Societat
La vida després de ser desnonat
Les persones que són expulsades d’un habitatge s’han de buscar un futur sense disposar de recursos econòmics i sovint estan condemnades a malviure
Diferents famílies de Badalona que el darrer any han estat desnonades expliquen la seva situació actual
Alguns es beneficien del sostre que els ofereix una fundació, però saben que l’estada és provisional
Tenen un sostre que els aixopluga i de cop, en un tancar i obrir d’ulls, es veuen fora del seu hàbitat, al carrer, sense saber on anar. El drama s’accentua quan pel mig hi ha menors, malalts o persones grans. Són víctimes de la selva en què s’ha convertit el negoci de l’habitatge, amb preus a l’alça que són inassumibles per a una bona part de la població. Són desnonats que estan condemnats a malviure perquè, sobretot, són persones que batallen contra la pobresa. N’hi ha que són expulsats d’habitatges que en el passat van comprar o llogar però que després no van poder seguir pagant. També persones, sovint famílies senceres, que, davant la manca d’oferta assequible, van optar per colar-se en un pis buit i abandonat. Alguns ocupes generen problemes de convivència i d’altres hi entren amb la finalitat de rellogar-los i lucrar-se. Però darrere l’ocupació també s’amaga molta vulnerabilitat. Els mitjans de comunicació, les entitats socials i molts polítics fem acte de presència el dia en què s’executa el llançament. Després, aquestes històries resten en l’oblit. Repassem alguns casos de persones que han estat desnonades.
El divendres 15 de desembre, vuit famílies van haver d’abandonar una finca al carrer Calderón de la Barca. Entre les persones desnonades, quatre menors i dues dones malaltes. Hi havien viscut de lloguer, amb un contracte legal, fins que l’edifici va ser declarat en ruïna i el propietari els va fer fora, sense alternativa residencial. Les tres primeres nits, van trobar refugi ocasional al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (Cuesb). Ens reunim amb ells per saber de la seva situació actual, aprofitant una trobada que mantenen amb Carles Sagués, un exregidor de la ciutat que ara lidera, amb altres voluntaris, la plataforma Sant Roc Som Badalona, una entitat que s’ha convertit en un referent per a les persones que carreguen amb el pes del desnonament, o la simple amenaça, i també per a diferents professionals dels serveis socials.
El repàs de les situacions personals és esfereïdor. Les dones i els menors d’edat estan allotjats en una pensió, a la ciutat veïna de Santa Coloma de Gramenet. Ho explica la Souad, una dona divorciada amb tres fills. Les dues noies són menors i viuen amb ella. “No tenim cuina, ni microones per escalfar el menjar. Se suposava que ens havien de dur plats preparats, però no ens han portat res”, relata. De moment, s’han d’arreglar com poden, menjant plats freds i entrepans. Aquest, però, ni tan sols és el problema més greu que tenen ara mateix. L’angoixa es dispara quan expliquen que el dia 9 de gener han d’abandonar l’hostal que ara sufraga l’Ajuntament de Badalona. L’alcalde, Xavier Garcia Albiol (PP), va deixar clar que el consistori no prestaria cap ajuda a aquest grup en considerar que generava problemes de convivència i cometia actes de delinqüència. Diversos veïns de la zona van negar la teoria del batlle, però l’Ajuntament, fins al moment, s’està limitant a prestar l’ajuda mínima a les persones més vulnerables.
A l’hostal hi ha la Souad i també la Fátima, que té reconeguda una important discapacitat, i la dona d’en Mohamed, que està en tractament d’un càncer de mama. Amb els homes del grup s’han de trobar al carrer perquè tenen prohibida l’entrada a l’establiment, segons relaten. Les dones expressen la por que tenen pel que se’ls pot venir a sobre el dia 9: “No mengem, no dormim, i els nostres fills estan igual de nerviosos. No es poden concentrar en les tasques escolars, amb aquest panorama.” Carles Sagués s’ofereix a dur-los menjar preparat a l’hostal i a augmentar la pressió sobre els responsables municipals, les properes hores, per mirar de trobar una solució.
I els homes del grup? En Yassin, de 48 anys, ha trobat una habitació per què paga 300 euros al mes, i tindrà dificultats per abonar-los. Alguns s’han beneficiat del sostre que els han ofert algunes fundacions amb seu a Badalona, però saben que l’estada és provisional. És el cas, per exemple, d’en Boubacar. L’Adderramane explica el drama paral·lel que pateixen les persones d’origen estranger, fins i tot quan fa més de dues dècades que van abandonar el seu país natal i han adquirit la nacionalitat espanyola, amb els drets que se suposa que aquest fet comporta. “Treballo conduint un taxi i podria pagar un sostre, però, quan senten el meu nom i el meu accent, automàticament se’m tanquen totes les portes”, lamenta molt indignat, tot afegint que aquests dies dorm on pot. Un dia, en un llit prestat a casa d’un amic, un dia al taxi... Demana a l’administració que, si no els pot oferir un lloguer social, almenys faci d’intermediari amb propietaris que lloguin pisos o habitacions per tal que se superi la desconfiança que els impedeix trobar una solució confortable.
Les persones que van ser desnonades a Calderón de la Barca, al barri de la Salut Alta, també mostren la seva preocupació per les dificultats que estan tenint per recuperar els estris que es van quedar dins la finca, tapiada tan bon punt van sortir per la porta. Sagués els explica que ha parlat amb el propietari i que sembla que es podrà trobar un dia perquè puguin entrar a agafar les seves pertinences. Els trasllada, però, que l’amo de la finca està emprenyat amb alguns d’ells, mentre que a d’altres està obert a facilitar-los el que necessitin.
I a partir del dia 9, què?
