distinció entre possessionals i interns, més enllà de les responsabilitats logístiques i organitzatives de cada un. Parlem, tenim converses més sinceres i ens anem coneixent entre tots.

Avui la tirada és més llarga, uns 24 quilòmetre i ja es nota. Finalment s’ha aixecat el sol i fa calor quan arribem a Palas de Rei, que és un poble petit. Hem anat arribant fraccionats a l’alberg, que compartim amb altres pelegrins, però això no és cap problema.

Sempre ens reunim al final de la jornada de caminar per parlar una mica de tot i avui no és una excepció. Avui quedem en anar més junts al dia següent i gaudir més de l’experiència del camí en grup. El millor de la tarda és que a l’hora de sopar el servei d’intendència ha preparat un increïble american styl dinner a base d’hamburgueses i hot dogs als què no els falta de res, ni una mica de gelat comtessa de postres. Anem a dormir sabent que demà la caminada serà encara més llarga però amb ganes de seguir gaudint encar més.

Dijous 5 d’octubre, De Palas del Rei a Arzua

Arriba un altre dia en marxa a l’hora prevista, encara més organitzats per poder fer la jornada junts. Cada dia comencem a caminar de nit en un ambient fosc i de boira però quan el sol treu el cap castiga amb duresa. Totes aquestes matinades que estem vivint, veient com la llum va augmentant de mica en mica, traient el cap entre els arbres del bosc i els prats, són imatges que es quedaran en la nostra retina per sempre més.

Avui hem planejat diverses parades per portar millor el dia. Durant els primers dies ja hem provat algunes meravelles a les parades pel cafè. Una truita de patates espectacular, unes tapes de formatge de la terra i encara ens queda per provar el pulpo a feira i a Melide, poble per on hem de passar,e s diu que es fa el millor pop de Galícia. Es planteja la possibilitat de tastar-lo però resulta que els seus xurros amb xocolata també són molt bons i finalment ens decidim per aquesta opció i encertem perquè se’ns posen de meravella i, a més, els mengem a mig camí per recuperar forces.

Un dia més passem la jornada parlant els uns amb els altres, realment construint una relació de confiança que va més enllà del que hauríem imaginat al principi del camí. En aquests moments, quilòmetre a quilòmetre, no són altra cosa que Javi, Ramon, Rubén, Miguel, Dani, Núria, Cèlia, Estefi i Séneca i, sobretot, Roser.

He parlat molt amb tots ells, del bo i el dolent, amb llibertat i una confiança que, fins i tot a mi, m’ha sorprès. Potser m’he sincerat, més en qüestions personals amb la Cèlia, l’Estefania i la Roser. Amb la Cèlia perquè ja la coneixia em sentia a gust parlant amb ella. A l’Estefania no la coneixia però és una persona tan empàtica, generosa en el tracte, accessible, que és impossible no sentir-se en plena confiança per explicar coses que ni tant sols he explicat a gent que conec.

Però, sens dubte, amb qui he fet el camí és amb la Roser. És una d’aquestes persones amb qui és impossible no connectar, és impossible no sentir que al teu costat no tens una professional sinó una amiga de tota la vida.

Obviament ja hi havia una relació de confiança prèvia construïda a través de moltes converses al centre, perquè ella és la meva educadora i jo qui li corresponc com intern. Potser no ho hauria de dir, però d’aquest camí m’emporto una amiga a més de la millor professional que conec d’aquest món penitenciari.

Tots són gent implicada, que creuen en el que fan, i això no té preu. En aquest camí he descobert la capacitat i lideratge del Javi, el bon humor del Sèneca, l’espontaneïtat tan saludable de la Núria que, com en Ramon, posa sempre el punt de calma i serenitat. L’autoritat tranquil·la i exercida amb naturalitat de la Cèlia.

No m’oblido del mossèn Rubén i els voluntaris del SEPAP, Miguel i Dani. No els coneixia i des del primer moment els he sentit com dels nostres. Fins i tot en Rubén es fa estimar, té molt bon rotllo i alegria. En Miquel sempre estava per allò que feia falta, també per acabar-se la teva ració de menjar si feia falta. I en Dani, que no havia de poder caminar per la seva lesió, quasi ens deixa a tots enrere.

Després d’aquest dia de marxa, que sí que va ser dur, vam arribar a Arzúa, un poble més gran que els anteriors. Després de 31 quilòmetres teníem la necessitat d’un sopar a base d’espagueti amb xoriç i un bon descans. Ja només quedava la darrera tirada llarga i quasi tocàvem amb les mans el nostre destí final.

Divendes 6 d’octubre, D’Arzua a Lavacolla

Toca fer un últim esforç sabent que el dissabte serà una passejada de deu quilòmetres per entrar a Santiago. Avui caminarem uns 33 quilòmetres que ja pesen a les cames, però arribats a aquest punt ningú ens para. Molts estem tocats, amb dolor però aquí ningú es rendeix. Avui ens donarem el caprici de provar el pop, que ens ho hem guanyat i bé que ho gaudim encara que tardin una eternitat en servir-nos!

En aquest darrer tram ja es nota la proximitat amb Santiago. S’uneix bastanta gent en el trajecte i te n’adones que el camí atrau gent de tota mena, des de col·legues de primària a jubilats, des de grups de persones com nosaltres o solitaris, tots amb el bon camí a les botes quan ens creuem.

