La transmissió de la memòria a la plaça de la Bisbal

El 2006, l’historiador Jordi Gaitx, arran de la seva recerca sobre exiliats del Baix Empordà, va mantenir el que gairebé vint anys després defineix com un “ping-pong de memòria històrica” entre Pilar Sabater i l’investigador d’història local Jordi Frigola. Ella, amb “una memòria molt prodigiosa”, i ell, “que també tenia molta memòria”, s’anaven passant la pilota dels records, no tant els propis com els dels altres, de les generacions de bisbalencs que els van precedir o que eren contemporànies seves, i ells dos els garants d’unes vides que s’haurien oblidat. Les referències a la conversa apareixen citades una dotzena de vegades al llibre L’exili del Baix Empordà, de Jordi Gaitx, en relació amb una desena de biografies. Frigola va ajudar molt Gaitx en la seva recerca i va ser qui el va acompanyar a la plaça de la Bisbal d’Empordà on Pilar Sabater tenia el seu colmado. “En Jordi Frigola era un historiador més professionalitzat i la Pilar Sabater era un testimoni d’excepció”, rememora Jordi Gaitx.

L’editor Xavier Cortadellas també va tractar la Pilar Dumingu, manllevant del pare, Domingo Sabater, que era pastisser, el sobrenom amb el qual era coneguda. Ella va heretar la confiteria que es va transformar en una botiga a granel i des de fa deu anys és un bar garant també de la memòria de Pilar Sabater i Torrent, que va morir l’11 de setembre del 2009 amb 96 anys i sense descendència. “Havia escoltat molt; era una dona aguda, llesta”, assenyala Cortadellas. I ho resumeix així: “Ho sabia tot de la Bisbal.” Havia escoltat molt i també viscut molt, el que ara denominaríem una dona alliberada, avançada en el context de l’època, desacomplexada. Llegia en anglès i francès. De jove va tenir tuberculosi i la van enviar a muntanya, a les Gavarres, a refer-se. A la Cerdanya, va passar la guerra, on va conèixer –així li ho va explicar– el “rei de l’estraperlo, Julio Muñoz Ramonet”.

Pilar Dumingu representa la memòria d’un temps i d’un poble. A l’interior del colmado hi havia una saleta amb una taula camilla on es jugava a cartes i es reunia amb altres dones a fer tertúlia. Afable, oberta, encantadora, riallera; peculiar, una figura que era a molts pobles i que ja ha desaparegut. De Ca la Pilar Dumingu, els bisbalencs en recorden les ametlles torrades.

Maria Roure Fabré, una de les propietàries de Ca la Pilar Dumingu, va néixer el 1988 quan el local va tancar. Es va enamorar de l’espai quan amb la seva sòcia van entrar-hi i van veure els taulells i prestatges; l’essència d’aquell abans. Van mantenir el nom com era conegut pels bisbalencs, com a homenatge, i també perquè “era un espai que podem considerar feminista per l’època; el llegat som nosaltres”, afegeix. Amb voluntat de transmetre l’esperit lliure de Pilar Sabater, Ca la Pilar Dumingu és un espai lliure de sexismes amb un perfil de clients molt divers, on es fan presentacions i on també es va a fer el cafè i alhora la tertúlia.