Un passeig per la ciutat poca-solta

Aquest estiu el centre de Barcelona recordava Calcuta, on la mendicitat és una professió i on hi ha xarxes que exploten la gent que demana, tal com denunciava un reportatge que va publicar l’AVUI el 14 d’agost. Al llarg del passeig de Gràcia, la via comercial més glamurosa de la ciutat, una romanesa toca l’altra. N’hi ha de totes les edats i condicions: adolescents, embarassades, ancianes, i moltes van amb infants petits i això últim està especialment prohibit. S’estan assegudes a terra, vestides de negre i tapades, amb la mà estesa. N’hi ha algunes que ocupen el mateix espai tot l’any. Són la cara visible d’una xarxa organitzada que viu de demanar caritat i de cometre petits furts, especialment al tren, al metro i a les zones turístiques. En alguns punts de la ciutat n’hi ha que hi són de fa anys, com l’anciana que s’està a l’entrada de la catedral de Barcelona. Que ningú s’atreveixi a prendre-li el lloc, que està reservadíssim.

També estan reservats i molt cotitzats els punts d’oferta de les prostitutes. Les mateixes protagonistes admeten que un bon lloc a les Corts es cotitza a 1.500 euros. En aquest barri es va fer una batuda a mitjans de juliol i la policia va identificar 285 persones entre clients i prostitutes. Però va servir de ben poc perquè quinze dies després hi tornava a haver la mateixa gernació en els mateixos llocs.

Tornant cap al centre de la ciutat, el carrer Pelai és un altre pol d’atracció dels que pidolen. Cada dia una munió d’estrangers, sobretot joves que diuen que els han robat, exhibeixen cartells i cara de llàstima. Comparteixen vorera amb persones sense sostre que van amb totes les seves pertinences amunt i avall i sovint amb gossos. Però els captaires que més criden l’atenció i que són visibles sobretot a l’estiu són els disminuïts físics.

Un fenomen que també ha esclatat aquest estiu és el dels turistes descamisats que es passegen per la ciutat com si estiguessin a la platja. Així ho han denunciat hotelers i comerciants. La major part dels barcelonins arrufen el nas quan veuen les imatges de turistes amb poca roba pels carrers. Però si es troben els forasters amb vestit de bany al metro, el rebuig visual passa a ser olfactiu. Al restaurant, el disgust dels tèxtils fa el cim.
Tolerancia o laxitud

En alguns restaurants de la Barceloneta ja impedeixen l’entrada a la gent de xancleta i tovallola. Aquests el que busquen es rentar-se al lavabo i solen deixar una estela de sorra per tot el local. Però altres establiments fan els ulls grossos amb l’excusa de la crisi i accepten tothom vagi com vagi, vestit o desvestit.

“Aquest fenomen és la conseqüència de la política turística que s’ha fet, que ha atret un determinat tipus de clients”, diu Miquel Àngel Fraile, secretari de la Confederació de Comerç de Catalunya i del Consell dels Gremis. Fraile escull les paraules políticament correctes per anomenar el que despectivament es coneix com a turisme barat, el que compra el viatge per quatre xavos. Aquest representant gremial afirma que “estem confonent la tolerància amb una certa laxitud”.

A Barcelona, l’ordenança del civisme que es va aprovar el 2006, que combina molta tolerància amb repressió, no diu res sobre la poca roba. De fet està permès el nudisme i només es persegueix si implica intenció o assetjament sexual.

Quan la polèmica dels descamisats ha arribat al carrer, l’Ajuntament s’ha reafirmat en la seva postura de tolerància i ha anunciat que no pensa endurir l’ordenança ni perseguir els qui van amb poca roba. Per la seva banda, hotelers i restauradors demanen més decòrum i volen introduir de nou els cartells sobre el dret d’admissió.