“Si no volem una Església residu, hem de reaccionar”

Com totes les realitats organitzatives de l’Església, però també de fora de l’Església, és cada vegada més dèbil. De tota manera, l’HOAC segueix tenint una presència significativa; diguem que és una minoria influent i valorada en el si de l’Església i de les organitzacions obreres, sindicals i socials. Hi ha un reconeixement, i segueix sent, al meu parer, un moviment de futur. En l’assemblea que vam fer aquest estiu a Segovia ens vam reunir 600 persones. Un repte que tenim, això és evident, és el de la iniciació, incorporar les noves generacions, perquè el moviment és cada vegada més envellit: hem de ser capaços d’oferir la proposta de seguir Jesús a través d’una mediació com l’HOAC, que ofereix una història, un recorregut, formació, materials... Creiem que és una bona proposta per a l’Església i el món obrer.

Sí, però el recel és en tots dos sentits. Històricament, hi ha hagut una incomunicació i una desconfiança, i això segueix existint en la societat. L’Església està mal valorada, però això, en part, està canviant per la influència del papa Francesc, que crec que està recuperant una credibilitat, un crèdit que s’havia perdut amb els papats de Joan Pau II i Benet XVI, que, d’alguna manera, van posar el fre de mà i van engegar un procés involucionista respecte del que havia representat el Concili Vaticà II. Però és veritat que la societat recela de l’Església. A més, hi ha un corrent laïcista de secularització forta. En canvi, no estic d’acord que en tot el que són els moviments organitzats hi hagi desconfiança: crec que hi ha valoració. En l’assemblea de l’HOAC que vam fer aquest agost, hi va haver presència de diferents líders socials i sindicals. Però és veritat que aquestes organitzacions són minoritàries, perquè, avui, en l’Església creixen les tendències conservadores, moviments espiritualistes.

És un repte que hem de superar per totes dues parts, perquè la desconfiança també existeix de l’Església cap als moviments d’esquerra i sindicals. Per això, el lema de l’assemblea de l’HOAC va ser, crec, molt pertinent: “Bastint ponts, enderrocant murs”.

Desgraciadament, a l’Estat espanyol tenim una jerarquia eclesial que no està en la línia del papa Francesc. Està ancorada en els papats anteriors i està afavorint un tipus d’eclesialitat i de moviments i organitzacions connectats amb la línia conservadora. Per tant, en l’Església espanyola tenim un repte molt gran, de renovació, de regeneració. No és casual el que està passant.

Sí, sí, no n’hi ha cap dubte. Aquests grups que surten estan clarament emparats i promoguts per l’episcopat. I tot és perquè mouen molta gent. Els bisbes els volen per una qüestió de quantitat, però després, aquesta gent no aporta res, no té rellevància en la vida quotidiana. Són grups que viuen a l’escalfor de l’Església, amb els sagraments i les seves dinàmiques més intimistes, però, després, en els àmbits de la societat no són significatius, no aporten. No són llevat ni encarnació en el que és el teixit associatiu, de treballar braç a braç amb altra gent en la construcció d’una societat nova, més justa.

Els bisbes estan encara en la mentalitat anterior, d’aquella Església del passat que hem de deixar enrere, una Església de masses que no pot tornar. Ara, el repte és: volem una Església resta o volem una Església residu? Una Església resta que sigui una minoria significativa, que tingui una veu i una oferta de sentit a traslladar a la societat, o una Església residu, que és una Església irrellevant, que manté formalment els sagraments i la litúrgia amb una participació mínima donant l’aparença que funciona i que no passa res, apuntalant un model caduc? Aquest és el repte.

Els cardenals i bisbes que vam pensar que eren els més avançats i en qui teníem certa esperança, res de res; se situen en un pluralisme indiscriminat. La majoria de bisbes aposten pels moviments conservadors i aquests altres, els més oberts, han decebut. No aposten per moviments que treballin per la justícia, com ara Acció Catòlica, per exemple. Senzillament, deixen fer. Si els considerem dels millors és perquè no estan encoratjant els moviments més conservadors, com fan els altres. Però aquests bisbes no són els que necessita l’Església espanyola. Falten bisbes com ara Iniesta, Uriarte, Setién... Gent que, en aquell moment, va marcar un camí en l’episcopat. Això s’ha perdut. Tenim un papat que ho està posant fàcil, però els bisbes espanyols segueixen ancorats en posicions restauracionistes. És un problema i, alhora, un repte per als creients i per als cristians més conscients i més compromesos.

