Immigrants i immigrats

Quan el meu pare baixava –em refereixo a la baixada definitiva- de Pradell–, darrere d'un carro, per no anar sol, coll de la Teixeta avall, el 1899, perquè encara quedava ferum d'algun bandoler tronat, que perfilava aquells tombs tan reconsagrats de la carretera de Reus a Falset, uns tombs que havia contribuït a realitzar el pare del meu pare fent d'aiguader des dels 10 anys, perquè els components aquelles brigades de pic i pala no es quedessin secs; el meu pare, vull dir, va ser un autèntic immigrant per qüestions econòmiques, com ho són, mentre naveguen, aquells negres que es juguen la vida amb barques de paper perquè (Pasionaria?), prefereixen morir intentant escapar de la misèria que viure sense esperança i, ni tan sols, un grapat de sègol. (Francesc Pàmies Mateu?) Immigrant (com si fos en gerundi) deu tenir relació amb el que s'està fent, amb el moviment –suposo. El meu pare va ser immigrant (-ant) mentre feia via pel camí de baixada provinent del poble, de la llar, i mentre no va trobar una feina. I va ser immigrat (-at) quan la va tenir i va fer cap a treballar en una botiga de roba que, com a únic estipendi o paga del treball d'aquells nois joves, els feien la vida i els donaven allotjament durant 4 anys que sempre eren 5; com feien a tot el comerç –al detall, al major, d'exportació– en aquella època (no era a l'edat mitjana: jo he pogut citar el 1899) i fins a la revolta –criminal resposta a la criminal insurrecció dels militars espanyols– l'agost del 1936. La manutenció equivalia a un ranxo al migdia i un altre, més subtil, a la nit i les sobres –què sobrava?– per esmorzar. Allà on hi havia taulell, els aprenents de nit hi dormien a sobre, i estaven de sort; si no n'hi havia, dormien als munts de sacs vells. Però, de fred, no en passaven. El que passaven és gana. I s'esforçaven molt perquè l'empresa els mantingués a la nòmina en arribar als 5 anys de treball. I qui eren aquells aprenents de comerç que no podien aprendre cap ofici? Doncs eren els nois de les zones rurals. Els que sí tenien un germà gran, l'hereu, ells es quedaven amb una mà a cada anca, perquè les 3 o 4 finquetes (trossos) que posseïen els seus seguien formant el patrimoni familiar en mans del gran. El fadristern o cabaler, el fill sense herència, si no trobava una pubilla, no d'aquelles de les festes de barri sinó les dels hàbits economicofamiliars, havia d'emigrar i la majoria procurava anar-se'n a buscar feina a la ciutat més pròxima on no podien aprendre cap ofici perquè els era vedat. Vedat? Doncs, sí. Tothom sabia que el comerç, per al personal poc qualificat, no és cap ofici. Ni tan sols vendre no és cap ofici. En tot cas, es té la gràcia de saber vendre, però l'ofici de vendre, de donar bons resultats la gent per la parla, no existeix. A les ciutats, petites o mitjanes (de ciutat gran, nosaltres, només en tenim una i és un altre món) els aprenents dels diversos oficis, tan extensos, variats i enriquidors (fuster, serraller, mecànic i uns etcèteres), al segle XIX i XX tots eren de la mateixa població on hi havia el taller o l'obrador, perquè els pares que tenien fills barons es movien tant com podien per aparaular amb anys d'antelació el lloc d'aprenent per a un plançó que potser encara anava a pàrvuls. Quan arribaven els immigrants de poble rural per aprendre un ofici autèntic no quedava cap lloc lliure. Mai. Per això, tots els patrons i treballadors de les variades gammes comercials a Reus (i suposo que a Valls, Tarragona i Tortosa), curiositat encara comprovable, són tots de pobles de zona rural.

Ara seguim rebent immigrants (-ants) econòmics i cada vegada els costa més de convertir-se en immigrats (-ats) per mor de la crisi. Són els de sempre; els que marxen de la misèria i vénen aquí –com va venir el meu pare i tants pares i mares de ciutadans vells– per intentar salvar-se'n. El que passa és que vénen de més lluny, tenen una cultura distinta, uns costums poc semblants als nostres. Parlen una llengua (la majoria) que no és ni la pròpia d'aquesta terra ni la segona llengua oficial d'aquí. I a sobre tenen la pell, en diferents intensitats, més acolorida, una pell d'un color que es veu de lluny. No necessiten Pankelín ni banys de sol. Però, en realitat, són els mateixos d'abans, posseeixen la mateixa naturalesa i idèntica condició humana. Cosa que costa de comprendre. I, precisament, sembla que l'objectiu de tots hauria de ser la comprensió i no la tolerància, quan hi és. També per aquest tema tan important necessitaríem molt millors polítics que els que tenim a tot arreu.