Ni cessió condicionada ni pau sense diàleg al castell

Un pacte entre el PSC i el PP a la comissió de Presidència de l'Ajuntament de Barcelona ha desencallat la posada en marxa del Barcelona Centre de Pau, al Castell de Montjuïc. Però l'acord no ha rebut el suport de la resta de grups municipals ni el consens del moviment català per la pau. Segons els estatuts aprovats, el nou ens serà presidit per l'alcalde de Barcelona, i la ministra de Defensa en serà la vicepresidenta primera i el president de la Generalitat de Catalunya n'ocuparà la segona. Aquesta aprovació deriva d'una ordre ministerial que modifica una llei franquista de 1960 vigent fins al 2007. Una ordre que blinda la presència del Ministeri de Defensa al consorci que ha de gestionar el castell, que disposa el manteniment temporal de les antenes i xarxes de comunicació militars instal·lades i les dependències per a l'ús del personal militar, i que obliga que hi onegin les banderes d'Espanya, Catalunya i Barcelona. A ningú se li escapa que aquesta és una mala solució. Des que el president Rodríguez Zapatero es va comprometre en campanya electoral a tornar el castell a la ciutat i l'alcalde Hereu va anunciar la creació d'un centre internacional per la pau a l'equipament, estaven obligats a resoldre el tema abans que els enganxés la propera campanya electoral. Però des que Zapatero va nomenar Carme Chacón ministra de Defensa, la cosa s'ha complicat sobre manera.

Per una banda, l'Ajuntament ha acceptat una cessió condicionada del castell, tal com va pronosticar l'exministre José Bono. I per l'altra, s'ha claudicat davant la presència del Ministeri de Defensa, que avui encapçala una destacada militant del PSC. I finalment la creació del Barcelona Centre de Pau no ha arribat acompanyat de cap debat amb les ONG de pau, ni del consens amb la resta de forces polítiques, ni del vistiplau del Consell Català de Foment de la Pau, ni de l'acord amb la Generalitat de Catalunya. De fet, l'aprovació d'aquest centre s'ha fet d'esquena a l'Institut Català Internacional de la Pau (ICIP), creat pel Parlament de Catalunya. I és que la iniciativa de l'Ajuntament no ha estat fruit de cap procés participatiu, com sí que ho ha estat la posada en marxa de l'ICIP, sinó més aviat una resposta d'urgència a les condicions imposades pel Ministeri de Defensa del Regne d'Espanya per poder cedir definitivament la propietat i ús del castell de Montjuïc. Una concepció ben diferent de la de l'ICIP, un projecte iniciat a finals dels anys 80 a proposta de la Fundació per la Pau, previst per la de la llei de foment de la pau de 2001 i dotat d'una llei específica de creació de l'ICIP el novembre del 2007.

Avui l'ICIP és la primera institució especialitzada en temes de pau de tot l'Estat espanyol. Aquesta institució pública i independent es dedicarà a la promoció de la cultura de la pau, la mediació en conflictes, el suport a les entitats i moviments socials, la recerca científica en aquest àmbit, l'assessorament de les administracions i la formació de persones expertes en resolució de conflictes.

Però amb la creació del Barcelona Centre de Pau, a l'ICIP li seguen l'herba sota els peus. De fet, ja hem viscut situacions similars en altres èpoques, quan la Generalitat i l'Ajuntament creaven organismes diferents per fer la mateixa feina. Una època en què CiU i el PSC rivalitzaven a través del TNC i del Teatre Lliure, des de TV3 i de BTV, des de Catalunya Ràdio i des de la COM. La diferència, però, és que l'ICIP no és una institució partidista, sinó independent de l'administració. I el més greu és que això ha passat amb governs formats de manera majoritària pel mateix color polític a cada banda de la plaça de Sant Jaume. Una situació que convida a pensar que no només estem davant d'un cas d'ineficiència institucional, sinó de motivació partidista. Sempre és bo celebrar el retorn a la propietat civil d'un edifici emblemàtic (i durant molts segles d'infausta memòria) com és el castell. I de ben segur que una bona manera de retre homenatge als catalans que allí foren afusellats i empresonats, o als ciutadans de Barcelona que foren bombardejats des de l'artilleria del castell, hauria estat dedicar-lo a la tradició antimilitarista del poble català. Però el que no té cap sentit és crear un altre organisme que faci el mateix que podria fer l'ICIP sense buscar les sinergies,i la col·laboració, i continuar amb la tradició tan nostra de fer un xiringuito que faci la competència al xiringuito del costat.