Una empenta a la pesca
La cogestió pesquera catalana és un model descentralitzat i cooperatiu pioner a Europa
Les decisions sobre l’activitat les prenen junts pescadors, científics, ambientalistes i administració
S’han establert vedats permanents que ajuden a recuperar biomassa d’espècies comercials
En la primera dècada d’aquest segle XXI, les evidències científiques van deixar clar que calia prendre mesures davant la sobreexplotació pesquera arreu, també al Mediterrani, un mar que, a part de veure la seva biomassa esgotada, pateix irremeiablement els efectes de la contaminació i del canvi climàtic.
La sobreexplotació pesquera és una realitat que s’ha patit i que ningú pot negar. Segons les avaluacions fetes per l’Institut Espanyol d’Oceanografia mitjançant el mètode acústic, la sardina va passar de 160.000 tones l’any 1993 a 15.000 tones l’any 2007. Pel que fa al seitó, l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), amb el mètode de producció d’ous, va calcular que la biomassa era de 54.000 tones el 1994 i de 17.000 tones el 2008.
Són només dos exemples de fins a quin punt peixos comercials de la costa catalana van patir una important reducció de la seva població en relativament poc temps. Era el moment de replantejar models i aviat es van començar a impulsar mesures concretes, com per exemple la gestió de la pesca sonsera el 2012 i dels caladors de la gamba rosada de Palamós el 2013. Ara bé, el pas més important es va fer el 2018, amb l’aprovació del decret sobre la governança de la pesca professional, un impuls al model de cogestió que implica que en la planificació i la presa de decisions sobre la pesca professional hi intervinguin tots els actors que hi tenen alguna cosa a dir: els pescadors, els científics, l’administració i les entitats ambientalistes. Un model que busca la sostenibilitat però també que la pesca sigui rendible.
“Si vols que els projectes funcionin, en lloc d’imposar-los des de dalt –i més en temes que tenen a veure amb els usuaris tradicionals de la mar, els pescadors, que disposen de les seves estructures pròpies i que tenen molta capacitat d’actuar–, el que és lògic és fer-ho des de baix.” Ho diu el director general de Política Marítima i Pesca Sostenible de la Generalitat, Sergi Tudela. “La idea d’actuar d’una manera coordinada és la marca de la casa, de la nostra manera de fer en tot el que té a veure amb política marítima i pesquera. Hi hem estat treballant des del 2016, i amb la publicació del decret del 2018 per primera vegada a Europa una administració establia un marc normatiu per a la cogestió pesquera”, hi afegeix.
Coordinats
A la pràctica, això es tradueix en processos de descentralització i en la creació de diferents comitès que no són d’assessoria, sinó que prenen directament les decisions. Aquest model ha tingut com a resultat més important la creació d’una vintena de vedats permanents de pesca al litoral català, que ja estan començant a donar els seus fruits. S’ha de tenir en compte que la normativa pesquera la marca la Unió Europea, però l’esforç conjunt i la cogestió catalana han fet possible tirar endavant una iniciativa pionera, la dels vedats, que els mateixos pescadors han propiciat.
“De fets, de tancats, ja n’hi havia de molt abans, els manteníem per un pacte de cavallers entre els pescadors, el que passa és que des del 2020 ja són una vintena i estan delimitats per llei, i per tant, com que les barques estan geolocalitzades, estan més vigilats”, explica Ferran Martínez, patró major de la Confraria de Pescadors de Blanes. Els pescadors sempre han tingut clar que els vedats han de ser permanents. “Si no ho són, si són temporals, el que passa és que després els esgotes. És el que passa en altres llocs de l’Estat: durant tres mesos els pescadors no hi pesquen, però quan s’acaba el vedat s’arrasa tot el que s’havia recuperat. Els vedats no són només perquè es recuperi el peix, són també perquè es recuperi el terra. Els ecosistemes són una roda: si hi ha plantes i coralls, els peixos s’hi senten a gust i es reprodueixen”, resumeix Martínez.
