Aplaudiments i flors per a en Flores

Reconec que em posen molt nerviós els aplaudiments en els enterraments. Prefereixo el silenci. Però ahir, al tanatori de Vilafranca del Penedès, vaig agrair –i hi vaig contribuir amb els meus– els llargs aplaudiments després de cadascuna de les intervencions que van glosar la figura de Josep Maria Flores i Travessa, que ens va deixar dimecres al vespre, als 54 anys. Com pot ser una cerimònia en un tanatori tan trista, emotiva i divertida al mateix temps? Ja ho sé, divertida no és la paraula, però tots vam riure o somriure en un moment o altre del matí quan ens vam reunir per dir adeu a en Flores, en Flowers, en Tule, el Nanu o “el gran cabronàs”, com el va definir el seu nebot. Hi era la família, els amics del Penedès, els d’Arenys de Munt, la gent del món del vi, els veïns de Vilobí i la gran família de Punt Diari, El Punt i El Punt Avui, a la qual ha estat lligat gairebé 40 anys. I tots els que van parlar van tenir punts d’acord a considerar que en Flores era pura vida!

Joan Vall Clara va obrir foc. Li va costar, però se’n va sortir entre sanglots per provar de “ser i estar Flowers” com li va prometre per escrit. El va qualificar d’home orquestra, d’irrepetible, de doctor en professionalitat, competència, perspicàcia, independència, solvència i patriotisme (l’estelada damunt del taüt n’és la mostra). “Tot un doctor en murrieria: una torrentada del Maresme, però d’empatia, de gràcia que t’hi petaves, que encomanava la trempera i la il·lusió”. Sí, com va escriure en Cuyàs, en Flores era un xerraire que usava la facultat d’enraonar sense parar per atordir i marejar l’entrevistat. “La gent sucumbia al seu encant i simpatia. En Flores era un gran conciliador i un gran narrador.”

Marc Colomer va agafar el relleu. Quin esglai! S’assembla tant i tant a en Flores, el seu tiet! Va pujar amb El Punt Avui a la mà. I no es va estar de dir el que pensava: “Cabronàs, quina putada tan gran que t’ha fet la vida, a mig camí. Quina putada tan gran que ens ha fet la vida. I quina paradoxa que, tractant-se de tu, ni més ni menys que de tu, ens hàgim de trobar tanta gent que t’estimem per a una cosa diferent de celebrar la vida. I, a la vegada, vull pensar, necessito pensar, que també fem això d’avui per celebrar la vida. Perquè amb tu la vida ha estat una celebració. Una festa. Un brindis (amb Corpinnat, no pateixis que ho portem gravat a foc).” Semblava en Flores, però era en Marc: “Quin torrent de vida, Josep Maria. Quina estela tan llarga i gran que ha deixat el vostre pare, Neus i Aina. Quina putada, Cati. I quina sort i quin privilegi ser els seus i dels seus.” Que bonic, va dir en Marc, que fins i tot en uns dies així ens surti parlar de Vida, en majúscules!

S’alternaven llàgrimes i rialles. En Marc ho va definir bé: “«Costa d’estar Flowers», com ha escrit en Vall aquests dies. «Un gran tipus», em deia ahir en Carles, i té raó. Quin gran tipus. «Tot passió», deia en Grau. «Un terratrèmol vital. Un motor fonamental», ha escrit en Saül. «Les aventures d’en Flores», titulava la Tura. Molts de vosaltres sabreu de què parlo si us dic que aquests dies m’ha ressonat una frase que ens feia riure de valent: «És bon nano, però és pesaaaat.» I potser t’ho deia després de tenir-te hora i mitja al telèfon, l’animal.” Va ser un llarg aplaudiment el que va demanar en Marc. “Nano, quina vida tan bonica ens has fet. Que divertit ho has fet tot. En Flores, en Josep Maria, periodista de raça, una bona persona, irrepetible, el meu tiet, el meu germà gran, el meu amic, el meu pare professional, la meva brúixola vital, el meu nord moral. Josep Maria, et prometo que ho faré tot perquè estiguis orgullós de mi, perquè t’ho dec tot, nano. De debò que t’ho dec tot i no sé si mai t’ho vaig dir prou, i ara sento tant si no t’ho he dit prou...”

Cesc Macàrio, el seu “paleta de capçalera”, va recordar com l’havia conegut, com quan els capgirava la casa es trobava amb la tovallola que li oferia l’Aina per a la suor, la rialla de la Neus i la dolçor i la paciència de la Cati. I va dir el que alguns pensàvem: “Que bé que ho has fet, Josep Maria, fins i tot en la teva marxa.” Va estar emotiva Sara Miralpeix, que el va qualificar de “pilar fonamental del nostre poble”, Vilobí del Penedès. I Roser Mora, parlant en nom dels amics d’en Tule d’Arenys de Munt. I la Sílvia Naranjo, l’amiga del món del vi, la que no volia plorar quan va saber de la malaltia, la que va trigar tres hores per escriure-li un WhatsApp que no li agradava. La que anava fent temps fins que va sonar el telèfon “i l’esperit Flores es va fer present”.

Havia sonat Et deixo un pont de mar blava, d’en Llach, a l’entrada, i li vam dir adeu amb I deixa, d’Oques Grasses, i un munt de fotografies. El recordatori era la foto d’en Flores vantant-se de bambes i un article d’en Cuyàs que ens ha fet plorar a la Nuri Nogueras, a la Cati i a mi mateix. Però abans faltava l’adeu de la Cati, que va pujar amb la Neus i l’Aina, emocionades i serenes. La Cati va treure forces d’on no n’hi ha per explicar com va conèixer en Flores, el 18 de febrer del 1998, i de com n’ha estat sempre enamorada, “fins i tot abans de conèixer-lo”. En Flores va colpir fins passar a ser en Josep Maria sense deixar de ser en Flores. “La persona amb qui compartir-ho tot: feina, projectes, somnis. La persona amb qui compartir la vida. Ha estat un viatge a Ítaca, un camí ple d’aventures, bonic.”

Emocionada, la Cati ens va fer veure com “en Flores ens ha ensenyat a convertir els somnis en realitat i a no deixar de somiar”. I que bonic que és ensenyar a somiar. “Segurament el més gran acte d’amor que pugui existir, i en Flores ens ha fet somiar fins a l’últim moment, perquè ens ha estimat molt. A tots els que avui som aquí. I nosaltres a ell. L’amor sempre guanya.” La Cati va instar a no deixar de somiar: “Viviu en Flores cada dia.. Com faria ell.”

Mentre passaven les fotografies de la seva vida, es va instar els presents a emportar-se les flors. I així, amb flors a les mans i l’ànima trencada, vam sortir de la cerimònia. S’hi van quedar la Cati, la Neus i l’Aina, la família. I es va produir la màgia. Les nenes i la Marina, neboda de la Cati, i en Leo, el seu fill, es van posar al piano a tocar i a cantar cançons. “Fins i tot en el seu comiat ha fet que passessin coses màgiques”, m’escriu en Marc. “Quin espectacle. Bravo, nano, bravo.” Sí, Marc, en Flores ens ha donat una lliçó d’amor i de vida. Josep Maria, Cati, heu fet bona feina!