El millor camp per on córrer

El 28 d’octubre de 2020, Josep Campmajó corria mig conill pel seu pis de Girona quan la Guàrdia Civil va trucar a la porta. Explica que quan va veure aquells agents a través del visor el primer que li va venir al cap és com s’ho faria per acostumar-se a la vida asfixiant en tots sentits dins de l’espai reduït d’una cel·la de presó.

En un país on la repressió a l’independentisme ja s’havia mostrat capaç d’emprar els mètodes més durs encara que no hi hagués fonament de causa, per a un home compromès com ell l’horitzó de l’empresonament no era una hipòtesi descartable. Però no per assumides que es puguin tenir algunes coses deixen de fer por, i en aquell moment en va sentir molta.

Aquell matí d’escorcolls a casa i detenció va ser una experiència terrible per a l’amo de Can Canalla, el restaurant amb qui Girona identifica en Campmajó. Explica en Josep que el moment més dur va ser el de veure els agents ficant el nas impunement en el seu ordinador i en tots els espais privats que els va semblar. Salvant totes les distàncies, ho compara amb el sentiment d’abatiment que experimenta la víctima d’una violació després que l’agressor n’hagi disposat impunement. La imatge és brutal.

La detenció d’aquell dia va ser breu, però impactant, i en quedar en llibertat va demanar ajuda a una amiga perquè necessitava marxar uns dies de Girona, fer net mentalment. Ara ho ha tornat a fer, però de tal manera que no hagi d’obrir mai més la porta a uns agents de la Guàrdia Civil. Ara, quan obre la porta a Suïssa, és per continuar corrent a camp obert, pels camins de la preuada llibertat.