El color de la pell: la memòria històrica de les dones africanes

Quan la mare de Coumba Toure Diouf era més jove, va utilitzar productes cosmètics per despigmentar la pell. També les ties. I alguna veïna encara els fa servir. Tout le monde craint l’obscurité (“Tothom té por de la foscor”) és la declaració d’intencions del treball de recerca que aquesta estudiant de batxibac humanístic de l’INS Narcís Xifra de Girona va fer sobre una pràctica, explica, que es fa arreu del món, sobretot per les dones africanes del Senegal, tot i que també ho fan els homes de Nigèria i Ghana. “Al meu entorn hi havia molts casos, i mai no havia entès per què ho feien. Em preguntava què els motivava a passar per aquest procés que et malmet la pell”, assenyala aquesta jove de 18 anys que comença, emocionada, una nova etapa vital cursant filologia clàssica i francesa a la Sorbona de París. Explica que volia estudiar dret, però es va “enamorar” del llatí i el grec. En un futur professional, li agradaria treballar en el sector editorial.

L’estudi qüestiona els mètodes emprats per aclarir la pell fosca i el motiu del rebuig de moltes dones subsaharianes o afrodescendents al seu color de pell. “Per què no t’agrada la teva pell?” ha estat la qüestió sobre la qual ha volgut reflexionar. Per fer-ho, ha fet entrevistes a les consumidores d’aquests productes, fàcilment accessibles. “S’associa la pell més clara a un estatus de bellesa. El fet de tenir la pell més fosca també implica una qüestió social, d’inferioritat. Les dones negres tenim memòria intergeneracional, històrica; és un recordatori de l’esclavitud i tot el que ha patit la dona negra”, assenyala. Considera que no és la mateixa situació de les dones que volen tenir la pell bronzejada gràcies al sol o a serveis d’estètica. “Ho fan per moda”, assenyala. En canvi, blanquejar la pell és negar la diferència i la diversitat. En relació amb la publicitat i la imatge de dona que projecta, considera que és més realista i reflex de la societat actual. Amb tot, en la seva recerca es posa de manifest que la dictadura de la bellesa manté un component racial i que cal divulgar i conscienciar sobre aquesta qüestió. En aquest sentit, reclama campanyes, de la mateixa manera que se’n fan per diferents addicions com ara l’alcoholisme i el tabaquisme. “Les persones que utilitzen aquests productes també tenen un problema. Tenen el mateix comportament que una persona addicta”, afirma.

Per fer el treball de recerca s’ha documentat amb premsa i bibliografia amb la qual ha contextualitzat les diferents posicions socials en què s’ha situat històricament a la dona negra. A les entrevistades els projectava un vídeo en el qual una nena de sis anys de pell fosca reconeixia que quan fos gran faria servir cosmètics per blanquejar-se, per ser com les companyes de classe. “Volia que reaccionessin al testimoni. I totes s’horroritzaven”, assenyala.