Mutilats inesquinçables

Després d’un atac de l’aviació russa a Vínnitsia, en Romà, de set anys, tenia cremades al 45% del cos. Va ser el primer pacient amb empelts de pell de cadàver. Somreia, amb els ulls espurnejants, amb l’acordió que es delia per tocar en una de les fotografies amb les quals el doctor Oleksandr Kalintxuk apel·lava als horrors de la guerra, en el que va ser una sacsejada a les consciències que còmodament s’asseien a les butaques de la sala d’actes del Col·legi de Metges de Girona, a l’hora del cafè i a resguard d’un cel tempestuós que era l’únic que podia pertorbar la rutina d’un dia primaveral. Aclofats en aquest món de cotó fluix de sucre, mirem cap a l’altra banda, on no hi hagi mainada morta ni mutilada. Les imatges d’amputacions, caps desfigurats i cossos esventrats són la feina diària, des de fa dos anys, del doctor Kalintxuk i els seus col·legues de l’hospital de Sant Nicolau de Lviv. Però, a més de tractar, en condicions molt difícils, lesions greus a infants, adults i soldats, han mantingut els tractaments oncològics i de trasplantaments. En aquesta especialitat, els metges de l’hospital de Sant Nicolau consulten casos buscant assessorament, a través de videoconferències, amb l’hospital de La Paz de Madrid. “Un bon consell pot salvar la vida d’una persona”, va recordar el cirurgià Kalintxuk.

El cirurgià Ramon Farrés Coll ha fet mans i mànigues perquè la conferència es pogués fer a Girona. A la Facultat de Medicina de la UdG, hi estudia el fill, Georgii Kalintxuk. Vol ser cirurgià com el pare, i ahir exercia de traductor. Als hospitals d’Ucraïna els falta material estèril i antisèptic de qualitat; les ferides mal curades d’un soldat “són font de bacteris multiresistents”. També hi ha dèficit de personal mèdic i d’infermers. Els primers dies de la guerra, molts van marxar. El president del Col·legi de Metges de Girona, Josep Vilaplana, va “obrir la porta” del col·legi com a possible “receptor” d’iniciatives de recollida de material i per “ser el vehicle davant del consolat d’Ucraïna per fer arribar aquesta ajuda”. En el torn de preguntes, el professor de fisiologia de la Facultat de Medicina de la UdG, Enric Verdú, va demanar també de quina manera es podia ajudar. Ho feia, impactat, després de veure les fotos dels nanos mutilats i inesquinçables; els unbroken, tal com els anomenava en anglès el doctor Kalintxuk. Indestructibles com l’infant feliç amb la seva pròtesi perquè el que més desitjava era tenir una cama per jugar a futbol.

Emocionat, el cirurgià ucraïnès va agrair la solidaritat que fa dos anys va impulsar la societat catalana, la qual va acollir, entre molts altres, la seva germana Butxinska Anastasia i els seus tres fills, resguardant-los del que passava a Kíiv. En una de les diapositives que va projectar, hi havia un collage amb el Gernika de Picasso; les mateixes amputacions, caps desfigurats, cossos esventrats de les fotos. Els estudiants que eren a la sala van ser els primers a posar-se dempeus i aplaudir. Van trencar així el silenci incòmode del final de la conferència i ens van despertar a tots d’aquella anestèsia i desmemòria de l’hora del cafè.