La seu episcopal, doblement vacant amb l’adeu al bisbe emèrit Carles Soler i Perdigó

La buidor s’ha allargat i agreujat en el si de l’episcopat gironí, amb la seu vacant des de la mort de Francesc Pardo i Artigas –el 31 de març de l’any passat– ençà, i un declivi de salut gairebé en paral·lel del bisbe emèrit, Carles Soler i Perdigó, traspassat aquest dissabte passat de matinada. Un home “de gran coratge i que l’encomanava”, com el definia l’administrador diocesà, mossèn Lluís Suñer, després de la cerimònia.

Ahir al migdia, la catedral va ser l’escenari de la missa exequial de Soler, en un ambient una mica més discret que un any i mig enrere en l’adeu a Pardo, però cal comptar que el bisbe emèrit ja feia quinze anys que havia optat per un retir que no fes nosa, però sí servei sempre que hi havia algun mossèn indisposat per celebrar una missa, i mantenir l’esperit de “bon pastor” de la paràbola bíblica que mirava de tenir cura dels fidels escampats arreu de la diòcesi, una estampa present en un dels sarcòfags del segle IV de la basílica gironina de Sant Feliu.

Entre els 300 assistents, hi va repetir el president de la Diputació, Miquel Noguer, i s’estrenava l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, que va encapçalar la representació institucional d’un consistori que ampliaven la cap de l’oposició, la socialista Sílvia Paneque, i el portaveu del PP, Jaume Veray. Més enllà de l’absència de Salellas per la recent missa de Sant Narcís, en considerar que es tractava d’un acte al marge de l’esperit popular de la festa major, l’alcalde ahir es va sumar a les mostres de condol pel decés. En representació de la Generalitat, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, Carles Armengol, i el director dels serveis territorials del Departament de Justícia a Girona, Sergi Palomeras. Entre els feligresos, alguns familiars llunyans de Soler, que només tenia una germana que també va morir sense descendència l’any passat. Fills de cosins i una branca de Castelló d’Empúries, arrelada a la diòcesi on va arribar, des de Barcelona el 2001, amb voluntat d’esdevenir “un gironí més”.

La missa va ser concelebrada. Presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas –l’únic bisbe actualment gironí de naixement en exercici i en el qual Soler, poc abans de la jubilació, el 2008, va confiar com a canonge de la catedral–. Però també hi van participar l’administrador diocesà, Lluís Suñer, la major part dels bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, l’abat emèrit de Montserrat, Josep Maria Soler, i el vicari general de Perpinyà, amb altres preveres presents.

En l’homilia, Planellas va destacar la vocació de servei del bisbe emèrit. Suñer havia excusat les absències del cardenal Joan Josep Omella –president de la Conferència Episcopal Espanyola– i del nunci apostòlic del Vaticà a l’Estat, comunicades abans de la cerimònia. Només Roman Walczak, primer conseller de la Nunciatura Apostòlica, va llegir unes paraules de condol fetes arribar pel sant pare Francesc. Tot plegat emboirava la possibilitat d’anuncis sobre la designació d’un nou bisbe. I Planellas, després de la missa, va esquivar els mitjans, i qualsevol pregunta, amb respostes o silencis també doblement incòmodes.

L’administrador diocesà es va referir veladament a la vacant –“En moments com aquests, orfes de bisbe, us ho agraïm més que mai”–, però l’únic que va aclarir a posteriori és que la resposta pendent de la terna, no se sap si positiva o negativa, ja ha arribat al Vaticà i “aviat” –no se sap si en setmanes o l’escala mil·lenària de la cúria– hi haurà notícies. Abans, segurament, la làpida refeta recordarà el sepulcre de Soler al costat de Pardo sota el cimbori de la catedral.