Societat

El llibre rescatat del paio Chac

L’Ajuntament de l’Escala editarà un treball inèdit del fotògraf Jacques Léonard, en què l’autor repassa la història dels gitanos

Va ser un encàrrec d’una editorial francesa, però no es va publicar. Ara, s’ha traduït i adaptat per recuperar-lo

Un treball inèdit. Un llibre que no es va arribar a publicar i que ha reposat durant quatre dècades en espera de veure la llum. Una visió que explica la història del poble gitano. Un encàrrec d’una editorial francesa que, a les portes de publicar-se, amb el canvi en la seva direcció, es va decidir no tirar endavant. Quedava així dormint el somni dels justos la mirada d’un artista que va conèixer i documentar fotogràficament com ningú el món gitano. Memòria gitana, és el nom del treball i Jacques Leonard, el paio Chac (París, 1909-l’Escala, 1995), el fotògraf per excel·lència del món gitano de Barcelona, n’és l’autor. Estem davant d’un treball fet des de la passió i, molt especialment, des del coneixement que en tenia el fotògraf. El llibre, de fet, forma part d’un treball ingent, de tota una vida; la prova és que el fons fotogràfic de l’autor, dipositat a l’Arxiu de l’Escala, està format per més de 20.000 negatius. Fotògraf, escriptor, cineasta, viatger infatigable i, sobretot, amant del món gitano, Léonard es va reinventar contínuament al llarg de la seva vida per, finalment, trobar el seu lloc al món gràcies a l’amor de la seva vida, Rosario Amaya, una bella gitana barcelonina model de pintors.

El descobriment

La directora del Museu de la Sal i arxivera, Lurdes Boix, explica que van ser els fills de Léonard, en Santi i l’Àlex, qui li van donar a conèixer l’existència d’aquest treball del fotògraf. “Ens va semblar que aquest llibre s’havia d’editar, que no podia continuar amagat”, destaca Boix, que hi afegeix que “els treballs estan molt avançats i veurà la llum pròximament”. La documentalista Eulàlia Badia i la traductora Marie José Castaing ja el poleixen.

Una vida viscuda intensament

Parlar de Jacques Léonard, segons destaca un dels seus tres fills, en Santi, és parlar d’una figura que surt d’escala, arran de les vivències que va tenir. Santi Léonard explica amb passió la vida del seu pare. No es pot parlar amb en Santi amb preses. Cal dedicar-hi temps. Una vida sempre és difícil de resumir, i més la d’aquest artista. Segons explica, Léonard era fill del reputat criador de cavalls Julien Léonard, i d’Emilienne Tabary, modista d’alta costura parisenca que va vestir grans figures de l’època, així com artistes de cinema. La seva vida és tota una aventura: muntador de cinema, va treballar amb els grans, com ara Abel Gance; va ser productor de l’espectacle de la revista Los Vieneses, un gran èxit en la postguerra, i, posteriorment, va ser l’home de confiança del ventríloc internacional Robert Lamouret, amb qui va recórrer Austràlia, l’Índia, Itàlia i Grècia, entre molts altres països. Va arribar a l’Estat espanyol als anys trenta i es va fer amb la intel·lectualitat de Madrid, on va treballar com a muntador en molts treballs. Léonard era un enamorat de Barcelona, on es va quedar. També va treballar com a freelance per a molts diaris, com ara La Vanguardia i La Gaceta Ilustrada, en què, a més de les fotos, escrivia els textos. Un autor polivalent, com es veu. En enamorar-se i casar-se amb Rosario Amaya, cosina de Carmen Amaya, va ser acceptat en aquell món dels suburbis gitanos de Barcelona i se’l va conèixer com el paio Chac. Léonard va morir a l’Escala, el 1994, on va anar a viure amb el seu fill. Quin millor homenatge, doncs, que la publicació d’aquest llibre inèdit?

Amb arrels gitanes
Un detall de la vida de Léonard és que, si bé era conegut pel gitanos com el paio Chac, no era conscient que tenia ascendència gitana. Un home com Léonard, educat en el marc de la burgesia parisenca, va descobrir amb els anys que el seu pare tenia arrels gitanes. Una extraordinària sincronia, que diria Carl Jung. A més d’en Santi i l’Àlex, els fills que va tenir amb Rosario Amaya, n’hi havia un d’anterior, en Marc. Léonard es va casar amb la filla del cineasta suís Jean Choux, es van separar i en Marc va anar amb la mare. Léonard va haver d’esperar 26 anys per recuperar-lo. Es van retrobar quan aquell va visitar una exposició fotogràfica del seu pare a Girona. El seu net Yago Leonard el va homenatjar amb el documental Jacques Léonard, el paio Chac . Impresdindible.
Santi Leonard Fill de Jacques Leonard

“La vida del meu pare és per rodar una gran pel·lícula”

Parlar amb Santi Léonard, un dels fills del fotògraf, és endinsar-se en una vida d’aventura, literalment. Una conversa que requereix temps per, minut rere minut, fascinar-se cada vegada més amb el personatge.

Una vida de pel·lícula.
El meu nebot, Yago, ja va fer un reportatge del seu avi. Però, la veritat, no pararé fins que es faci una pel·lícula de la vida del meu pare. Quan la repasses, t’adones de tot el que va viure, els treballs que va fer, els països per on va viatjar. A més, la seva vivència personal, el que li va passar, és excepcional i penso que cal explicar-la. La vida del meu pare és per rodar una gran pel·lícula!
Un aventurer realment.
Però una persona extremadament tímida i reservada.
El paio Chac!
Els gitanos no sabien dir el seu nom i li van posar el de paio Chac. Però el meu pare no era del tot paio. Tenia sang gitana. Ho va descobrir molts anys després, resseguint la vida del seu pare.
I el fotògraf per excel·lència del món gitano barceloní.
L’amor de la vida del meu pare va ser la meva mare, Rosario Amaya, una dona bellíssima que es disputaven els millors pintors. El pare es movia amb més llibertat que altres fotògrafs (com ara Xavier Miserachs i Francesc Català-Roca, que també van retratar la societat i la vida de Barcelona), formava totalment part de la comunitat gitana, era un d’ells, i això li va permetre documentar la nostra història.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.