Ara som entre 280 i 300 agremiats. Fa uns anys es tenia un sentiment de pertinença al gremi molt fort. Era una forma de retrobament amb el teu sector i hi gaudies d’una sèrie de serveis. Amb la crisi molts van tancar i d’altres es van jubilar, i no hi ha hagut canvi generacional. Tenim molta restauració de gent de fora que no coneix el gremi, i es van agremiant a mesura que tenen problemes. En l’època bona del gremi havíem sigut devers 800, i la xifra s’ha anat reduint.

És bo, en general. El problema de la restauració aquí, com a d’altres comarques, és la dificultat de dur a terme un projecte. Molts restaurants obren portes però els costa molt mantenir l’estructura en el temps. Patim sobretot pel tema laboral. La societat ha canviat, i trobar personal per treballar costa més. Deixant de banda si els negocis fan bé o malament la seva feina, mantenir estructures, i amb les taxes i els impostos desproporcionats, es fa difícil, i desapareixen.

Als centres urbans de les ciutats i pobles obren negocis de grans cadenes i es perd la identitat del restaurador local. Són cadenes de restauració que es queden locals al centre i es perd l’ànima i les particularitats de cada lloc; ho fan tot ultraprocessat. Estem clonant coses que es fan a Barcelona, i nosaltres tenim identitat pròpia com a Vallès Oriental. Repiquem un tipus de restauració com es fa a Barcelona.

És molt interessant i necessari per crear programes amb el petit productor i perquè es posi en contacte amb el distribuïdor o restaurador. Nosaltres treballem molt amb producte local. No és qualsevol producte del súper, sense desmerèixer; el de proximitat té allò especial. Ho és el formatge de corró, per exemple. Tenim productes extraordinaris i no els coneixem, i amb les trobades fem les aliances necessàries per tenir un producte i créixer com a territori. Fa molt de temps que teixim lligams, hem fet trobades a Canovelles, Granollers... S’hauria de trobar una forma de poder-hi arrossegar els restaurants, perquè hi trobo a faltar més gent.

La gent en el dia a dia anem una mica esbojarrats: la canalla, la feina, les obligacions... i el temps que et queda és molt poc. Quan s’ha de dinar a fora, valoren tenir un producte de proximitat i fresc. Perquè a casa només es pot fer gairebé el cap de setmana. I respectar les temporalitats dels productes és fonamental.

No ho és les produccions petites, sinó la distribució i la forma de contactar amb ells. Els xarcuters són en una botiga física, però amb la fruita i la verdura hi ha més problemes: són al camp.