Recerca
Tot i que la col·laboració entre científics i pescadors ve de lluny, el 2017, abans fins i tot del decret de governança, ja es va concretar un primer vedat de pesca a Roses. “Va començar aquí per iniciativa dels pescadors, ells mateixos ho van tancar. I per saber què passava van contactar amb l’Icatmar, amb la idea de fer estudis sobre la recuperació, o no, i els seus motius”, explica Joan Sala, tècnic investigador d’aquest centre de recerca. Des de l’Icatmar (Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar) es fa el seguiment dels vedats a partir d’un projecte europeu. Després del primer vedat de Roses van venir els de Blanes i Palamós, i l’extensió a la resta de zones entre el 2020 i el 2021. “Un cop establertes les àrees tancades, el que fem és monitorar la seva evolució”, explica Sala. Es fan dos tipus de seguiments. D’una banda, campanyes oceanogràfiques amb robots submarins, enregistrant vídeos per analitzar com es recuperen els ecosistemes i si hi ha més abundància d’espècies. D’una altra banda, també es comprova si aquestes àrees poden servir de refugi per a espècies comercials. “És el que anomenem exportació de biomassa comercial fora d’àrea protegida. Per exemple, si els molls es recuperen molt en una zona vedada perquè hi troben un bon ecosistema, és d’esperar que n’hi hagi que acabin sortint d’allà i per tant puguin ser pescats. Així, aquestes àrees també serveixen per garantir una sostenibilitat dels recursos a la costa”, apunta Sala.
Per al científics, com per als pescadors, és important que a part de les vedes temporals hi hagi aquests vedats permanents per donar temps al mar a recuperar-se. “Per veure efectes reals d’una protecció d’aquestes característiques han de passar entre 5 i 10 anys, perquè tota la recuperació d’ecosistemes és lenta. Fer àrees temporals sí que també pot afavorir d’alguna manera, però aquí el model pel qual hem apostat és el de les àrees permanents”, hi afegeix l’investigador de l’Icatmar.
Aquesta necessitat de temps fa que tot just ara es comencin a constatar científicament canvis positius en les poblacions de peixos. “De tota manera –apunta Sergi Tudela–, déu-n’hi-do la rapidesa, perquè el que diuen els científics és que en tres o quatre anys ja es nota l’increment de biomassa. En algunes espècies, no totes perquè depèn de la seva biologia, ja es veu l’exportació de biomassa cap a les zones de fora, que és la raó per la qual s’han fet els vedats.” Pel que fa a les espècies concretes, s’estudien la gamba, la gamba blanca, l’escamarlà, el moll i el lluç. “Aquestes són espècies que arrosseguen totes les altres. Són espècies senyera: si les gestionem bé ens assegurem que estem gestionant bé tota la pesca i tot l’ecosistema”, indica. Pel que fa als resultats, el lluç és el que menys s’està recuperant i les poblacions es troben en pitjors condicions. En canvi s’ha vist que el moll, la bruixa o el gall de Sant Pere ja estan sortint dels llocs vedats. Aquesta circumstància es pot comprovar perquè –explicat de manera resumida i a grans trets– els investigadors contrasten les dades de les captures amb l’increment dels peixos que arriben a les llotges.
“Els indicis que veiem mostren que el model està funcionant. Evidentment és un sistema complex, no per a totes les espècies funciona de la mateixa manera ni a totes les àrees hi ha els mateixos hàbitats, i per tant la protecció no beneficia igual totes les espècies. Hi ha molta complexitat al darrere, que és el que hem d’estudiar”, hi afegeix Joan Sala. En qualsevol cas, la recerca també ha permès comprovar un factor que en principi podria preocupar: per la geolocalització dels vaixells se sap que no hi ha més sobrepesca al voltant de les àrees protegides. “Hi havia qui pensava que tot allò que els pescadors no capturaven dins dels vedats ho capturarien al voltant, però realment no és així”, puntualitza. Segurament hi té a veure el tipus d’indústria pesquera que hi ha a Catalunya. És una flota que surt a pescar i torna cada dia a casa. El peix que s’agafa al matí en menys de 12 hores s’està venent a la llotja i les peixateries el poden vendre la mateixa tarda.
