Corbates que parlen

La corbata és un element rellevant i, més enllà de consideracions estètiques, té una dimensió comunicativa que fins ara ningú a l’Estat espanyol no havia estudiat i que és l’objecte de la tesi doctoral cum laude del veí de les Preses Mateu Batallé, doctorat en comunicació estratègica, publicitat i relacions públiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el títol El valor simbòlic de la corbata en la construcció de la imatge de l’home, aquesta tesi ha estat dirigida per la doctora Patrícia Lázaro.

Per constatar que no és un tema anodí i que té la seva rellevància, només cal tenir en compte tres exemples de polèmiques amb aquesta peça de roba que Batallé recull en el seu treball. Es tracta de la polèmica del 2003, quan Josep Bargalló, aleshores conseller en cap, vestia sense corbata en les compareixences públiques; una altra del 2011, quan José Bono, sent president del Congrés, va demanar “decor” als diputats, arran de la proposta del ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, de no utilitzar ni corbata ni americana a l’estiu dins de l’hemicicle per estalviar aire condicionat, i, finalment, la del 2015, quan David Fernàndez (CUP) va anar a les sessions del Parlament amb samarreta. La tesi remarca que hi ha normes de protocol en què surt la corbata, en el Codi de Cerimonial i Protocol de l’Estat publicat en el BOE, però no en el decret de normes de protocol i cerimonial en l’àmbit de la Generalitat. Sí que s’hi fa referència en alguns decrets sobre uniformes reglamentaris de la policia catalana, les locals i dels bombers.

Després d’analitzar la teoria de Gestalt –estudia la simplificació d’imatges del cervell– i l’interaccionisme simbòlic –analitza la influència en les relacions humanes de la interpretació subjectiva i cultural dels signes–, Batallé arriba a la conclusió que qui usa corbata com a element estètic vol aconseguir millorar la percepció que es pugui tenir d’ell i transmetre informació emotiva, de representativitat i d’imatge personal. Batallé també es pregunta què representa la corbata a principis del segle XXI a l’Estat espanyol. Afirma que hi ha diferències geogràfiques, que exemplifica amb Madrid, amb una estètica més convencional, i Barcelona, amb predomini de l’estil informal. Sí que constata, però, una pèrdua d’ús generalitzada per la relaxació de les exigències a l’hora de vestir, la disconformitat amb els valors tradicionals i els canvis generacionals.

Això no obstant, remarca que el seu ús no es perd per identificació de grup, pel llenguatge que se li atorga i per l’obligatorietat d’ús en àmbits de protocol, etiqueta i cerimonial. “S’està perdent l’ús de la corbata, però se’n continuen comprant perquè se n’aprecia el valor estètic i comunicatiu. Les noves generacions, però, en determinaran el futur, d’acord amb els nous valors que se li estan atorgant”, sentencia.

La tesi subratlla també que el valor que s’atribueix a la corbata depèn de l’edat i també de si se n’és usuari. “La seva consideració augmenta positivament si l’usuari du corbata en entorns i contextos que la societat considera que són els més idonis per dur-ne. Per tant, la subjectivitat és inherent a la interpretació que es fa d’un home encorbatat i, d’aquesta interpretació, se’n derivaran diverses formes d’interacció social”, diu.

I rebla: “El caràcter comunicatiu que té la corbata fa que no se’n perdi del tot l’ús a l’Estat espanyol i que sigui reforçat pels reials decrets i ordres de cerimonial i protocol. A l’Estat, és considerada una insígnia, un símbol per premiar reconèixer o condecorar persones o organismes.” Finalment, Batallé conclou que se n’està perdent l’ús comunicatiu. “Hem pogut percebre un canvi en el llenguatge no verbal de comunicació, no estètic, atorgat fins ara a la corbata. Per tant, es pot concloure que la força comunicativa favorable de la corbata està directament vinculada a la coherència del context i a l’entorn en què s’usa”, diu. I, al cap i a la fi, és la societat qui determinarà de quina manera es vol utilitzar la corbata per comunicar.