“Fent-me cardenal el papa ha distingit l’Església d’Algèria”

Imposa molt. No tinc la resposta a aquesta decisió que ha pres el papa, per això li he demanat que m’ho expliqui. De tota manera, penso que probablement la raó principal és que ha volgut donar valor a una Església que està inserida en el món musulmà, que té unes característiques molt particulars. Crec que m’ha creat cardenal per Algèria, per l’Església d’Algèria. Hi ha el fet que als anys noranta hi va haver dinou religiosos martiritzats en el decurs d’aquells anys de plom que hi va haver al país, i el papa, ara fa sis anys, va accelerar la seva beatificació. Ha volgut donar valor a la història i a aquesta Església fraternal.

Sí, i probablement aquesta sigui una altra raó per la qual el papa m’ha escollit. Encara no el conec personalment, però efectivament em sento molt proper a les seves idees, especialment el que deia de la fraternitat i en els àmbits de l’acollida, el paper de la dona, la governabilitat de l’Església. Em sento proper a les seves idees sobre la sinodalitat, fins fa poc impensable i ara evident i sense retrocés. Per això estic segur que la dinàmica sinodal no s’aturarà, sinó que s’estendrà a tots els nivells de la institució. En el nostre govern de la diòcesi d’Alger, format per sis persones, hi tenim quatre dones.

Bé, a Algèria gairebé tots els bisbes som religiosos. Durant molts anys a Algèria hi van dominar els jesuïtes, que van enfocar molt la seva tasca en l’educació, la caritat i el diàleg interreligiós, i van deixar una gran empremta per, sobretot, la seva senzillesa. Mai han mostrat ostentació, han estat propers, i això ha fet que hagin impregnat aquesta idea, que té a veure amb l’autoritat, que a l’Església hi ha d’haver més fraternitat i austeritat i no tanta necessitat de mostrar ostentació. L’Església no té necessitat demostrar cap mena d’ostentació i ha d’avançar cap a aquesta austeritat que es posa de manifest a través de la vida religiosa. S’ha d’anar restant valor a l’ostentació i als símbols d’autoritat: el qui avui és bisbe es pot trobar demà una altra persona per sobre d’ell. El papa, i ho veiem en la seva manera de fer, és un exemple d’això.

L’Església està organitzada jeràrquicament i s’inspira en la monarquia, un model que se sustenta en la successió hereditària. Aquest model ha d’anar canviant; hi ha una altra Església més senzilla, que és en la que milita el papa Francesc. Cert que, com a tot arreu, a l’Església hi ha d’haver un ordre, però jo penso que cal una Església més de germans i germanes, que tingui altra sensibilitat. Hi ha dues maneres de pensar avui a l’Església: una que dona molta importància a la jerarquia, que és la que hem tingut tradicionalment, i una altra, en la que jo milito, que s’ha d’anar cap a una altra línia. Si caminem en aquesta línia, això ens farà més propers i, efectivament, farà que la gent pugui confiar més en nosaltres. I no tant per salvar l’Església, en la qual òbviament crec, sinó, sobretot, per salvar el missatge de Crist.

Si el papa, que continua anant amb el seu portafolis sota el braç, que va amb un cotxe petit, que duu el seu mòbil normal per trucar a la gent..., ho ha superat, jo també ho podré fer. Ell de tot això n’ha fet signes de transformació. Cal deixar de considerar sagrats certs símbols que no tenen per què ser-ho.

Francesc ha reemplaçat gran part del col·legi cardenalici; vol dir que el 94 per cent eren més grans de 75 anys. No només ha renovat el consell sinó que ha canviat la seva composició, i amb això està intentant canviar el setial cardenalici. En diòcesis de grans ciutats com ara Madrid, Barcelona, París, Lió, Milà... ha canviat tots els bisbes. Ha canviat no només les edats sinó la manera de fer. Grans capitals que havien estat sempre seu cardenalícia ara no tenen cardenal i, en canvi, a ciutats de la perifèria, com podria ser el cas de Mongòlia, el Marroc o el meu cas mateix, ens n’ha fet. Aquesta és la veritable revolució. El temps ens dirà si ha anat bé o no.

És un problema terrible davant el qual l’Església ha de tenir un paper d’acollida. Quan miro la cara d’un migrant i el conec, puc arribar a la conclusió que podria haver sigut jo mateix. Com a cristians, hem de pensar que hem tingut sort de no haver de marxar del nostre país; l’experiència tan dura que viuen alguns dels nostres germans ens hauria de fer repensar millor el món en què vivim.