La mort de Floquet de Neu va ser plàcida i indolora. Tenia prop de 40 anys, que en l’equivalència humana vindrien a ser uns 80. A les 06.40 del matí del dilluns 24 de novembre del 2003 se li aplicava l’eutanàsia a les instal·lacions del Zoo de Barcelona, després d’haver-li donat un sedant en l’àpat de la nit anterior, l’únic que feia, perquè llavors ja li costava menjar. Li havien diagnosticat un càncer de pell dos anys abans, però no va ser fins a les dues últimes setmanes que realment va patir, perquè se li va anar fent una ferida en un lateral del cos que no podia deixar de gratar. “Per a un goril·la, va arribar molt bé a una edat tan avançada”, explica l’actual conservador de primats del Zoo, Iñaki Ezquerro.

La història de Floquet de Neu és també la història de com ha anat canviant el concepte de zoològic en l’últim mig segle, de la pura exhibició als esforços de conservació. No es pot saber si el que ell va viure es podria repetir, perquè no hi haurà cap altre animal com ell. Els avenços en la investigació genètica van permetre descobrir l’origen de l’albinisme en la dècada següent a la seva mort. Així, el 2013 es van fer públics els estudis sobre el seu genoma, el primer d’un goril·la nascut en llibertat que es va poder seqüenciar. “A partir d’una mostra de sang congelada, l’investigador Tomàs Marquès va coordinar una recerca que va concloure que els pares del Floquet eren parents molt propers; el més probable és que fossin oncle i neboda o avi i neta”, explica l’actual director del Zoo de Barcelona, Antoni Alarcón.

Per tant, l’albinisme del Floquet era homocigòtic, el terme científic per definir que la mutació genètica que el feia extraordinari provenia tant del pare com de la mare. A més, no es tractava de l’albinisme més habitual, sinó d’un tipus genèticament poc corrent. Que la consanguinitat podia tenir alguna cosa a veure amb les seves característiques ja s’intuïa i, per això, quan el Floquet va començar a tenir fills, als anys setanta, es va pensar que potser emparellant-ne alguns podria tornar a néixer una cria albina.

Aquesta estratègia seria completament impensable ara, ja que precisament el que es fa als zoològics de tot el món són intercanvis per assegurar la diversitat genètica dels animals que viuen en captivitat, tal com expliquen Ezquerro i Alarcón. I en cap cas seria ètic intentar “produir” un nou Floquet, tenint en compte que el seu albinisme no li va pas posar les coses gens fàcils quan era petit.

Es calcula que Floquet tenia entre dos i tres anys quan va arribar a Barcelona, el novembre del 1966. Era l’únic supervivent de la matança de la seva família, massacrada a trets per caçadors quan els goril·les estaven menjant en una plantació de cafè i plàtans a l’aleshores Guinea Espanyola (des del 1968, Guinea Equatorial). Plorant i aferrat a la seva mare, el petit goril·la albí va ser descobert per un dels caçadors, que de seguida va veure la possibilitat de fer-ne negoci.

El va oferir a Jordi Sabater i Pi, conservador del Centre d’Adaptació i Recerca d’Ikunde, a Bata. El centre d’Ikunde depenia del parc zoològic de Barcelona, del servei municipal de Parcs i Jardins i del Museu Etnològic, i en aquella època era un centre de recerca, però també servia per proveir d’animals el zoològic, una altra realitat completament impensable avui dia.

Sabater va comprar el petit goril·la, que la població autòctona havia batejat com a Nfumu Ngui (‘goril·la blanc’, en llengua fang), per 15.000 pessetes, una quantitat de diners gens menyspreable si es té en compte que el sou mitjà d’una família espanyola en aquella època vorejava les 5.000 pessetes. L’animal va arribar al centre d’Ikunde en força mal estat, ja que no havia rebut les atencions necessàries com a cadell que encara era. Es va quedar aproximadament un mes a les instal·lacions en procés d’adaptació, un procés que va ser sorprenentment ràpid, i després va volar cap a Barcelona.

“Com que en aquella època es veia que moltes cries de goril·la acabaven morint, el veterinari que hi havia llavors al Zoo, Roman Luera, que també era subdirector, havia provat d’endur-se’n algunes a casa, un pis de l’Eixample, on la seva dona les cuidava. El mateix van fer amb el Floquet durant els primers mesos”, explica Francisco Esteban, que va començar a treballar al zoològic barceloní el 1981, seguint les passes del seu pare, també cuidador de primats.

El desembre del 1966 es va fer la presentació oficial a la premsa del nou goril·la albí, sense que encara se li atribuís cap nom, i la notícia no va tenir gaire ressò. Potser per desconeixement del que realment implicava o potser perquè des del punt de vista científic en aquell moment es considerava la descoberta una simple anècdota, va caldre l’atenció estrangera perquè el petit goril·la es convertís en una veritable estrella mediàtica. Va ser gràcies a la publicació d’un reportatge sobre la seva existència a la revista National Geographic del març del 1967 que la seva fama va esclatar i que es va guanyar el nom de Snowflake, que a la Barcelona franquista es va traduir com a Copito de Nieve. El Zoo va començar a rebre cartes de tot el món anglosaxó en què tothom s’hi mostrava interessat. Milionaris que el volien comprar com a mascota per als seus fills, directius de Hollywood que el volien per a les seves pel·lícules, per descomptat altres zoològics... Tal com s’explica en la revista especial que el mateix Zoo va publicar el 1996 en el trentè aniversari de la seva arribada, l’única proposta que es va arribar a considerar va ser la de cedir-lo temporalment a l’Exposició Universal programada el mateix 1967 a Montreal. Es va arribar a oferir un milió de dòlars a canvi, però finalment no es va dur a terme.

En qualsevol cas, la fama del Floquet –el seu nom es va catalanitzar amb el final del franquisme– ja estava decidida. Abans que la marca Barcelona es comencés a fer famosa al món, l’animal en va ser un dels principals ambaixadors. Els barcelonins se’l sentien seu i tothom qui viatjava a la ciutat havia de fer parada obligatòria per veure’l. Salvador Dalí va ser un dels seus admiradors i el visitava amb freqüència. En els seus darrers anys, personatges famosos com Leonardo DiCaprio i Tobey Maguire també el van voler conèixer.

Però segurament el seu llegat més important és en la memòria col·lectiva, en forma de seducció ambiental. Gràcies a ell unes quantes generacions van començar a ser conscients de la delicada situació dels goril·les i d’altres primats, i de la necessitat de preservar els seus hàbitats. Floquet de Neu, que al principi va ser tractat com una simple raresa que s’havia d’exhibir, va anar veient durant les quatre dècades que va ser al Zoo com anaven canviant les prioritats. En la revista del trentè aniversari de la seva arribada també s’explica que va ser sotmès a electroejaculació per obtenir-ne mostres d’esperma, amb l’objectiu d’aconseguir descendència albina quan ja havia arribat a una edat en què normalment els goril·les perden l’interès sexual. Ara seria impensable, igual que ho seria que una cria fos acollida en una família humana.

“El que es feia en èpoques anteriors no té res a veure amb el que són ara els zoològics. Ens centrem en la conservació, la investigació i l’educació. I sempre es busca que els animals estiguin tan còmodes com sigui possible”, hi afegeix Alarcón. “La part de la recerca que es fa als zoològics és molt important, també per a la preservació de les espècies. En podem posar un exemple pràctic. Si en una selva africana es troba un goril·la ferit, els veterinaris d’allà el podran ajudar perquè des dels zoològics s’ha pogut investigar quin tipus d’anestèsia i de tractaments necessiten”, conclou Ezquerro.