El Vaticà rebutja que els capellans es casin com a antídot de la pederàstia

La commoció causada pel degoteig d’escàndols de pederàstia ha donat ales a les veus internes de l’Església que pugnen per introduir canvis en la institució. Entre ells, el de permetre que els capellans es puguin casar i tenir fills. El papa Benet XVI, però, ha sentenciat que no aprofitarà l’avinentesa per acabar amb el celibat. Joseph Ratzinger pretén tancar així el debat que s’ha colat al món catòlic.

Una de les primeres veus que va veure la possibilitat de pescar en aigües tèrboles i propugnar reformes a l’Església va ser l’editorialista de L’Osservatore Romano, Lucetta Scaraffia. No es va pronunciar sobre els capellans, sinó sobre el paper secundari que l’Església reserva a les dones. L’11 de març, Scaraffia opinava que “una major presència femenina no subordinada hauria pogut esquinçar el vel de l’omertà –silenci encobridor– masculina”, perquè “les dones serien per natura més proclius a la defensa dels joves en cas d’abús sexual”. L’article va rebre una allau de crítiques entre els experts vaticanistes i analistes, tot i que L’Osservatore és un diari controlat pel Vaticà.

La qüestió de les dones
Aquest atac va esmorteir el debat sobre el rol de la dona en la jerarquia eclesiàstica, però els col·legues masculins hi van veure l’ocasió per introduir-ne un altre, el del celibat dels capellans. Els vaticanistes han donat gran cobertura a l’arquebisbe de Viena, Christoph Schönborn, que demana “un canvi de visió” sobre el celibat –fa uns anys, ja ho havia insinuat també el cap dels catòlics alemanys, Robert Zollitsch–. Poc després l’imitava l’arquebisbe emèrit de Milà, Carlo Maria Martini. Tots dos, però, van negar que culpessin dels abusos l’abstinència sexual a la qual estan obligats els capellans.

El teòleg Vito Mancuso, mentrestant, ha recordat que La Bíblia cita com Déu va crear “l’home i la dona” a imatge seva. L’estat natural de l’home, doncs, seria estar en una relació. A més, diu, si Déu és Pare vol dir que beneeix el matrimoni fecund. I encara que Jesús era cèlibe, afegeix Mancuso, tenia una bona imatge del matrimoni.

Més directe és el teòleg Hans Küng, que ha culpat el seu antic amic Ratzinger “d’ignorar el missatge bíblic que consent expressament el matrimoni als titulars de càrrecs eclesiàstics”. El celibat obligatori, seria “més una desgràcia” que un do de Déu, perquè ha allunyat molts bons capellans del sacerdoci. A més, Küng afirma que hi ha “innombrables psicoanalistes i psicoterapeutes”, entre ells el nord-americà Richard Sipe, que han subratllat la relació entre el veto al matrimoni i la pederàstia: L’obligació “d’abstenir-se d’activitats sexuals” els crearia “impulsos més virulents”, i comportaria un risc més gran de desviacions.

Els jerarques eclesiàstics que no hi veuen cap relació, com el cardenal Oscar Rodríguez Madariaga (Tegucigalpa) o el bisbe Gehard Müller (Ratisbona), citen en canvi Manfred Lutz. Aquest psiquiatra i neuròleg alemany fa pocs dies va negar que el celibat predisposi a les desviacions sexuals: “No era natural Mahatma Gandhi, ell que va fer vots de castedat? No és natural el Dalai Lama?”. Lutz va citar Bill Marshall, “un dels terapeutes del crim més famosos i ateu declarat” que considera un “malentès” vincular l’abstinència a la pederàstia, perquè el capellà “viu una íntima relació amb Déu”.

El camí del mig
El vaticanista Luigi Accattoli, del Corriere della Sera, es manifesta entre els uns i els altres. Potser no hi ha una relació directa, diu, però afegeix que “no es pot negar que la impossibilitat d’ordenar homes casats indueix els bisbes a ordenar sovint candidats de dubtosa maduresa afectiva, que serien rebutjats si hi hagués alternatives per fornir capellans a les parròquies”. Per obrir la via al celibat pel camí del mig proposa no tant permetre que un sacerdot es casi un cop ja ordenat, com acceptar en el ministeri homes ja casats. L’última paraula, però, només la té el Papa.