“El dolor crònic s’ha de tractar perquè no s’ha de patir”

La sarcopènia és bastant fatídica, perquè és quan es perd la força i la massa muscular i es perd capacitat per caminar, pujar escales, dutxar-se i l’autonomia es veu molt afectada. La fragilitat és una síndrome geriàtrica en què la funció de diferents òrgans i sistemes del cos disminueix la capacitat de resposta. És un estat de vulnerabilitat com pot ser el risc de patir caigudes o algunes malalties cròniques.

Volem conèixer les causes i els mecanismes per actuar i l’eficàcia dels tractaments per saber si realment milloren la seva capacitat funcional. Analitzar les conseqüències de la fragilitat sobre la salut, però també l’impacte social, com ara el consum de recursos i els costos econòmics.

Passar de l’estadi prefràgil a fràgil comporta, d’una banda, més dependència i un empitjorament de la qualitat de vida i, d’una altra, un increment exponencial del costos sanitaris. Una persona fràgil consumeix tres vegades més recursos que una que no estigui en aquest situació, sense comptar-hi els medicaments. Això vol dir moltes més visites a urgències, a l’atenció sanitària, a l’hospital de dia o a consultes externes, sociosanitaris i hospitalitzacions.

Des de la recerca podem orientar per avaluar programes i polítiques de salut. Veurem com s’han duplicat en poc més de deu anys el nombre d’ancians fràgils a Catalunya. S’han de planificar els recursos per a tota aquest agent i fer prevenció per revertir la fragilitat.

És un dels eixos d’actuació mèdica, i també fer un ús racional dels medicaments. La polifarmàcia és un factor de risc de la fragilitat i s’han d’evitar duplicitats que poden ser perilloses en persones grans. No és recomanable, per exemple, donar benzodiazepines, que són relaxants, i ansiolítics a persones que tenen la funció renal o l’hepàtica perjudicada. S’ha d’anar amb cura. Molta gent les pren per dormir i hauria de ser controlat en el temps, perquè hi ha el risc de més caigudes i perill de fracturar-se.

El dolor crònic s’han de tractar i analitzar-ne les causes, perquè no s’ha de patir dolor. A vegades, hi ha dolors que amb l’exercici físic poden millorar i d’altres s’han d’adaptar perquè no empitjorin. Recomanem fer exercici, seguir una dieta saludable i no oblidar-se d’hidratar-se bé.

Estem estudiant com l’efecte d’estar deshidratat fa perdre massa muscular i força. Es dona per fet que tothom beurà dos litres d’aigua al dia, i no és així. El metabolisme genera unes deixalles que s’han d’eliminar per l’orina, i també dependrà de com funcionin els ronyons. Hi ha persones grans que, tot i fer exercici, i prendre proteïna no acaben de sintetitzar i no musculen bé. D’això en diem resistència anabòlica. Com s’ha fet amb gent joves i atletes, investiguem per saber si la deshidratació a certa edat està contribuint a crear aquesta resistència.

Una cosa és l’exercici aeròbic que fem per caminar, però per millorar la força s’han de fer exercicis contra una resistència. S’han d’agafar pesos o ampolles d’aigua d’un litre per reforçar els braços. No s’han d’oblidar les cames, i fer exercicis d’equilibri i coordinació que ajuden a reaccionar al risc de caigudes.

A tothom li costa molt canviar les rutines, i si ets gran encara pitjor. És un gran repte sortir a caminar o socialitzar, però s’ha de crear l’entorn que ho faciliti. Si prefereixen fer exercici fora de casa, busquem circuits urbans per anar ran del passeig o als parcs. També hi ha centres d’atenció primària que miren de crear grups perquè es facin sortides. No és fàcil, ni amb el menjar, ni pel tema de la hidratació per a aquella persona que té una incontinència o síndrome prostàtica i que sap que beure més li genera un problema.

Sabem que les persones que viuen soles, sense xarxa o suport social, tenen més risc de fragilitzar-se. Sobretot en els homes que es queden sols i no se saben cuidar tan bé i perden aquests hàbits saludables. Hi ha una part de benestar emocional, i la depressió és un factor de risc lligat a la fragilitat. Van de la mà, i no sabem quina va primer, perquè és un peix que mossega la cua.

Estem allargant més l’esperança de vida. A Catalunya, les dones tenen una esperança de vida en néixer de 86 anys i els homes, d’entre 81 i 82 anys. Això després de la davallada de la covid, amb una natalitat baixíssima d’1,13 fills per dona. Amb un creixement vegetatiu negatiu, mantenim la població per la immigració. A Europa, tenim un problema greu d’envelliment amb les conseqüències econòmiques que suposa, amb menys gent cotitzant per pagar les pensions. Es plantegen debats com ara allargar les edats de jubilació i afrontar temes com ara la immigració, que alguns veuen com una amenaça.