“Aquest curs els seminaristes es concentraran a Barcelona”

Ha estat important per a la diòcesi perquè no és gaire freqüent acabar el curs amb una ordenació de sis diaques. Tots han estudiat al nostre seminari, però ja tenien estudis superiors previs. Dos havien acabat filosofia a Pamplona i els altres havien fet aquí, a Catalunya, periodisme, dret i filosofia. Tenen entre 25 i 30 anys.

Sí, la mitjana continua sent de 30 anys, però és veritat que, si bé sempre hi ha hagut vocacions adultes, en els últims anys n’hi ha hagut més. Per això també és important l’ordenació d’aquests nois joves.

Sempre hi ha hagut diversitat d’edats. Fa molts anys hi havia, a la Conreria, el seminari menor ple de nens que feien els estudis bàsics i que després, alguns, passaven al seminari major. Això ja no existeix. Durant un temps vam fer un “seminari menor en família”, que possibilitava que nanos amb inquietuds vinguessin algun cap de setmana amb les seves famílies, i ara tenim uns grups d’encaminament vocacional, el grup Samuel, que venen un cop al mes.

No, missa encara no. La celebració de l’eucaristia, la confessió i la unció dels malalts són tres sagraments que només podran administrar un cop ordenats sacerdots. Com a diaques poden presidir celebracions de casaments, batejos i predicar l’eucaristia, fer la celebració de la paraula. Ara ja s’han integrat a diverses parròquies.

Tant de bo, però no ho crec. Confiem que d’aquí a un any en podrem ordenar tres o quatre més, però sis... potser serà difícil. El nombre de seminaristes s’ha anat reduint i la tendència és que anem seguint a la baixa.

Quan comencen, el primer any, que en diem curs introductori o propedèutic, és de fonamentació vocacional amb assignatures que els permeten introduir-se a la sagrada escriptura, la Bíblia, la història de l’Església, el ministeri ordenat, la litúrgia, el llatí... Després, si aquest any va bé, segueixen estudiant a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, primer a la Facultat de Filosofia, 2 anys, i després a la Facultat de Teologia, 3 anys més. En total, sis anys d’estudis fins a ordenar-se diaca, inici de l’etapa pastoral.

I tant. Procurem que vagin en unitats pastorals, un pla que agrupa parròquies i que la diòcesi de Barcelona va aprovar per la necessitat que tenim de capellans. Aquests sis ja estan distribuïts en parròquies, però tres d’ells interrompran aquesta etapa pastoral per anar a fer estudis d’especialitat a Roma perquè després, a més de fer de capellans, puguin rellevar els professors que es jubilin de l’Ateneu Sant Pacià. El clergat es va envellint, ara mateix la mitjana és de 60 a 70 anys.

Fins ara al Seminari de Barcelona, on ara hi ha una quinzena d’alumnes, hi venien els de Barcelona i els de Sant Feliu, i els de les altres diòcesis venien a estudiar aquí però vivien, els de Terrassa, en una residència pròpia, i els de les altres diòcesis, al seminari interdiocesà, al carrer de Casp. A partir d’aquest curs, que comença el 12 de setembre, tots els alumnes del curs introductori estudiaran i viuran aquí, al seminari de Barcelona del carrer de la Diputació, i tindran uns formadors comuns. Aquesta és una novetat que no havia passat mai. Els bisbes de les deu diòcesi catalanes ja ho han aprovat. Creiem que en el curs preparatori hi haurà cinc incorporacions, però encara queden unes setmanes per poder-se matricular, fins entrat el setembre hi ha temps.

Sí. Ho ha dit molts cops: “Agrupeu-vos.” Ho va repetir aquest any quan va cridar els bisbes de l’Estat per parlar dels seminaris. Ell creu que ser més va bé per a la convivència, per a la pregària, per fer totes les altres activitats que fem..., i també que és més viable econòmicament.

Certament, tal com ell va reconèixer, l’expressió no va ser afortunada. Jo crec que el que volia expressar era la preocupació que tenim tots sempre que el seminari no siguin un refugi de gent amb dificultats en el món afectiu o sentimental. Per això ara som tan exigents en la selecció dels candidats. Avui, en el primer any introductori, els candidats passen per una valoració psicològica on es valora la seva dimensió espiritual, intel·lectual i afectivosexual.

És veritat. Alguns capellans no haurien d’haver entrat al seminari ni haver tingut responsabilitats de contacte amb infants o joves. És veritat que si haguéssim detectat unes persones que després van provocar grans danys, això ens ho hauríem estalviat. I no estic dient res d’homosexuals; estic parlant de pederastes, que és molt diferent.

Sí, ho hem detectat. Però això també es detecta, segons diuen diversos estudis, en els adolescents i joves actuals fora de l’àmbit de l’Església. Les noves generacions, en moments de crisi com els d’ara, han buscat una seguretat, i els l’han donat aquests estils, aquestes tendències més integristes, més conservadores.

Sí. I els bisbes també tenen una preocupació per aquesta realitat i volen mirar de reorientar-la. Però ens arriba la gent que ens arriba i tampoc podem dir que no als joves més reaccionaris. Ara bé, un cop a dins del seminari ens preocupem que tinguin una mirada més àmplia, amb un to dialogant i una mentalitat més oberta a tanta diversitat de gent que hi ha a la nostra societat actual. El papa ho diu sempre: que hem de sortir a les perifèries, a les perifèries existencials, a les perifèries ideològiques, a les perifèries socials, de la pobresa. Per arribar a tots els que estan més allunyats de l’Església no podem quedar-nos a la defensiva o en posicions de seguretat per a nosaltres mateixos.