“La majoria de les empreses són familiars i petites. El lligam territorial és molt important. És a dir, cada flota de cada port surt i pesca com si treballés al seu hortet. Per això ha estat relativament senzill coordinar-nos amb els pescadors i decidir les mesures que s’han de prendre. Ells no van a pescar cada dia a un lloc diferent i els és igual com quedi el medi, sinó que el mar és l’hortet de casa, la zona del litoral on sempre ha pescat la seva família, i en volen tenir cura”, indica la subdirectora de Pesca i Aqüicultura, Itziar Segarra. En definitiva, la cogestió pesquera tracta de fer sostenible un recurs que havia estat molt malmès, de manera que es pugui mantenir un sector, la pesca, que malgrat la reducció constant de la flota no ens podem permetre deixar perdre.
“És cert que hi ha una bretxa entre el món rural i el món urbà –diu Tudela– però també existeix aquesta bretxa entre el món marítim i el món terrestre. Perquè, en general, ens costa imaginar-nos com una societat marítima, tot i que ho som.” Per això el responsable de la Generalitat insisteix en la importància de la cogestió. “És molt fàcil fer normes, no hi ha res més fàcil. Però la qüestió és que aquestes normes es compleixin. I la millor manera és que en la seva confecció hi hagin participat aquells que les han d’aplicar, perquè se les creuen”, remarca.
També defensa el model per la seva adaptabilitat. De fet, la gestió adaptativa és bàsica en un context, amb el canvi climàtic, que obliga a anar actualitzant mesures. I ara del que es tracta és d’anar adaptant l’activitat pesquera a les circumstàncies. “En la darrera dècada la reducció de l’esforç pesquer ha estat abismal. No es tracta de reduir encara més. Tenim la meitat de la flota que fa 20 anys; reducció de dies a través del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació; les vedes biològiques a banda dels vedats permanents... I el 2019 es va aprovar un reglament europeu adreçat a recuperar els recursos pesquers del Mediterrani Occidental, que és la nostra zona”, recorda Tudela.
Aquest reglament ha comportat una reducció molt significativa del nombre total de dies l’any que poden treballar al mar els pescadors. Cada barca té un topall. I cada any, en funció dels estudis científics, des del Consell de Ministres de Pesca de la Unió Europea s’adopten unes quotes de dies que després es distribueixen entre els mateixos pescadors. “Ara ja hem arribat al punt en què hem de fer mesures d’altres tipus, més qualitatives. Pescar millor. Perquè com diuen els nostres pescadors, i ens agrada molt sentir-ho, no pesquen peixos, sinó euros”, conclou Tudela.
Millor incentius que sancions
L’arrossegament i l’encerclament són els dos sistemes de pesca que vertebren econòmicament el sector català. El primer consisteix a arrossegar una xarxa a través del fons del mar i capturar tot el que hi entri. L’encerclament es fa de nit, rodejant els peixos amb la xarxa. Tot i que en nombre d’embarcacions a Catalunya n’hi ha més d’arts menors (les que es dediquen a la pesca passiva, és a dir calen de forma fixa sobre el fons i és el peix el que s’hi queda atrapat), l’encerclament i l’arrossegament suposen el 95% de les recaptacions en primera venda. “És important dir que l’arrossegament que tenim al Mediterrani és de barques petites, de mitjana fan 20 metres, i com a molt arriben als 24”, explica Itziar Segarra. És a dir, no tenen res a veure amb els grans vaixells que es passen setmanes fora del seu port. Tot i això, s’han d’ajustar a la normativa europea, que ha passat de fomentar la construcció d’embarcacions a retallar l’activitat per protegir els recursos. Així, actualment els pescadors del Mediterrani només poden treballar 160 dies l’any. Per a aquest any s’ha determinat una reducció del 9,5% de dies de pesca, però al mateix temps s’ha dit als pescadors que si prenen algunes mesures –com ara una veda biològica d’almenys quatre setmanes, posar portes a les xarxes d’arrossegament per no malmetre el fons o fer el forat de la malla més gran– la reducció és només del 3%. Molts pescadors ja ho estan fent. “Quan ens diuen que la cogestió deu ser molt cara perquè necessites recursos i capacitat, sempre dic que el que és car és gestionar bé. Perquè el que volem és que les normes s’apliquin, no quedin en paper mullat i serveixin simplement per sancionar incompliments”, apunta Sergi Tudela.
