Banc Sabadell. Experts en proximitat
El mestre marger que doma les pedres
Lluc Mir va deixar la carrera de belles arts per dedicar-se a donar forma a les pedres i alçar murs, ponts i camins sense ciment
A Mallorca en diuen margers. Són els artistes que han modelat el paisatge donant forma a camins, ponts i murs, durant segles, col·locant les pedres irregulars d’una en una, sense ciment, per formar les estructures més fermes. Són els artistes que han dibuixat el paisatge de generació en generació i ara estan en perill d’extinció. Lluc Mir és un artesà del martell, la maça i el cisell. És un exemple de proximitat. Fa 25 anys que es dedica a la pedra seca. Fa servir la pedra calcària de la serra de Tramuntana per alçar marges i murs de contenció que són autèntiques obres d’art.
El que distingeix la pedra seca mallorquina de la resta “són els patrons”, tal com explica Lluc Mir. A Mallorca, aquests patrons són més aleatoris. Al llarg de la història, a la serra de Tramuntana s’han construït milers de quilòmetres de terrasses de pedra seca. Els margers que les van construir van crear un patrimoni d’especial bellesa i, per això, segons Mir, és obligatori “cuidar-lo”. És precisament en aquest lloc on conflueixen dos valors patrimonials declarats per la Unesco: l’immaterial de la pedra seca i el que es podria considerar el paisatge cultural de la serra mallorquina.
Una tècnica sostenible
En sostenibilitat, la pedra seca no té rival. És local i és de proximitat, i això elimina les emissions provocades pel transport. Els margers creen estructures que sempre “afavoreixen el drenatge de l’aigua i això frena l’erosió de la terra i afavoreix el cultiu d’arbres, que amb les seves arrels oxigenen la terra i creen refugis per a la fauna i la flora”. Ho explica Lluc Mir amb orgull.
La feina del marger és “gairebé eterna”. Es fa perquè traspassi generacions. Són persones que s’han format treballant i han après l’ofici. No tenen estudis ni titulacions, però sí molta experiència acumulada, i això els porta a sortir de l’illa per anar a fer tasques de manteniment i reconstrucció als Estats Units, Noruega, Sud-àfrica o la península Ibèrica. “Si la humanitat no hagués après a manejar la pedra, ara no tindríem piràmides, ni catedrals, ni camins romans, ni el Machu-Picchu”, diu Lluc Mir. Ni la bellesa de la serra de Tramuntana.
Un ofici en perill d’extinció
És molt difícil que els joves s’enganxin a l’ofici de marger. Segons Lluc Mir, els cursos que es fan no atreuen els joves i, normalment, no es cobreixen totes les places perquè els formadors no parlen el mateix llenguatge dels joves i no els generen la passió que necessita aquest ofici. Lluc Mir era estudiant de belles arts quan va descobrir l’Escola de Margers. No sabia molt bé de què es tractava, però assegura que “va ser amor a primera vista”. “El primer dia em va encantar i, després, vaig tenir dos mestres que em van ensenyar molt”, assegura. Segons ell, en aquest ofici, els consells i trucs dels mestres són molt importants perquè serveixen per fer-te la vida més fàcil. Actualment, hi ha alguns margers a Mallorca, però l’ofici està en perill d’extinció, tot i que ell ha format una colla i és membre de l’Stone Foundation.
La força de la tècnica
La pedra seca és una tècnica universal que es pot trobar des del Japó fins al Canadà, des de la Patagònia a zones rurals de gairebé tot Europa. Amb aquesta tècnica, durant segles s’han construït murs, marges, barraques, bancals, ponts, empedrats. Com que no hi ha ciment ni cap producte que doni solidesa al conjunt, la força i la resistència s’ha d’aconseguir amb la tècnica a l’hora de col·locar les pedres, les inclinacions, la forma en què es tallen.
La tècnica va començar com a forma de supervivència en terrenys inclinats a causa de l’orografia. Quan plovia de forma torrencial, l’aigua arrossegava les terres i les plantacions perillaven. Els primers margers van utilitzar aquesta tècnica per anivellar el terreny i guanyar espai de conreu en zones poc propícies. S’havia de menjar i les oliveres, els ametllers i els garrofers tenien més possibilitats de créixer en terrenys anivellats. I la pedra era el material més proper amb què poder construir.