La monarquia
Lluís Simon
Reis poc catòlics
Per a certs historiadors, Espanya va néixer el dia que els que es coneixen com a reis catòlics, Ferran i Isabel, es van casar, el 19 d’octubre del 1469, per a més detalls. En realitat es va tractar d’una conspiració entre sectors de les dues corones (Aragó i Castella) que se’n van sortir de la mateixa manera que el Madrid guanya copes d’Europa, sense saber com.
El casament va ser tot un vodevil. Ferran hi va haver d’anar d’amagatotis i disfressat de mosso (tot un príncep!) per no aixecar sospites de la trama palatina que estaven ordint tots plegats. D’entrada es va falsificar una butlla suposadament feta per un papa de Roma que feia cinc anys que era mort, Pius II. Ferran i Isabel eren cosins de segon grau i la seva unió era vista per l’Església gairebé com un incest. L’engany amb el paper escrit a correcuita pel nunci italià Antonio Jacobo de Veneris, que va ser convenientment subornat, va servir per enredar el bisbe de Segòvia, que va acceptar el casament.
A la llarga això els va costar l’excomunió, però malgrat tot van portar ben orgullosos l’epítet de “catòlics” –encara ho fan en tots els llibres oficials– quan justament si una cosa no van ser és precisament això, ja que l’Església oficial va renegar durant uns quants anys d’ells.
A banda d’ensarronar bisbes, nuncis i papes, els aliats de Ferran i Isabel també van haver de burlar l’oposició d’Enric IV de Castella –germanastre d’Isabel–, que pretenia que la seva filla, Joana la Beltraneja, fos la futura reina. Per arribar al casament, Isabel es va haver d’inventar que anava a veure la tomba d’un altre germà, Alfons.
Un cop van tocar cuixa, o sigui poder, els nous reis van maniobrar per atenuar l’escàndol d’un casament incestuós fins a aconseguir una nova butlla que legitimés catòlicament, ara sí, la seva unió. Després que els dos monarques consolidessin la seva posició a Castella, al final d’una llarga guerra civil, i a l’Aragó, van poder executar una de les ordres religioses més convenients per al Vaticà: l’expulsió dels jueus dels territoris de les dues corones el 1492. Aquell mateix any, precisament, va ascendir a papa el cardenal de Xàtiva Roderic de Borja –Alexandre VI–gràcies a les maniobres diplomàtiques de Ferran i Isabel, com ara la instauració de la Inquisició primer a Castella i després a l’Aragó. L’antic cardenal també va arrencar de Ferran el ducat de Gandia.
Si aquell casament, com diuen alguns, va ser l’inici d’Espanya, maleït dia doncs.
El Sense Fe
Hi ha ironies de la història molt divertides, com ara que al pare de Ferran el Catòlic se’l conegués com Joan el Sense Fe. El més rellevant, amb tot, és que aquell no era el monarca que els catalans volien. L’exèrcit de la Generalitat, perquè llavors sí que en teníem, va assetjar-lo tant a ell com al seu fill a Girona. El rei i la reina Joana van acabar comprant els serveis de tropes franceses per salvar el coll, però el preu pagat va ser alt. Els comtats de la Cerdanya i el Rosselló van passar a formar part del regne de Lluís XI.
La Generalitat, liderada per Hug Roger, va arribar a oferir la corona a Enric IV, el germà d’Isabel, però els nobles castellans el van obligar a renunciar-hi. El seu pla era de més gran escala i a llarg termini: la unió de les dues corones amb el casament furtiu de Ferran i Isabel.
Menjar-se una llei amb patates
Il·lustres intel·lectuals de la dreta espanyola ja han plantejat a Felip VI, el seu amic de l’ànima des del 3 d’octubre del 2017, la possibilitat que es negui a signar la llei d’amnistia en considerar-la, com ja s’ha dit, una apocalipsi sense precedents sobre la beneïda terra espanyola. Què més voldríem nosaltres que els fes cas. Això voldria dir una abdicació, encara que fos per uns dies, i obrir el meló de la Constitució i tot el que vindria al darrere: referèndum, autodeterminació, etcètera. Ni els Borbons són tan ximples per deixar escapar la vida que porten amb una maniobra tan poc decorosa. Una altra cosa és que s’haurà de menjar amb patates un text que el deu posar d’una mala llet considerable.
Bukele, el nou ‘mirall’ del rei
El monarca espanyol continua llaurant el seu prestigi en l’àmbit internacional blanquejant líders mundials que n’han fet de l’alçada d’un campanar. En el seu últim viatge, per assistir a la cerimònia d’investidura de Nayib Bukele com a president d’El Salvador, va saludar Javier Milei com si res. I de Bukele també en podríem parlar i una bona estona. Ha adoptat el bitcoin com a moneda nacional després de reemplaçar tots els jutges del seu tribunal constitucional, del seu tribunal suprem i el fiscal general de l’Estat. Així dona gust governar.