Uns minuts després que s’iniciï la trobada, el fill gran de la Souad, un jove que ha nascut i ha crescut aquí, pregunta com el van veure en l’entrevista que va concedir a la televisió local: “Bé?” Parla català. S’escapen alguns somriures i alguna broma. Els rostres recuperen la seriositat quan una dona del grup pregunta: “I a partir del dia 9, què passarà?” Es fa un silenci sepulcral. El trenca, de nou, el representant de la plataforma. “Heu de buscar alternatives. No deixeu de buscar. Mireu, truqueu i feu-vos pesats”, els indica. El talla l’Abderramane per reiterar les dificultats que tenen per trobar espais de confort: “Busquem i no trobem res. I si som del Marroc, encara menys.” Sobre el grup plana un sentiment colpidor de desànim. Sovint, l’única via que tenen per trobar una sortida passa per canals que són poc fiables i on l’estafa és el pa que s’hi dona. A dos dels homes del grup els han enganyat, segons diuen, quan intentaven donar la paga i senyal. Un ha perdut 150 euros i l’altre, 750, detallen. No estar empadronat en un habitatge –ara consta Calderón de la Barca, però se sap que no hi viuen– també els dificulta accedir a les ajudes econòmiques que atorguen les administracions.
Els menors presents a la trobada romanen en silenci, mentre van tastant el torró que els ha preparat Quim Font, membre de la capella Sant Joan Baptista, l’espai que els acull aquesta tarda. Una de les noies, amb un suau fil de veu, expressa la preocupació pels gats que alimentaven mentre vivien a Calderón de la Barca, alguns acabats de néixer. S’acorda contactar amb una protectora. L’Ismael, germà de la Fátima, pregunta si les persones nascudes aquí tenen tantes dificultats per trobar l’aixopluc de l’administració quan són desnonades. “Passa el mateix amb tothom”, li explica Carles Sagués. “Aleshores, el que no volen és pobresa”, sentencia l’Ismael.
Ingressat a l’hospital, de moment
Només havien passat unes hores del desnonament de la Salut Alta que una inefable notícia ocupava titulars als mitjans: una altra família en situació de vulnerabilitat extrema era expulsada al carrer. Un dels membres és un home dependent al 100%, amb discapacitat física i mental, que viu connectat a una màquina. Ara, està ingressat a l’hospital de Can Ruti i l’acompanya la seva mare. Ens uns dies, se’l reallotjarà en un centre sanitari, on podrà romandre. Però per a la mare no s’ha trobat cap sortida. Li han recomanat que es desplaci a Sabadell, on les altres tres persones desnonades amb qui compartien sostre a Badalona –dues de menors– han trobat una habitació. Però ella no vol ser lluny del fill per tenir-ne cura. Un altre exemple que escenifica el drama en què s’ha convertit l’accés a l’habitatge.
Per a moltes persones, l’única escapatòria passa per trobar un lloguer social. Però l’oferta és escassa i, en el cas de Badalona, inexistent, sobretot pel que fa al parc públic. Gairebé tots els pisos on la gent viu de manera il·legal són propietat d’entitats bancàries i eren buits –i sovint en un estat lamentable– quan es van ocupar per primer cop. A Badalona, hi ha diversos exemples de famílies que han estat expulsades d’un d’aquests pisos i, hores després, fins i tot el mateix dia, han tornat a ocupar-lo. En un cas, per exemple, els afectats ja fa un any que van procedir amb aquest mètode. En tot aquest temps, no han rebut ni una sola trucada, ni un sol avís, ni ningú no ha vingut a comprovar si l’habitatge era realment buit. No és l’únic exemple. Una altra família va marxar i va tornar en qüestió d’hores, fa cinc mesos. Ni un sol senyal d’alarma en aquest temps. Potser més endavant, no se sap quan, algú es recorda d’aquella propietat i reinicia el procediment del llançament. Per a tots ells, la seva situació demostra que els bancs fan fora les persones però que realment no necessiten aquests pisos. Una voràgine que s’emporta molta gent, massa, per davant.
En només tres mesos, 125 ordres de desnonament
Se suposa que hi ha una llei estatal, ara prorrogada pel president Pedro Sánchez, que contribueix a aturar la sagnia dels desnonaments, però la crua realitat és que les ordres per expulsar famílies senceres no han experimentat un fre considerable. Més aviat al contrari. Les dades que ofereix la Plataforma Sant Roc Som Badalona parlen per si mateixes. En aquesta ciutat, l’octubre es va tancar amb 50 ordres de desnonament, comptant només les que controla l’entitat; al novembre, encara n’hi van haver 3 més i es va arribar a les 53 ordres, mentre que aquest mes de desembre s’ha superat la vintena. L’experiència de les persones que miren de fer costat als afectats els du a concloure que la llei “és molt interpretable” i que sovint s’està “en mans del jutge, que en funció de la seva ideologia pren una decisió”. Carles Sagués, que durant la reunió amb les famílies de la Salut Alta va repetir diverses vegades que les persones que venen a fer fora les famílies no són les que prenen les decisions, assegura que, després d’anys mirant d’aturar desnonaments, amb altres voluntaris de l’entitat, ha pogut observar moltes cares desencaixades de persones que actuen per assegurar-se que la propietat queda buida. “He vist gent dels bancs plorant, impotent”, recorda. De totes les ordres de desnonament que s’han gestionat els darrers tres mesos, la majoria s’han pogut aturar. Algunes no han arribat a la fi i d’altres s’han saldat amb un contracte de lloguer social. “La Sareb, per exemple, està oberta com mai a negociar”, indica l’exregidor d’ICV. D’altres, però, hi posen més traves, fins i tot quan hi ha menors entre els afectats. Catalunya és la comunitat líder a l’Estat pel que fa als desnonaments, amb un de cada tres.
