La barca que es nega a morir

La història d’un viatge

El viatge fins aquí per a aquesta embarcació no ha estat fàcil. La seva història n’és un exemple. La Paca, una teranyina de 7,10 metres d’eslora, va ser encarregada per l’armador Lluís Sureda a les drassanes Sala de l’Escala i es va acabar el 1983. La Paca va costar un milió de pessetes. Tenim davant, doncs, un viatge d’anada i de tornada. El de la pesca, que la Paca va iniciar a la població escalenca, on va navegar tres anys, per després ser venuda per viatjar a Sant Pol de Mar, on va feinejar fins a deixar de sortir, cap al 2010. Va ser llavors quan va començar un lent i inexorable procés de deteriorament. Deu anys després, el seu propietari, l’armador Joan Tudela, la vol jubilar i això comportarà el seu desballestament. És la persona que la va construir, Feliu Sala, qui dona la veu i planteja a l’Ajuntament salvar-la. Aquest accepta el repte. No serà fàcil, perquè l’administració no els ho posarà. El viatge de tornada el facilitarà la cessió que fa Joan Tudela, el darrer armador, a l’Ajuntament escalenc. Aquest aprofita que la UE obre una escletxa per evitar el desballestament i poder conservar-la i salvaguardar-la per a finalitats educatives i culturals.

Preservació i activisme

Lurdes Boix, directora del Museu de l’Anxova i la Sal, destaca que després d’un llarg procés, en què no es facilitava la protecció del patrimoni naval català, el museu de l’Escala, juntament amb altres d’arreu del territori, han anat aconseguint preservar elements d’aquest ric i escàs patrimoni. “El 2006, quan encara no teníem el museu, a l’arxiu teníem una fotografia de la dècada dels anys 50 del segle passat de Xavier Miserachs de la teranyina Canigó, la primera que es va fer a l’Escala. El mateix Salvador Feliu ja em va venir a veure per mirar si es podia salvar. No va ser possible, però sí que hem salvat la darrera, gràcies també a Feliu”, explica Boix. La barca va arribar a l’Escala fa dos anys. Al llarg de tot un any s’ha restaurat –vegeu la peça–. Encara, però, no s’ha pogut inaugurar: “Tot és una burocràcia interminable! Portem dos anys pel canvi de llista de l’embarcació”, es lamenta. I hi afegeix: “Caldria una llei que facilités que per exemple un ajuntament assumeixi la seva conservació. Fem que la burocràcia no sigui tan feixuga i difícil. Tot són papers. I tot això per poder navegar del port de la Clota a l’antic port de la platja de l’Escala!” Boix destaca el paper que ha fet l’arxiu i posteriorment el museu en la tasca de conscienciar la societat sobre la necessitat de preservar el patrimoni, en aquest cas el naval. Pel que fa a les eines per poder preservar aquest patrimoni, encara queda camí. La llei del patrimoni cultural català és del 1993. Cal, doncs, que es vagin adaptant. Ara es vol refer i la Generalitat l’ha posat a l’abast dels sectors i de la mateixa societat perquè hi facin aportacions i esmenes: “Nosaltres vàrem contestar que la llei, en general, ens semblava molt bé, però que pensàvem que hi faltava una part específica pel patrimoni naval. Hi ha nous patrimonis que han anat sorgint, com ara l’immaterial, com poden ser els records; l’audiovisual. El patrimoni naval no hi és. I nosaltres trobem estrany que no hi figuri un tema tan important com el flotant per fer-ho tot més fàcil.”