Acord de mínims “significatiu però insuficient” a Copenhaguen

L’afaitada de caps col·lectiva amb què els activistes van protestar ahir és la millor imatge del que pot haver estat Copenhaguen per a molts: una presa de pèl. Els EUA, la Xina, l’Índia i Sud-àfrica van aconseguir ahir a la nit, negociant a la desesperada, un acord de mínims, molt devaluat, que no sembla salvar del fracàs la cimera contra el canvi climàtic de les Nacions Unides. Ni tan sols hi va haver fotografia de família, ritual diplomàtic obligat, i els 193 governs no van ser capaços de posar-se d’acord en gaire més que a admetre que cal limitar l’escalfament global a dos graus centígrads, però sense concretar com ho faran ni comprometre’s amb cap retallada de les seves emissions contaminants.

“És un acord insuficient en el combat contra l’amenaça del canvi climàtic, però és un important primer pas”, van anunciar fonts de la Casa Blanca, entre confusió i corredisses, tot i admetre que “cap país no està totalment satisfet”. Ja tothom havia acceptat que de Copenhaguen no sortiria cap tractat post-Kyoto, però les expectatives es van anar rebaixant tant que no hi haurà ni tan sols un compromís polític clar que es tancarà un acord jurídicament vinculant durant el 2010. Els governs, però, hauran de concretar les seves retallades d’emissions abans de l’1 de febrer. De l’objectiu de reduir els gasos d’efecte hivernacle en un 50% el 2050 no se’n sap res. El pacte preveu un mecanisme per supervisar i verificar les retallades d’emissions, però fixa uns objectius menys ambiciosos del que volien els Estats Units i, especialment, la Unió Europa. I per convèncer la Xina s’especifica que “no afectarà la sobirania” estatal.

Barack Obama, l’esperança negra que havia d’evitar que la de Copenhaguen passi a la història com la cimera del caos organitzatiu i les batusses policials, no va dur cap miracle a la capital danesa. “No he vingut a parlar, vinc a actuar, el món ha d’arribar a un acord, tot i que sigui imperfecte”, s’havia presentat davant del centenar llarg d’homòlegs que l’esperaven ansiosos. Però Obama no es va moure ni un mil·límetre de l’oferta que la Casa Blanca ja havia fet: els EUA només s’obren a reduir en un 4% les seves emissions de CO2 el 2020 –a anys llum del 20% o 30% que proposa la Unió Europea– i pagaran part dels 70.000 milions d’euros anuals d’ajuda als països pobres.

A canvi, Obama exigia a la Xina que accepti que l’ONU auditi els gasos d’efecte hivernacle que emet, per controlar que no faci trampa. La “transparència”, va defensar el president dels EUA, “no és cap intrusió ni afecta la sobirania, sinó només la forma d’assegurar-nos que l’acord és creïble i no paraules buides en un paper”. Però el primer ministre xinès, Wen Jiabao, aguantava la pressió i es negava a cedir, i reivindicava “responsabilitats comunes, però diferenciades”. Els països pobres i emergents han apel·lat durant tota la cimera a la “responsabilitat històrica” dels rics, i els han recordat que la seva contaminació és la culpable del canvi climàtic.

Xoc de trens
El xoc de trens entre els EUA i la Xina, responsables del 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del món, va deixar completament fora de control la cimera durant hores i va confirmar que els negociadors han estat perdent el temps i que les dues setmanes de discussions no han servit absolutament per a res. Obama i Jiabao es van reunir a soles dues vegades i van acabar tancant l’acord de mínims amb el primer ministre indi, Manmohan Singh, i el president sud-africà, Jacob Zuma. Després de dotze hores de negociacions Obama va celebrar “l’avanç sense precedents i significatiu” aconseguit, tot i admetre que “caldrà fer molt més”.

El president francès, Nicolas Sarkozy, però, no estava satisfet amb un acord que “no és perfecte”. I tampoc el govern brasiler no amagava la seva “decepció”. “No és l’acord que esperàvem, però com a mínim ens permet salvar alguna cosa i seguir negociant l’any que ve les xifres que no s’han pogut tancar”, va lamentar l’ambaixador de la delegació brasilera, Sergio Serra. El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, i el rus, Dmitri Medviédiev, ni tan sols no es van voler esperar al final de les negociacions i van marxar de Copenhaguen a mitja tarda, donant per fet el fracàs.