Els secrets de Pierre Lottier

Comença la recerca

A partir d’aquells primers dossiers, l’historiador va anar descabdellant el passat d’un home de qui havia tingut la primera referència l’any 1988. “Va ser a partir d’un article del diari Avui en què la periodista Conxa Rodríguez identificava una llista d’espanyols participants en l’espoli d’art del règim nazi a partir d’una informació elaborada pel govern nord-americà el 1946. Pierre Lottier en formava part”, rememora. Un any abans, Lottier havia mort als 71 anys i la repercussió de la notícia no va anar més enllà. “Quan em vaig tornar a trobar el seu nom en aquella documentació vaig tenir clar que calia estirar el fil”, assegura. La investigació va confirmar que darrere el nom d’aquella llista feta pels americans al final de la II Guerra Mundial hi havia un home que s’havia fet ric aprofitant-se del patrimoni dels jueus que eren enviats a l’extermini pel govern de Hitler. Lottier, simpatitzant de l’extrema dreta des de ben jove, va col·laborar amb la Gestapo del 1940 al 1944 traslladant amb cotxe des de França els objectes robats també a Bèlgica i Holanda cap a aquelles ciutats del sud d’Europa on revendre el material era més senzill. La capital catalana era un port habitual. “Lottier va treballar amb el seu soci i agent de la Gestapo Erich Schiffmann, però era ell qui feia la tria de les peces i les venia de forma legal a través principalment de Sebastià Manonellas, propietari de la prestigiosa botiga Decoración Manonellas, que era la seva principal tapadora”. Més enllà dels pagaments que va rebre de la Gestapo pels serveis prestats, Lottier va saber beneficiar-se del tràfic d’objectes i fer-ne la base de la seva gran fortuna personal.

Amb el final de la guerra, Pierre Lottier es veu obligat a marxar de França i refugiar-se a Catalunya per evitar ser empresonat. Allà les autoritats franquistes el rebran amb els braços oberts. Paral·lelament, Lottier es convertirà en col·laborador del nou govern francès de De Gaulle passant informació sobre alts càrrecs nazis. “Fent equilibris de tota mena, esquivant els processos judicials i pagant algunes multes aconseguirà no ser expatriat i començarà a construir aquí la imatge d’home respectable que l’acompanyarà des de llavors”, assenyala Juncosa.

La segona vida

A partir dels anys cinquanta, Pierre Lottier es mourà en els cercles més exclusius de l’alta societat. Es farà un nom com a promotor de combats de boxa i mànager del púgil català Boby Ros, amb qui va aconseguir diversos campionats de Catalunya i d’Espanya. També dissenyarà interiors i mobles –encara avui se’n poden trobar a les subhastes– i l’actriu Ava Gardner el contractarà per al seu xalet a La Moraleja de Madrid. S’estrenarà com a escenògraf del film Los pianos mecánicos, dirigit per Juan Antonio Bardem i basat en una novel·la del mateix nom d’Henry-François Rey on el mateix Lottier era el personatge central. També serà als anys cinquanta quan Pierre Lottier descobrirà Cadaqués i hi comprarà L’Hostal, antiga Casa Dalmau, on durant deu anys es dedicarà a la restauració de gamma alta. “L’Hostal es convertirà en un punt de referència del turisme de luxe i el nostre home freqüentarà la crème de la crème de l’alta societat”, comenta Xavier Juncosa. A meitat dels seixanta, però, abandona Cadaqués i tria Santa Susanna, un petit municipi del Maresme a les beceroles de convertir-se en el referent del turisme de masses que és actualment. Allà muntarà un nou hotel restaurant a tocar de la carretera N-II que batejarà com a La Réserve, en record de l’establiment de la seva família a Beaulieu-sur-Mer, d’on era originari. “Va ser un lloc molt freqüentat també per la jet-set del moment, amb noms clau de la indústria, la cultura i la banca”, assegura l’autor de la biografia. Va ser també a Santa Susanna on Pierre Lottier es va casar amb Josette Jacquemain. El matrimoni, amb una diferència d’edat significativa perquè ell en tenia 65 i ella 38, trencava els esquemes d’un personatge que es va declarar obertament homosexual durant la seva joventut i a qui fins i tot es va vincular sentimentalment amb el seu soci de la Gestapo. A finals dels anys setanta, Pierre Lottier rebria el darrer gran encàrrec: restaurar i decorar l’Hotel Ritz de Barcelona. En una entrevista a La Vanguardia d’aquell temps, Lottier deia: “Mentre duri la nostra societat hi ha una justificació nostàlgica cap a una època més dolça on encara comptava l’individu, on l’entorn de la vida era un relatiu encant per a determinada gent.”

Pierre Lottier va morir el 27 d’octubre del 1987 i és enterrat a Pineda de Mar, perquè a Santa Susanna no hi ha cementiri. En el nínxol familiar també hi descansa la seva mare, Blanche Reboul, i el segon marit d’aquesta, Henri Blancherl. Juncosa explica que les persones que van conèixer Lottier i amb les quals ell ha pogut parlar per reconstruir millor la seva figura coincideixen a recordar-lo com un referent de l’època, fet a si mateix i amb un sisè sentit pels negocis. “Va ser un home amb dues personalitats. En Lottier de després de la guerra dedicarà la resta de la seva vida a fer oblidar en Lottier que es va fer ric traficant amb les possessions dels jueus deportats”, afirma.