Rates amb ales

Tenen preferència als edificis alts, reminiscències de quan eren més lliures, més salvatges i vivien en penya-segats. Aleshores pertanyien a la natura, menjaven el que els oferia, omplien els pulmons d'aire pur i les plomes d'un gris intens deixaven anar espurnes de llum saludable. Avui, tot i el seu posat altiu, com el de la família que ho ha perdut tot menys la dignitat i surt al carrer amb el cap ben alt però amb una lleugera vacil·lació d'espatlles, es passegen bruts, d'un gris canonada ben apagat, com si fos de fum; el seu vol és a vegades gallinaci i mengen les deixalles de la vida humana, la vida que és pròpia de la ciutat. S'han fet un lloc a Barcelona perquè són molts, i tot i que intentem ignorar-los, la veritat és que la nostra vida transcorre frec a frec amb els coloms. Són una plaga, entesa com a aparició sobtada d'éssers vius de la mateixa espècie que causen danys en poblacions, i són un mal exemple per als nostres fills, perquè s'han rendit, han sacrificat la vida lliure dels penya-segats pel menjar fàcil i preparat. Ja fa temps que en parlem, d'això, però el més inquietant del cas és que ningú no sap com aturar-ho. Sembla que l'agreujant més gran del problema són els alimentadors ocasionals. Això fa que aquests ocells es concentrin de cop en un lloc determinat, sabent que aconseguiran l'aliment sense haver-se d'espavilar. I això, ho mirem com ho mirem, és antinatural. Per què el déu o els déus han donat ales als coloms? Per poder fugir d'una vida com aquesta. Però fins que no ho entenguin, aquests coloms sobrealimentats estaran en millors condicions per pondre ous a la primavera i a la tardor, i això farà que en lloc de posar-ne un (relleu generacional, així la població no augmentaria) en ponguin tres o quatre.

És dissabte al matí i miro per la finestra del menjador, que dóna al carrer, i espero. La veig caminar amb dificultat, travessar el carrer i, gairebé sense aturar-se, buidar a terra un saquet de plàstic que du a les mans amb alguna cosa engrunada a dins, i continuar el seu camí trontollant. No entenc el motor que mou aquesta alimentadora ocasional de coloms: no espera a recrear-se en la seva bona obra, fins i tot sembla que ho fa a desgrat, com un mal tràngol, com si en lloc de menjar els llancés verí i no volgués veure la crueltat de l'obra feta. És potser la seva manera de reconciliar-se amb el món; se la veu tan sola... I de seguida un nombre ingent de coloms inunden el carrer, amb unes ànsies devoradores que gairebé fan caure un noi que anava en bicicleta. Espantat, el noi s'atura i mira què passa, d'on surt aquesta taca grisa i pesant. Potser ha entès què ha passat, el terra tacat de pa esmicolat, cobert per una massa alada, i li diu alguna cosa a la dona, que, justament ara, passa pel seu costat. M'és impossible saber què li diu, però veig que la dona se'l mira un moment i continua, capficada en cada pas que fa sobre l'asfalt. Els coloms aviat li queden enrere, i el noi de la bici, també. Es calcula que a Barcelona hi ha uns 256.000 coloms. Si bé és cert que hi ha sistemes letals per eradicar-los, com ara ocells rapinyaires i filferro espinós, el millor sistema seria convèncer els alimentadors ocasionals que deixessin de facilitar-los la vida. A Barcelona no hi ha sancions establertes per aquests actes; per això, en lloc d'increpar-los, el que proposem és que es conegui el veritable motor de l'acte. Normalment és gent gran, i sola, i potser trista. Esbrinem per què ho fan i oferim-los una activitat substitutòria. I si no funciona, la crisi fa de la necessitat virtut: és que ja hem oblidat el sabor del colomí a la brasa?