A mesura que anava arribant a l’alberg prenia consciència que el camí s’acabava. Ens quedava l’esforç final d’arribar a la plaça d’Obredoiro i a la missa del pelegrí de la Catedral però l’exigència de l’esforç arribava a la seva fi.

Em venia de gust gaudir d’aquests darrers quilòmetres sol, amb mi mateix, assaborint l’experiència d’introspecció, paladejant els records que havien vingut a mi des del fons de la meva memòria, delectant-me amb aquestes sensacions, aquests sentiments, amb l’experiència en si de fer el camí. Realment, aquesta és la màgia del camí. A vegades camines en soledat, amb tu mateix, a vegades amb companyia, dins del teu grup, però sempre et sents part d’alguna cosa més gran que tu i això et fa sentir bé. Almenys aquesta va ser la meva experiència.

En aquest tram final ja es notava bastant la fatiga acumulada, les lesions i les ampolles. La Cèlia va donar aleshores una autèntica lliçó al grup perquè tenint els bessons tan tocats que gairebé no podia caminar sense deixar caure les llàgrimes de dolor, va tirar endavant com una més. Estava clar que no acabar no era una opció, costés el que costés.

I a la fi havíem arribat, exhausts, però ja érem al millor alberg de tots els què havíem estat i el vam compartir amb molts pelegrins, quasi tots estrangers. Hi havia un jardí de gespa on el mossèn Rubén va organitzar una missa fantàstica a la qual quasi tots hi vam acudir. Aquella nit ens vam regalar un sopar en un restaurant proper que va ser una celebració prèvia de l’èxit que ens esperava al dia següent; l’entrada triomfal com si fóssim romans visitant la ciutat de l’apòstol. Ja érem quasi, quasi, pelegrins del camí.

Dissabte 7 d’octubre, De Lavacolla a Santiago.

Avui fem una passejada, na marxa festiva fins al monte do Gozo on ens hem de trobar amb les expedicions d’altres centres penitenciaris per entrar, tots junts, a Santiago. Nosaltres, abans del previst, ja érem allí amb la nostra samarreta feta per a l’ocasió. Era el moment de la festa del grup, amb Santiago de taló de fons. Riures, complicitat i la sensació que això havia estat massa curt, que havia passat massa ràpid i que quasi no ens n’havíem assabentat.

Sabíem que tots havíem canviat una mica, com a mínim que la relació entre nosaltres no era la mateixa de quan vam sortir dilluns, i només havien passat sis dies. Dèiem que ja no ens veuríem igual, entre interns i professionals. Aquesta diferència havia desaparegut o, almenys, s’havia difuminat. Ens vèiem i tractàvem com a persones, sense més, persones que havíem compartit alguna cosa, que havíem rigut, parlat, patit el camí, les matinades, que havíem posat el millor de cada un de nosaltres perquè l’experiència del camí sortís bé. I va sortir molt bé.

Totes aquests sensacions es mesclaven amb la sensació que el retorn a la realitat de la presó seria dura per a tots, però especialment per als interns. Una setmana d’autèntica llibertat amb el factor multiplicador que la intensitat de fer el camí ens passaria irremeiablement la factura anímica. Tot això vindria, sí, però aleshores era el moment de gaudir del què havíem aconseguit a base de cames i fatiga.

La resta del dia va ser una festa. La columna començava per Quatre Camins, com no podia ser d’una altra manera entrant a Santiago. Després va venir la missa del pelegrí i l’espectacle del botafumeiro a primera fila. Vam ser uns privilegiats. Llàgrimes que s’escapen perquè tenim les emocions a flor de pell i cada un té la seva història personal dintre volent sortir.

Aleshores hi va haver el menjar magnífic amb que ens va obsequiar la pastoral penitenciaria al menjador dels seminaristes del Col·legi Teològic després de l’acte de germanor entre tots els participants dels diversos centres penitenciaris. La visita a la plaça de l’Obradoiro per fer les fotos finals, la passejada pels carrerons i places de la monumental i medieval Santiago. Fins i tot el sopar final a base pizzes i pasta en un autèntic restaurant italià, tot per acabar en un últim cercle, l’última rodona com deia en Javi, per constatar en veu alta el que tots havíem sentit.

Almenys en la meva opinio, de Quatre Camins n’havia sortit un grup i a Quatre Camins hi tornava una família i bon camí, buen camiño, buen camino.

Diumenge 8 d’octubre, De Santiago a La Roca

El capítol final d’aquesta història és com una part de la trilogia del Senyor dels anells quan els hobits i Frodo tornen a la càmera després d’haver destruït per sempre a Sauron i l’anell únic. És la part on saps que tot ha acabat però que no acaba fins que Frodo s’acomiada de tots i embarca amb els elfs cap a les portes blanques. És el període de temps on has d’assimilar el què has viscut i assumir que tornes a la vida anterior, a la rutina però amb la càrrega emocional de l’experiència.

Així va ser la tornada, una desconnexió progressiva per afrontar el moment de tornar a les reixes, tot i que quedava aquest últim moment on igual que Frodo, Sam, Pippni i Merry es fonen en una abraçada i comencen a caure algunes llàgrimes, ens vam acomiadar tots davant l’entrada de la presó.

Més que tristesa hi havia alegria per allò que havíem viscut i acceptació que calia tornar a la realitat i seguir endavant. Calia agrair tot el què havia vingut i guardar-ho per tu. En comptes de marxar a la Terra dels Elfs, els que van poder van anar cap a casa seva a veure, per fi, les seves famílies i la resta...