BADALONA
“Si tanquen, tornarem a viure al carrer”
Als seus 48 anys, en César coneix totes les formes de la crueltat perquè ha viscut al carrer. Ara fa cinc anys, els treballadors dels serveis socials de l’Ajuntament de Badalona el van rescatar i, després de passar per un parell d’edificis, va ser derivat a Can Bofí Vell, el centre municipal d’acollida per a persones sense llar que, tret que un miracle d’última hora provoqui un gir de guió, tancarà les portes a final de mes. “A mi aquest centre i l’ajut dels que hi treballen m’han salvat la vida. Si em fan fora, me’n torno al carrer perquè he sol·licitat un pis social i em responen que no tinc el perfil”, diu.
Un recorregut molt similar al del César és el que també ha fet la Paqui. Sense recursos per pagar un sostre, algun cop ha optat per ocupar alguna propietat buida però ha acabat expulsada. Durant la pandèmia va trobar feina en una escola però el contracte se li va acabar. Quan pensava que havia trobat una parella que li permetria ser feliç i compartir despeses, va abandonar el servei municipal. Però el seu conte de fades va resultar una pel·lícula de terror i va acabar en un hospital, víctima de les pallisses d’aquell home. “La meva família la tinc a Can Bofí Vell. Ells em van acompanyar, em van ajudar i són els responsables que segueixi viva”, explica a les portes de l’edifici d’oficines municipals d’El Viver, on uns quants usuaris de l’alberg tenen previst trobar-se amb empleats del consistori.
Entre el grup hi ha també la Nayara –nom fals perquè vol protegir la seva identitat–. Al centre que d’aquí a uns dies tancarà, hi va arribar el 5 de març provinent d’un edifici en estat ruïnós, sense agua ni llum. Ara, gràcies al servei municipal que gestiona la cooperativa Suara, tots els usuaris tenen accés a dutxes, a una bona alimentació, a vacunes i, si convé, a medicació. També assisteixen a cursos amb l’objectiu d’afavorir el retorn al mercat laboral. La Nayara, com ella explica, va treballar en el sector de la neteja però li van diagnosticar fibromiàlgia. Té família a Castella que potser la podria aixoplugar però aquí té un fill que viu amb el pare i el que vol és recuperar la normalitat per passar més temps amb el menor. Aquests dies se sent “molt angoixada”, diu, “perquè no sabem què serà de les nostres vides i l’Ajuntament no ens dona cap explicació”.
El més gran del grup, almenys del que s’ha concentrat davant El Viver, és el José María. Als seus 60 anys, n’ha vist de tots colors. Va viure “uns set o vuit anys” al carrer, sota un pont. No volia abandonar aquella vida per dura que fos –“ja hi estava acostumat”, diu– però els treballadors socials el van convèncer per provar Can Bofí Vell, ni que fos tres dies. “Ara em penedeixo de no haver-hi anat abans”, confessa. Ha demanat un pis social però mai l’hi han concedit. Tornarà al carrer, si d’aquí a deu dies no troba cap altra alternativa. En la mateixa situació hi ha el Juanma, de 53 anys. Acumula 32 anys cotitzats a la Seguretat Social i tenia una vida plàcida, però va iniciar un nou projecte personal, va tenir bessons, es va divorciar, i va acabar al carrer. Ha menjat restes de les papereres i ha dormit, entre altres, a la platja i a la porta 10 del Palau Olímpic, on tornarà en breu si no se soluciona el problema. No sembla que sigui fàcil. L’Ajuntament deu 1,7 milions a Suara i de moment ningú troba la fórmula per saldar el deute. I la cooperativa, després de tres anys de perseverança i paciència, ha dit prou.