Pacificar el nucli antic de Badalona
Els veïns de Dalt de la Vila protesten pel col·lapse que viuen diàriament al barri, sobretot per l’anada i vinguda de cotxes que porten nens a les escoles o els recullen
L’últim ple de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat posar en marxa un pla especial per al barri, però els veïns són escèptics i diuen que s’ho creuran quan ho vegin
Són quarts de cinc de la tarda al barri de Dalt de la Vila. Un barri limitat per l’N-II, l’autopista C-31 i dues avingudes clau de Badalona. Farcit de records que es remunten a Baetulo. Uns 3.000 habitants. L’entorn idíl·lic queda trinxat pels cotxes que van a buscar nens a les escoles del barri. Passen –un, i un altre, i un altre–, s’aturen, fan dobles fileres. També hi ha la gent que aprofita i fa drecera pel mig de Dalt de la Vila per anar d’una via principal, President Companys, a una altra també neuràlgica, Martí Pujol. I els que van en direcció contrària, atabalats. No hi ha cap mala intenció per part dels pares de les escoles, però els veïns estan tips de l’ofec i el caos que tot plegat provoca en un barri de cases i carrerons antics i estrets que podria ser un oasi. El soroll, els cotxes, res no ho posa fàcil. Un passeig pel barri i es pot veure amb els propis ulls. Els veïns planegen accions reivindicatives.
En el ple municipal del 16 de setembre, tots els grups van votar a favor d’una moció presentada per ERC i PSC. Una moció, justament, per recollir les peticions, velles ja, del veïnatge: Moció per a la realització urgent d’un pla de pacificació del barri de Dalt de la Vila. A Dalt de la Vila, mentre no ho vegin posat per obra no ho celebraran. Quan ho vegin s’ho creuran, com sant Tomàs. La moció posa damunt de la taula que “el barri de Dalt de la Vila és el nucli històric de la ciutat de Badalona i, com a la majoria de nuclis antics de qualsevol ciutat d’origen mediterrani”, “els carrers són estrets i suposen un repte de mobilitat important per a la ciutat actual, que s’ha d’adaptar a les necessitats dels veïns”. Conviuen amb tres escoles concertades, amb moviments d’entrada i sortida en nou punts del barri. A més a més, hi ha una escola bressol i l’hospital Municipal. La intensitat del moviment de persones i cotxes és òbvia. Algunes de les queixes veïnals que es van portar al ple són l’incompliment del que marquen els senyals de trànsit i dels límits de velocitat tant als carrers interiors com als perifèrics, nivells alts de soroll i cotxes aparcats durant tot el dia, especialment en les entrades i sortides d’escola, en llocs on és prohibit. De fet, ho hem pogut veure: hi ha conductors que mouen mobiliari urbà i aparquen davant mateix de la porta d’una casa; quan hagin de sortir de casa o si cal que hi arribi una ambulància...
Segons el debat i la votació feta en el ple, s’ha de fer un estudi tècnic per veure de quina manera es porta la pau al barri, amb una regulació especial dels entorns escolars. I s’ha de fer un pla urgentment, han acordat els grups municipals: “Aquest pla ha d’incloure càmeres a les entrades del barri, senyals dissuasius horitzontals i verticals de velocitat i aparcament, fer de vianants els carrers amb accés limitat als veïns i zones de petó i adeu per als pares i mares de les escoles.” Mentre no es fa tot això, es demana reforçar la presència de la policia local i agents escolars als punts més problemàtics, com ara l’avinguda President Companys entre la farmàcia de 24 hores i el carrer Fluvià i l’ avinguda Martí Pujol entre el carrer Barcelona i el pont de l’autopista.
“Mira-ho tu mateix”
Darrere de l’hospital Municipal, fent un cafè amb Dionís Òrrit i Agustí Rodrigues, de l’associació de veïns, un dia feiner a quarts de cinc de la tarda, des de la terrassa del bar es pot veure el vaivé de cotxes i canalla. Fins i tot hi ha un cotxe aparcat a l’espai reservat per a les ambulàncies. Òrrit apunta: “El tema de la pacificació diria que fa dècades que és damunt de la taula. És dramàtic. I sempre es xoca amb els mateixos obstacles, les escoles. Sempre passa allò de «per no molestar els pares...».” Vies com ara els carrers Barcelona i Fluvià, les avingudes del President Companys, de Martí Pujol, dèiem. “O la placeta davant de l’església de Santa Maria! Allò també és un...” I la policia local, què fa, quan els veu aparcats aquí i allà? “En aquests moments del dia, no ve mai. A les hores punta, no apareixen per enlloc”, diu Rodrigues.
Les escoles són al centre del problema. “En realitat, el barri és un campus, un campus escolar –hi afegeix Òrrit–. Però el cas és que, si venen en cotxe, és perquè a aquests centres van famílies de fora del barri. Quin és el retorn, d’això? No tenim ni un equipament, ni un. Hi havia el centre cívic, que era la seu de l’escola de música, però estava en males condicions i està tancat. Ruïna. Si no hi fas res, si no en tens cura... Bé, i tenim el CAP, però també és seu del CUAP [les urgències d’atenció primària], que el fa servir tothom. I l’església de Santa Maria tampoc és pròpiament nostra, és de tot Badalona. No hi ha cap contraprestació a canvi del que donem?”
Els veïns com la farien, la pacificació si tinguessin la capacitat de l’Ajuntament a l’abast? Tots dos ho tenen clar: “Circulació restrictiva només per a veïns i serveis. Com controlar-ho? Amb càmeres amb lectors de matricules. És molt econòmic i s’ha plantejat ja diverses vegades. Va estar a punt de fer-se, però es va tirar enrere.” Creuen que a les autoritats no els ve gens de gust veure-se-les amb les escoles. A més a més, plantegen, l’aparcament dissuasiu. A prop de l’autopista hi ha un terreny on es podria fer un bon aparcament, comenten. “Estem parlant de solucions que ni tan sols entren a plantejar-les. Ni les més mínimes.” Jardineres mogudes, pilones i senyals trencats. De fet, diuen, es podria començar per fer complir la llei: “Cada dia pots veure furgonetes immenses de càtering escolar. Està prohibit. L’aplicació de la llei ja hauria de ser dissuasiva, i no ho és en absolut.”