“Tenim molta pressió i no se’ns reconeix la feina que fem”

Hi ha espècies que sí que s’ha vist que han proliferat. Són espècies sedentàries com escamarlans, penegals... I en canvi en espècies com el lluç no ho veiem. Per comprovar si funcionen els vedats fins ara s’hi pescava amb els científics, però és clar, és una manera que inevitablement afecta les poblacions. Ara es farà amb robots, i per exemple s’està veient que els juvenils dels escamarlans, quan creixen, marxen fora.

Sí, en alguns casos. Però el que s’ha de tenir clar és que en el medi marí no hi incidim només els pescadors. No som com un pagès que planta una llavor i espera. Nosaltres esperem que el medi es reprodueixi i capturem. El canvi climàtic, la variació de les temperatures, la contaminació d’origen humà, tot això també afecta la pesca. I sobre la pesca directa es pot incidir, es poden fer els tancats, fer vedes temporals, que les barques pesquin menys... però hi ha altres elements que jo com a pescador no puc controlar.

Ja fa vuit anys que participem en aquest projecte. Recollim una brutalitat de plàstics i residus que van a parar al mar. No són residus que hàgim generat nosaltres, els pescadors. Venen de terra, però els collim. És evident que afecten la nostra feina. No es tracta només que nosaltres posem els mitjans per recuperar els ecosistemes, sinó que els altres actors que hi estan implicats i queden emmascarats també ho facin. Qui determina que el creixement dels recursos pesquers el marqui només la feina del pescador? En quin tant per cent afecta la contaminació, els residus o el canvi climàtic?

El que sabem és que en vint anys ha desaparegut la meitat de la flota pesquera de Catalunya. Quan desapareix un vaixell ja no es recupera. Si mires les estadístiques i veus que les captures, en general, han disminuït un 30% i la flota ho ha fet un 50%, potser vol dir que no hi ha un sobreesforç dels pescadors. Encara que les tecnologies permetin pescar més, si s’ha eliminat la meitat de la flota hi hauria d’haver una reproducció del peix bestial. I si això no ha passat, tornem allà mateix: per què hem de ser els pescadors els dolents i als altres factors no se’ls té en compte. Si el canvi climàtic fa que proliferin determinades algues i al terra del mar es formi llot i que no respiri, això farà disminuir algunes espècies i no serà per culpa nostra.

Fa tres o quatre anys que estem pescant la gamba de Huelva [una espècie que prové d’aigües més càlides] i el cranc blau [espècie invasora], que va entrar pel delta de l’Ebre, ara també es pot trobar al cap de Creus. És evident que estan passant algunes coses, i no són culpa nostra.

El futur és molt complicat. La fiscalitat, la burocràcia, la pressió... avui pràcticament el que menys compta és pescar. El que has de fer és portar un administratiu a bord del vaixell. Per exemple, si portes un medicament caducat, ja no pots sortir a pescar. Si et falla la connexió a internet i no pots enviar obertura de marea, tampoc pots sortir. Si necessites un certificat del metge per a les revisions de la tripulació i el metge està de vacances, tampoc pots sortir. S’han de complir tantes normatives i requisits que gairebé és inviable. Tots els treballadors han de tenir una titulació que l’administració no posa fàcil aconseguir. Si tu tens un restaurant pots contractar qui sigui per fer de cambrer o de rentaplats, però tots els que pugen al vaixell han de tenir unes titulacions mínimes en seguretat, pesca i higiene. Són cursos que duren tres mesos i a vegades s’han d’anar a fer a llocs com Tarragona o Castelló.

És un problema no poder saber els dies de pesca que tindrem. Imagina’t que a la Nestlé, al mes d’octubre, li diuen que ja no pot fer més xocolata. Com es pot presentar un pla de gestió per fer viable una empresa si no saps quants dies treballaràs? Això fa que la majoria dels treballadors del mar hagin de ser fixos discontinus. Quina seguretat tenen les seves famílies?

A Catalunya cada port incideix sobre la seva àrea. Els vaixells només poden sortir dotze hores: tenim el temps de desplaçament, unes cinc o sis hores per treballar, i la tornada. Hem passat de quan no hi havia restriccions i es pescava una quantitat de peix brutal a ara, que ja fem vedes temporals i només podem treballar uns nou mesos i mig. Aquestes vedes les intercalem per no fer-les tots al mateix temps. També estem obligats a fer quatre setmanes al febrer de veda biològica. Si a això hi sumem dies de mal temps, al final potser acabem treballant cinc mesos. A més, també s’estan limitant caladors; abans es podia pescar a 1.000 metres de profunditat i ara hem passat a 800. L’actuació en el medi que es fa ara amb relació a la que es feia fa deu anys, és només d’un terç. I tot i això encara continuem fent actuacions sostenibles voluntàriament.

Aquí a Blanes, per exemple, els divendres no es pesca en alguns caladors de manera voluntària. També retornem coralls a tancats on no pot accedir ningú per afavorir que s’hi formin boscos... Som més de fer coses voluntàries, sense obligació, perquè al final les obligacions venen acompanyades de faltes administratives. Ara mateix tenim alguna acta perquè el BOE determina que si passes per sobre d’un vedat a menys de cinc nusos de velocitat és que estàs pescant, quan tothom que sàpiga una mica de la mar sabrà que pot ser perfectament que vagis a aquesta velocitat perquè t’estàs acostant al port. Es més fàcil arribar a pactes entre nosaltres que no pas legislar. Perquè quan es legisla, el pescador, en contra del que és habitual, ha d’estar demostrant constantment la seva innocència.

En les inspeccions de pesca, abans de pujar a bord al pescador ja se’l considera infractor. Tenim la sensació que no hi ha una contraprestació per cuidar el medi, per exemple quan fem servir xarxes amb el forat de la malla més gran o quan posem portes que volen per no danyar el sòl amb l’arrossegament. L’Estat ens dona els mateixos ajuts que al País Valencià, Andalusia, Galícia... quan nosaltres anem un pas més enllà.

No hi pot haver relleu si has de sortir al mar acollonit, amb perdó de l’expressió. Pensa que si anem a pescar tonyina, quatre hores abans d’arribar a port hem d’avisar de l’hora que arribarem, quanta tonyina portem i quin pes té, amb una marge del 10% d’error. Si tinc un peix que jo he dit que pesava 100 quilos (no tinc una balança a bord, ho mesurem amb una taula) i al final aquell peix pesa 111 quilos, he passat el marge d’un quilo i puc tenir una multa que va de 600 a 60.000 euros. Això, amb la tonyina. Si vaig amb un bou i agafo escamarlans, gamba blanca, pelaies, bruixes... fins a 50 quilos per espècie puc fer un còmput global sense separar-les. Però el marge d’error també es del 10% i si m’equivoco també em multaran. Si resulta que pel que sigui he agafat 52 quilos de roger i no ho he pogut calcular bé, perquè estaven barrejats amb escamarlans, també tindré una sanció greu.