“Les dones volen parelles més igualitàries per ser mares”

Aquest descens està passant des de fa 30 anys per diversos factors. El primer és que, per qüestions culturals i per canvis de valors socials, l’entrada a la maternitat ha canviat. Les dones no tenim el mateix rol a la societat. Hi ha hagut una expansió educativa, l’entrada al mercat laboral i la consolidació professional. Això retarda la data de la primera maternitat, cosa que és molt legítima.

Socialment retardem l’edat de la primera maternitat perquè fem altres coses a l’edat de tenir fills. Però l’edat biològica no ha canviat i la capacitat de concebre comença a baixar a partir dels 35. Per tant, entre els 30 i els 35 ens ho juguem tot. I què està passant en aquest tram d’edat? Que hi ha molta precarietat laboral, un accés a l’habitatge complicadíssim, i també inestabilitat de parella i d’unions. Les parelles es formen més tard, hi ha més separacions, més divorcis, i també hi ha el que s’anomena una divergència entre homes i dones.

Les dones del segle XXI busquen una parella que estigui a la seva altura. Hi ha com una norma social no escrita que diu que les persones s’emparellen amb algú del seu mateix estatus o superior. És a dir, el que volem és reproduir o augmentar l’estatus social, la classe social d’entrada. Això és un patró estudiat que passa en la majoria de societats. I aquí s’explica una mica la reproducció de les desigualtats. Llavors, què passa? Que les dones, que cada cop tenen més nivell d’educació, busquen parelles que siguin més igualitàries en clau de gènere, que comparteixin les tasques associades a la maternitat. I es troben que cada cop hi ha menys mercat. Els homes i les dones no s’estan trobant, perquè les dones ja han fet una revolució de gènere, i en canvi els homes encara estan fent el camí. Albert Esteve sempre diu que les dones busquen l’home del segle XXI, mentre que els homes encara busquen la dona del segle XX.

La inestabilitat en el mercat laboral és molt important, si ni tu ni la teva parella teniu una feina que sigui estable, que us permeti pensar que tindreu un fill i el podreu mantenir, per molt que tinguis parella és impossible. Diria que hi ha tres factors clau. La inestabilitat laboral n’és un. Si tens por que et facin fora pel fet de quedar embarassada o si no tens ningú per cuidar la criatura si està malalta, és lògic que t’ho pensis molt. Si les cures recauen només en les dones, els ho posem molt difícil. I el pitjor és que al final les culpabilitzen a elles. El segon factor clau és la dificultat d’accés a l’habitatge, que fa que ens emancipem molt tard. I el fet d’emancipar-se tard fa que totes les transicions que hem de passar abans de tenir un fill també vagin tard. Quan et poses a viure en parella, normalment no tens un fill de seguida. Hi ha un període en què vas comprovant que amb aquella persona realment podries tenir fills. Si vas sumant això, hi ha un efecte dòmino que va retardant l’arribada del primer fill. I quan s’acaba tenint aquest primer fill, el problema és que ja hem passat dels 35, i moltes vegades ens situem més enllà dels 40.

És clar. La baixa fecunditat s’explica per la quantitat de parelles que acaben el seu cicle reproductiu sense haver pogut tenir fills, o sense haver-ne tingut tants com volien. I aquí ens trobem, una altra vegada, amb la victimització pel rol atribuït a la dona. Se’ns demana que estudiem, que entrem al mercat laboral i que tinguem fills. I si no en tenim, llavors ens diuen que se’ns passarà l’arròs.

Dir que hem deixat de voler tenir fills seria molt legítim. Però si miren les enquestes veiem que el percentatge de dones que realment no volen tenir fills en realitat és baix. La majoria de dones tenen una fecunditat insatisfeta: no tenen el nombre de fills que desitjarien tenir. Ara bé, sí que ha augmentat el percentatge de dones que decideixen no tenir-ne, perquè cada cop tenim més llibertat i és una opció ben legítima. Però la veritat és que en aquest aspecte ens falten referents. Quines dones hi ha en l’àmbit públic que no hagin estat mares i siguin reconegudes com a dones i valorades com a dones? Hi ha el cas de l’actriu Jennifer Aniston, que està fins als nassos que li preguntin quan tindrà fills. És una dona amb èxit, amb una important carrera professional, i sempre li fan la mateixa pregunta. Sembla que en clau social les dones no són completes si no tenen fills.

El que ens salvarà les pensions és tenir un mercat laboral fort que proveeixi de cotitzacions estables, potents, i que permeti redistribuir la riquesa. Cal un mercat que doni feina digna als ciutadans. Llavors segurament la fecunditat també serà la desitjada i, a més, atraurem persones que vulguin venir a treballar aquí. Hi ha un punt de dependència de les persones que puguin venir de fora per omplir les generacions buides. Pel que fa als seus patrons de fecunditat, però, hi ha incertesa. Està comprovat que hi ha una assimilació molt ràpida dels patrons de fecunditat locals, és a dir, les dones immigrants acaben tenint pocs fills. Tot i això, proporcionalment encara en tenen més que les dones nascudes aquí, bàsicament perquè es tracta d’un col·lectiu jove i que està en edat de reproduir-se.