Ens trobarem amb una Església allunyada de la societat, irrellevant als ulls de la modernitat. Una Església patriarcal i clerical en què no hi ha participació és una Església que avui no resulta atractiva ni convoca a ningú. Com abans agafem el bou per les banyes i es prengui la determinació de mirar més l’Evangeli de Jesús, les primeres comunitats, el Concili Vaticà II... millor. Tot el temps que passi, la situació anirà empitjorant. Hi va haver un signe d’esperança, el que va representar el sínode de l’Amazònia, i ara el símbol d’esperança l’està representants el procés sinodal alemany, un procés que està convocant a tot el poble de Déu. Així com el sínode que ha convocat el papa Francesc és només per a bisbes, el procés sinodal alemany és per a tot el poble de Déu i aborda amb radicalitat el que son els quatre grans problemes que avui té l’Església.

El tema del poder, que ara s’està exercint de manera absolutista i monàrquica, el tema de la marginació de la dona, el tema d’una moral sexual totalment caduca i el tema d’un ministeri ordenat que cal revisar, perquè avui no serveix per a l’Església que necessitem.

Bé, de fet, en aquests moments ja s’està parlant que potser la solució seria anar a un tercer concili. Cada vegada, hi ha més veus que van en aquesta direcció. Crec que del que es tracta és que totes les diòcesis empenyem i fem força i que els cristians en general ens hi posem, que no estiguem esperant que el canvi vingui des de dalt, que no vingui dels bisbes, sinó que fem nosaltres processos d’autoconvocatòria, de trobada entre diferents grups de moviments. Cal generar dinamisme.

Crec que de manera insuficient. Ara, a la diòcesi de Bilbao hem posat en marxa un procés participatiu i al novembre ja farem una segona trobada. A la primera sessió va venir força gent, però crec que encara és insuficient. Ho percebo com que la gent s’està en una posició de comoditat, conformista. És el que hi ha! Ens resulta normal una Església de dones governada només per homes, que veiem en el centre de l’Església uns homes que són els qui dirigeixen i que no han estat escollits democràticament.

És clar, per això cal revisar el model de seminari que tenim i el model de ministeri ordenat: un senyor que el treus del seu entorn i el portes al seminari tres o quatre anys, on només té relació amb el seu grup, una persona totalment desvinculada de la realitat pastoral, que és on hauria de formar-se, a les comunitats. Això està passant a totes les diòcesis. A la de Bilbao, per exemple, una diòcesi conciliar, tots els seminaristes que surten van amb l’alçacolls, quan això ja era absolutament minoritari. I aquesta manera de fer dels seminaristes, alguns dels quals recuperen fins i tot les sotanes, és avalat i fins i tot potenciat pels bisbes. Fins i tot pels que estan considerats més propers a Francesc. Jo ho tinc clar: abans em quedo amb els capellans d’abans que amb els joves que surten ara, que aposten per aquest model d’Església jerarquitzat, patriarcal i clerical.

Això és l’abecé. La inculturació, l’encarnació en la realitat sociolingüística d’un país ha de ser un fet. S’ha de cuidar. És molt important que la litúrgia estigui vinculada a la cultura i a l’idioma del poble. Però això també empitjorarà, perquè, com que hi ha pocs capellans, n’hi ha una importació de fora i no es garanteix un procés d’inserció, d’inculturació; cauen aquí una mica com uns extraterrestres. Però la jerarquia el que vol és tapar els degoters com sigui, portar el capellà que sigui i d’on sigui per tal de mantenir la paradeta.

Ho he viscut com un apàtrida. És a dir, he estat estrany per a molta gent en l’àmbit de la militància política, que em veien com un infiltrat, i el mateix en l’àmbit de l’Església, en què no he estat sant de la devoció de l’aparell. És el preu que he hagut de pagar per mantenir una fe i una consciència unitària i coherent.