Societat

Les exiliades ignorades

El MUME esmena el biaix en perspectiva de gènere en la memòria històrica i inclou més figures femenines a la sala permanent

A més de rostres i biografies, és un nou relat que inclou l’efervescència de les dones amb la República i el daltabaix del 1939

“A les dones se’ns va necessitar durant la guerra, però, després, els nostres mateixos companys ens han ignorat i hem hagut de ser nosaltres les que, amb el moviment feminista, hem volgut ser un dels puntals de la llibertat, perquè, malgrat tot, encara volem creure en la justícia, en la tolerància, en la igualtat i en la solidaritat.” És part del discurs del 8 de març del 1997, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, d’Enriqueta Gallinat Roman (1909-2006), activista republicana, d’Esquerra i una de les fundadores de la Unió de Dones de Catalunya. Aquesta ignorància a què feia referència Gallinat, que els últims anys de vida es va convertir, com deia ella mateixa, “en una treballadora de la memòria” recuperant la història de la clandestinitat antifranquista –va passar per la comissària de la via Laietana i la van encarcerar a la presó de dones de les Corts– va començar a l’exili i s’ha allargat massa, tal com, fa gairebé trenta anys, assegurava Gallinat.

Arran de l’onada feminista actual, els darrers anys, s’han restituït biografies i llegats de dones que restaven ignorades. En aquest context, el Museu Memorial de l’Exili (MUME) ha remodelat, recentment, la sala El Llegat per incloure la perspectiva de gènere en la memòria dels exilis. Enriqueta Gallinat és un d’aquests 24 noms de dona que s’han incorporat a la llista de 80 personalitats exiliades, de tots els àmbits, polítics, literari i científic recordades a la sala del MUME. Fins ara, només n’hi havia 7: Neus Català, María Zambrano, Federica Montseny, Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Margarida Xirgu i Victoria Kent.

El director del MUME, Miquel Aguirre, assenyala tres punts clau en la mirada a l’exili amb perspectiva de gènere. En primer lloc, no només es tractava d’introduir rostres i biografies, sinó “fer canvis en el discurs mateix del museu i explicar les dones com a víctimes triples: perdedores d’una guerra, exiliades i com a dones”. Assenyala que també calia posar en valor el paper puixant de la dona durant la República i el que va passar després del 1939.

D’aquesta manera, els nous plafons suposaran una eina pedagògica molt útil que permetrà als guies del servei educatiu del museu difondre i divulgar l’impacte de l’exili en les carreres professionals de les dones i reivindicar també el protagonisme creixent que van tenir durant la República. Tot aquesta efervescència es va apagar amb la repressió i, sobretot, la dictadura franquista que va imposar un model de dona conservador, el del “l’àngel de la llar”. Entre els objectius del MUME hi ha el pedagògic dirigint-se a un públic escolar, batxiller i universitari i, en aquest sentit, ofereix recursos educatius i propostes didàctiques entorn de la temàtica de l’exili, que no deixa de ser una constant històrica.

En aquestes biografies femenines per completar el relat històric, esbiaixat fins ara, hi ha noms relativament coneguts, com ara les mestres i polítiques, de Nativitat Yarza a Antònia Adroher. També dones de lletres, com és el cas de la periodista Irene Polo i les escriptores Aurora Bertrana i Anna Murià, i perfils vinculats a les arts, com ara la pintora surrealista, nascuda a Anglès, Remedios Varo i l’actriu María Casares. Hi ha, però, altres noms que són desconeguts, ignorats arran de l’enfocament patriarcal de la història i, sobretot, el de la desmemòria democràtica. El MUME reivindica també les científiques.

Dones de ciència

De les dones de ciència, cinc noms per reivindicar. El de la metgessa i política, Aurèlia Pijoan Querol (Castellserà, 1910-Ciutat de Mèxic, 1998), que va ser la primera dona regidora de la paeria de Lleida i també membre de la Unió de Dones. Va ser militant del PSUC i va estudiar medicina a les universitats de Barcelona i València. Es va especialitzar en la producció de la vacuna contra la tuberculosi i la seva tesi doctoral va versar sobre la immunitat del paludisme. L’esclat de la guerra va fer que no la pogués defensar en el tribunal de la Universitat de Madrid. En el conflicte, es va encarregar de la casa de repòs per a combatents amb problemes pulmonars a Espot. Una altra metgessa és Josepa Bastard Martí (Barcelona, 1906-Caracas, 1970), especialitzada en pediatria i ginecologia. A finals del 1936, va crear l’Institut de Dones Lliures, que impartia classes nocturnes a les dones treballadores. El govern republicà, el juliol del 1938, la va nomenar consellera de Sanitat del Comitè Nacional de la Infància Evacuada i va posar en marxa un hospital infantil a la Garriga. La biòloga i pedagoga Margalida Comas Camps (Alaior, 1892-Exeter, 1973) és, possiblement, de les científiques més importants del primer terç del segle XX a l’Estat espanyol com a investigadora i impulsora de la didàctica de les ciències. Durant la guerra, va dur a Anglaterra uns 4.000 infants bascos. A la farmacèutica Pepita Barba (Barcelona, 1903-Philadelphia, 2000) li agradava la investigació al laboratori i, tot i haver nascut en un família benestant, no ho va tenir fàcil per poder complir la seva vocació científica. De família modesta, la metgessa, periodista i anarcofeminista aragonesa Amparo Poch Gascón (Saragossa, 1902-Tolosa de Llenguadoc, 1968) es va especialitzar en puericultura. Va impartir conferències en ateneus obrers sobre l’educació sexual i va fer campanyes sobre la maternitat conscient. D’idees llibertàries, va ser directora del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona. Durant la guerra, la ministra de Sanitat, Federica Montseny, la va nomenar directora d’Assistència Social i a Barcelona va organitzar l’acolliment de nens refugiats en granges escola.

El fil vermell
“La Guerra Civil ens va agafar per sorpresa”, diu un dels personatges de la novel·la Encara no sé com soc de Maria Àngels Vayreda Trullol (Lladó 1910-Figueres, 1977). Va ser una de les protagonistes de l’exposició Exiliades. Els fils vermells entrellaçats, que es va veure al MUME l’any passat i origen d’incloure la memòria de les dones, poc representada fins ara, a la sala permanent. Els fils vermells que unien les històries representaven les xarxes de solidaritat, però també un sentit més tangible: el tèxtil. Les fàbriques tèxtils van significar l’accés de les dones al món laboral i també a la militància.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia