“Aquí tota ajuda és poca”

Una de les coses que repeteixen més els veïns dels pobles afectats per la dana quan et veuen és que no s’esperaven aquesta solidaritat dels voluntaris. Tot i que tu no formis part estricament part d’aquest col·lectiu, sovint t’aturen per donar-te les gràcies per tot el que fem per ells i et recorden, més sovint del que agradaria, que sense aquesta ajuda ells ja serien morts. Moltes de les persones que s’han mobilitats venen a través d’alguna organització solidària o associació benèfica: persones que formen part d’un col·lectiu, ja organitzat i que tenen tota una estructura sòlida al darrere. Però hi ha un altre tipus de persona que també ajuda. Es tracta de voluntaris que han decidit venir pel seu compte (i molts d’ells, sols) fins al País Valencià per ajudar en el que faci falta. De Galícia, de Múrcia, d’Extremadura, de Madrid, de les Balears…És igual d’on vinguis i a què et dediquis, la teva ajuda serà benvinguda. Ja sigui perquè saps arreglar una porta, conduir un camió o fer una truita de patates.

Un dels molts exemples que hi ha és el cas de l’equip de la braseria El Molí de Ripoll. El seu propietari, en Pep, tenia clar que volia venir fins a València per ajudar fent el que millor sap fer: cuinar. “Des del principi que volia venir, així que el dissabte passat vaig decidir comunicar-ho als meus treballadors i em van dir que ells també volien venir sense dubtar-ho. I som aquí.” M’ho diu mentre assenyala dos joves que remenen pasta en una olla gran. Al costat, hi tenen un altre recipient, també de grans dimensions, amb una salsa que sembla bolonyesa. Els tres van per feina i, tot i que en Pep em respon cada dubte que tinc, no treu l’ull de la fila de gent que espera el seu plat. Des de diumenge que està repartint menjar a prop de la zona zero de la dana, a la localitat de Paiporta. La fila que es desplega davant seu és ben curiosa: dos voluntaris joves, un grup de policies forçuts, veïns desorientats, bombers enfeinats. Tothom està esperant el menjar que escampa bona flaire pel carrer, una olor que contrasta amb la que se sent des de fa més dies aquí.

“Quan vaig avisar els meus proveïdors que durant alguns dies tindria tancat per venir aquí, de seguida em van donar menjar i productes de la zona per portar a València”, m’explica. De fet, no ha vingut sol: a part dels seus dos treballadors, al seu costat hi ha una dona que no para quieta ni un moment. Es diu Olga i treballa a Disertecsa. Es veu que diumenge passat estava dinant al restaurant d’en Pep i va decidir apuntar-se a l’aventura. “Venc material mèdic i productes sanitaris i sabia que havia de venir, així que entre tots vam carregar el cotxe com vam poder i vam conduir fins a Paiporta. I aquí ens hem quedat.”

Pel que fa al menjar, l’Olga remarca que fan tot el que poden, però que es necessita més. “Al principi no tenien llum i era molt difícil refredar els aliments que arribaven, per això sempre es demanava productes enllaunats i fàcils de mantenir. Ara, però, ja hi ha electricitat i potser el que faltaria més són fruites, peix i carn. Pensa que aquesta gent fa més de cinc dies que només mengen conserves. Nosaltres intentem cuinar botifarres, hamburgueses, pastes, arròs… Fem el que podem amb el que tenim. És impressionat com respon la gent. Sembla que s’hagi creat una petita societat de manera espontània. Aquesta taula que veus aquí la vam posar de suport, per si algú ens donava algun aliments i nosaltres cuinar-ho per a tothom. I mira com està! Tothom intenta portar alguna cosa, per petita que sigui. És curiós com persones que ni es coneixen poden respondre així.”

Mentre parlem, un agent de policia s’acosta a demanar menjar. Perquè no fa la cua com els altres? Ah, es veu que tenen pressa, que han de tornar a Vallecas perquè demà els toca treballar i si no surten ara no arriben. En Pep li pregunta què necessita exactament i, amb moviments àgils propis d’un cuiner que tota la vida ha estat darrere els fogons, li prepara els macarrons i els dona una barra de pa.

Abans de continuar el camí, l’Olga m’avisa: “És horrorós el que està passant. Les imatges que es veuen al mòbil no té res a veure amb aquesta realitat. El primer cop que vam arribar ens pensàvem que era un cementiri de cotxes. El que han viscut aquesta gent ha estat un tsunami de fang. No té un altre nom. Nosaltres hem de tornar demà perquè tenim feina i mainada, però si pogués em quedaria. Aquí tota ajuda es poca.”