A reveure, amic Joan B. Culla

Dir adeu sempre costa. Quan algú agafa el tren, l’autocar, el cotxe, l’avió, el vaixell o qualsevol transport, no saps quan el tornaràs a veure, però segur que ho faràs. Però dir adeu avui a l’amic Culla és fer-ho per sempre, i no és fàcil. Feia un any que per problemes meus no ens escrivíem amb l’Imma, l’esposa d’en Joan. Vaig veure amb sorpresa el seu homenatge amb tots els presidents de la Generalitat i ell adreçant les seves quasi darreres paraules, com sempre emotives. Transmetien estimació i amistat, perquè això tenia en Culla: la gent l’escoltava.

Per a mi i en Raimon era un honor tenir-los d’amics. Anomeno el meu germà perquè en la carta que em va enviar l’estimada Imma fa pocs dies no va deixar d’esmentar en Raimon. Ells baixaven a Girona. L’Imma hi té la família i en el recorregut que feien entraven a la Granja Mora per tastar l’entrepà d’espinacs, que en Joan trobava que era una delícia. Però el que ressaltava era la conversa. Eren xerrades plenes d’uns valors que no trobaven en el cercle amb què ells es relacionaven.

Amic Culla, ara escriuré a l’Imma. Li ho dec. Avui he fet el que no faig mai. No l’he tractat de vostè. He fet com em va dir l’Imma, recordar els moments que hem viscut des d’aquell indret, i que ens va fer tan feliços tants anys quan venia a veure el pares i la germana.

Avui molta gent ha quedat òrfena d’una persona irrepetible. A mi no em costa escriure. Podria seguir, però no puc continuar. Tinc els ulls humits. A les meves retines encara hi ha el xoc del dia de l’homenatge i de la carta rebuda fa pocs dies.

Ho tornaré a repetir, amic Culla. No ens deixi ni a l’Imma ni a Catalunya ni a totes les coses per les quals va lluitar a la universitat pels seus alumnes d’història, sempre des de la pau, la fermesa, l’honestedat i l’estimació.

Descansi en pau.