Els sanitaris se senten maltractats

L’efecte dominó al País Valencià és una realitat. Tot cau, els béns materials i, ara, la salut física i psicològica. Tothom hi està exposat, i com més dies passen, més necessaris són els sanitaris a la terreta. Així i tot, els professionals se senten maltractats per la Generalitat Valenciana, sent un servei imprescindible per a gent que fa una setmana que no hi té accés d’una altra manera.

La infermera Sandra Villanueva treballa com a infermera pediàtrica a Bilbao, i explica que els professionals valencians estan molt indignats perquè el seu govern ha decidit demanar voluntaris en comptes de contractar gent de la borsa de treball que està sense feina. Així, diuen, s’estalvien diners. “La pasta és la pasta”, inclús en situacions tan extremes. Villanueva, quan la Generalitat va activar els formularis per anar al País Valencià com a voluntaris –s’hi van presentar més de 21.000 persones–, no s’ho va pensar: el mateix dia es va presentar a la Ciutat de les Arts. Sobretot, destaca el caos i la nul·la gestió per part d’institucions responsables. “He hagut de gestionar jo els autobusos de voluntaris que van als pobles afectats”, exclama.

A més a més, la feina que fan quan arriben a la zona indicada és a peu de carrer, i mai millor dit. Van casa per casa preguntant si necessiten ajuda, alguna cura o medicació, ja que sembla que els centres sanitaris tenen ordres de no deixar treballar cap professional (dins del centre) que no sigui de la Comunitat Valenciana. En alguns pobles, però, han fet cas omís d’aquest suposat dictat de la conselleria i han prioritzat la necessitat, com per exemple al municipi d’Albal.

Per altra banda, també manifesta que falta material sanitari, però que “a poc a poc” va arribant el que més s’utilitza: gases, apòsits i desinfectants per a petites cures, sobretot per a la gent que està netejant. El risc d’agafar una infecció és molt alt, sobretot per l’aigua estancada i la ferralla acumulada, diu Villanueva. I afegeix: “Una petita ferida s’ha de curar per minimitzar al màxim aquest risc.” Per això, també, demanen a tothom que està sobre el terreny que revisi abans el seu estat de vacunació pel que fa a l’antitetànica. La sensació general dels sanitaris és de caos i de mala gestió general de la situació. De fet, afirma que també s’han trobat persones que deien que eren sanitaris i actuaven com a tal, sense ser-ho.

Un altre tema que preocupa, i molt, és la salut mental. A Paiporta, el poble més arrasat, dues psicòlogues andaluses –concretament d’Almeria i de Màlaga– manifesten que han notat un petit canvi en els ànims dels veïns. “Estan començant a sortir de l’estat de xoc”, diu Rocío. Això és el que més les amoïna: com gestionaran, un cop passat el temps, la baixada emocional que comportarà el pas de la dana.

Totes dues passejaven ahir per Paiporta, amb l’armilla identificativa, i intentant parlar amb tothom. De tot i de res, intentant que parlin, que expliquin com se senten, que s’alliberin i plorin si cal, però que no quedi res dins. Això, amb els agents de tots els cossos de l’Estat espanyol i de l’estranger que són al poble també ho fan: “A vegades, només cal preguntar com estan per reconfortar.” Tanmateix, cadascú allà té les seves armes d’autodefensa. Per exemple, uns joves que netejaven parlaven del partit del Real Madrid de dimecres. La gent intenta evadir-se un moment de la realitat parlant de coses banals o, inclús, fent bromes. L’humor, com diu Rocío, és una gran arma de defensa. Però no ens enganyem: hi haurà molta feina a fer en l’àmbit psicològic un cop el carrer estigui “net”. Sense anar més lluny, un veí agraït per l’ajuda anava aturant els voluntaris i els deia que els esperava allà, d’aquí a un temps, per convidar-los a menjar una “paella” quan tot hagi tornat a la normalitat. Una normalitat que costa de creure que pugui tornar a Paiporta.

Aquí, però, rema tothom a favor perquè així sigui. Sense anar més lluny, un capellà amb l’alçacoll encara posat i les botes d’aigua plenes de fang combinava la neteja viària amb la cura de la salut espiritual, que en aquests temps també és important. A vegades es necessita un xic de fe i esperança davant d’aquesta barbaritat. A tot això, les institucions, entitats i organitzacions mobilitzades al País Valencià han fet un pacte de silenci. Els seus treballadors tenen prohibit parlar amb la premsa; han de derivar les entrevistes al departament de comunicació perquè donin les declaracions oficials, i això genera una incertesa i una sensació de misteri que dificulta, a vegades, discernir la realitat del que no ho és. Un d’aquests canals oficials, en particular el de la Conselleria de Sanitat valenciana, ha assegurat que els hospitals del País Valencià estan treballant amb “normalitat”, sense col·lapses i amb uns protocols activats per estar preparats, per exemple per garantir l’estoc suficient per vacunar, en cas necessari, del tètanus.

Gràcies a Déu, que diria el capellà de Paiporta, que la gent té ganes de parlar i de compartir les emocions, demanant als periodistes que escriguin la realitat (una frase molt repetida) i que comparteixin amb el món el que es viu aquí.