Vetllant perquè els agressors sexuals no hi tornin

Per part dels voluntaris també hi ha requisits que s’han de complir. “El primer filtre és una xerrada explicativa d’una hora. Si hi continuen interessats, se’ls demana que omplin unes fitxes en què exposin les seves motivacions i les competències que creuen que tenen. Després es fa una entrevista personal amb els professionals. I si finalment són escollits han de passar una fase de formació”, indica Miquel Brito.

Una de les qüestions que es demanen és si el voluntari o voluntària –el 75% són dones– ha patit alguna agressió sexual, per evitar situacions de risc. En la formació, que sol durar un parell de dies, es contextualitza tot el projecte dels cercles, la seva història i i els procediments que s’han de seguir. També es treballen casos pràctics, amb situacions reals que s’han detectat en les tres dècades que fa que s’apliquen aquest tipus de programes, en països com el Canadà, els Estats Units, el Regne Unit, Holanda i Bèlgica. “Una segona entrevista, un cop feta la formació, servirà per decidir si els voluntaris han quedat seleccionats o no”, hi afegeix Brito.

Els cercles estan formats per quatre o cinc voluntaris, i s’intenta que siguin molt heterogenis, perquè com més diversitat hi hagi, més punts de vista tindrà el membre central per poder valorar opinions diferents. Això augmenta l’èxit. “El que volem amb els cercles és crear un entorn social artificial perquè de mica en mica el membre central en pugui anar creant un de real”, explica Carles Soler, que insisteix en la importància d’aquest acompanyament: “Si els penats quan surten de la presó no tenen un entorn més o menys normalitzat i només pateixen el rebuig social, augmenta l’aïllament i llavors aquestes persones s’acaben ajuntant només entre elles, i això és el pitjor que pot passar.”

Entre el voluntariat dels cercles, doncs, hi ha gent molt diversa. El 71% tenen estudis universitaris i el 28% restant en tenen de secundaris. La mitjana d’edat és de trenta anys i el tipus de feina també és variat, des de professors a fruiters, passant per metges jubilats, per posar-ne algun exemple. Ara bé, és cert que una proporció important són persones que ja estan força conscienciades sobre el que significa la justícia restaurativa i les segones oportunitats com a mesura de prevenció. Es tracta, per exemple, de psicòlegs, criminòlegs, educadors... “Però, en qualsevol cas, al cercle no fan mai de professionals, sinó de voluntaris”, remarca Brito.

La Fundació Salut i Comunitat disposa d’una borsa de voluntaris que permet que els membres de cada cercle es triïn en funció de les característiques del membre central. “Per exemple, n’hem tingut d’interessats en l’excursionisme, i llavors hem procurat que al cercle hi hagués persones amb aquest mateix interès”, remarca el coordinador del projecte. Les primeres trobades es fan sempre en sales privades, en companyia del coordinador, que està permanentment en contacte amb tots els voluntaris. Solen ser trobades més formals, en què el membre central explica el seu delicte. A part de No més víctimes, l’altre lema que té aquest programa és No hi ha secrets. Es proposa que es pugui parlar amb completa llibertat, perquè és la millor manera de prevenir situacions de risc.

A mesura que es va agafant confiança mútua, les sessions, que primer són un cop per setmana, es van espaiant i el coordinador ja no participa en totes. Arriba un punt en què les trobades passen a l’exterior, sempre amb un objectiu concret: per exemple, acompanyar el membre central en algun tràmit administratiu, ajudar-lo a fer un currículum, acompanyar-lo a una entrevista de feina o bé a alguna activitat de lleure pactada... No s’improvisa, tot ha de ser planificat i al final de cada activitat els voluntaris aixequen acta d’allò que s’ha fet i dels temes de què s’ha parlat.

“És bàsic que hi hagi una comunicació molt fluida entre els participants del cercle i el seu coordinador”, indica Soler. Brito, per la seva banda, remarca que els voluntaris van seguint unes sessions de formació contínua i molt específica, per exemple, sobre pedofília, pederàstia i ciberassetjament. També han de tenir molt clars els límits que han de posar als membres centrals i sempre es vetlla per la seva seguretat per damunt de tot. Per exemple, mai es troben amb el membre central tots sols, i el telèfon mòbil que tenen per comunicar-se no és el seu particular, sinó un que se’ls proporciona específicament amb aquest objectiu.

El cercle que manté el contacte més estret amb la persona que ha complert condemna es coneix com a “cercle intern”, i no actua sol. Un pas més enrere, hi ha el “cercle extern”, amb tots aquells professionals que són necessaris per donar suport en el moment que sigui, i també amb referents que pugui acceptar el mateix membre central, com per exemple un familiar. A aquestes persones poden acudir els voluntaris si detecten un possible factor de risc. Les circumstàncies que poden portar a reincidir són diferents en cada cas, però la mateixa persona les coneix bé, perquè ja les ha treballat a dins de la presó, així com els mitjans que té per protegir-se. Tot i que cada cas és diferent, per definir els factors de risc més generals es pot parlar de l’aïllament, la soledat, la falta de propòsit, l’excés de temps lliure, un daltabaix emocional o qualsevol conducta que impliqui perdre el control, com el consum d’alcohol o drogues.

Com a exemple, Carles Soler explica el cas d’un membre central que, després d’una baralla molt forta amb un familiar, es va trobar sol i de nit al carrer. Llavors va decidir trucar a un dels voluntaris del seu cercle, que va activar el contacte amb el coordinador. Finalment, un altre familiar, que formava part del cercle extern, el va localitzar en un parc, tot sol i amb símptomes d’haver begut. “Quan aturem aquestes situacions, és quan veiem fins a quin punt són importants i funcionen els cercles”, asseguren Brito i Soler. Aquell membre ha reconegut posteriorment que si no hagués tingut el suport del seu voluntari no sap què hauria pogut passar.

A Catalunya de moment no hi ha un volum gaire gran d’actuacions per poder fer grans estadístiques, però sí que s’han fet avaluacions comparant disset casos de condemnats que han participat en cercles amb disset casos de condemnats amb perfils semblants que no ho han fet. L’índex de reincidència ha estat de l’11% i del 17,6%, respectivament, resultats coincidents amb les avaluacions fetes a Amèrica i Europa, des de fa 30 anys, amb molts més casos. El sistema, doncs, funciona. Ho faria també subministrar inhibidors de l’impuls sexual? “S’ha estudiat, però s’ha vist que és insuficient. A més, un problema d’aquests fàrmacs és que s’han de prendre molt de temps, i si pel que sigui la persona deixa de fer-ho, tenen l’efecte contrari, i això seria molt perillós”, conclou Soler.

Finalment, la pregunta que tothom es fa: què passa amb les víctimes de les agressions? “Preparant aquest programa hem estat en contacte amb associacions com la Fundació Vicki Bernadet i altres representants de persones agredides i el missatge sempre ha estat molt clar: quan es tracta d’evitar que hi hagi noves víctimes, cal fer tot el que sigui possible, i per tant ens encoratgen a continuar”, remarca Soler. “De fet –conclou Miquel Brito–, la prevenció i el tractament no s’han de veure com una despesa, sinó com una inversió.”