Els 'peròs' de la TDT a Catalunya

L'any 1983, TV3 iniciava les seves emissions i el nostre televisor passava a tenir tres canals sintonitzats. Vint-i-cinc anys després, el 60% de les llars catalanes ja reben la televisió per tecnologia TDT i tenen accés, com a mínim, a una quarantena de canals. I el 3 d'abril del 2010, quan es produeixi l'apagada analògica, l'oferta arribarà al centenar llarg.

A finals del 2005, la televisió digital terrestre començava el trànsit per fer desaparèixer el sistema analògic. Tot semblava un camí de roses, perquè la majoria de grups mediàtics havien aconseguit llicències per a entrar en un negoci que es preveia gloriós. Però la crisi econòmica ha escapçat el mercat publicitari, i a més, s'ha constatat que alguns projectes havien nascut errats.

Localia com a símptoma
La cadena de televisions locals Localia TV, propietat del grup PRISA, cessarà la seva activitat a finals d’any. El grup, que té tres llicències de TDT a Catalunya, assegura que la cadena s'ha vist afectada per la caiguda de la inversió publicitària i per la “saturació de llicències de TDT i el desordre del sector, que impossibiliten la viabilitat del projecte”. De fet, Localia va néixer per assegurar a PRISA llicències de TDT per si el projecte de Cuatro no donava resultats.

Hi ha més canals tocats de mort? El cas més clar és Urbe TV, del grup Vocento, que intenta vendre el canal a 25 Televisió, però de moment no s’ha tancat l’operació. A parer de Santiago Ramentol, conseller del CAC, “aquelles televisions que en realitat no tenien vocació de proximitat corren el perill de desaparèixer. Localia ha estat només el primer capítol”.

El conseller del CAC admet que entrem en un període d'incerteses fins i tot per a les televisions públiques, “ja que els ajuntaments es veuen obligats disminuir despeses o a frenar la creació de molts consorcis locals de TDT”. Amb tot, creu que la televisió local pot guanyar el pols a les grans cadenes, perquè si treballa bé, “tindrà publicitat que no es podrà emetre a les estatals ni les nacionals catalanes, i només que se situï en una audiència del 7%-8%, pot ser líder”.

Per a Ramentol, són les grans cadenes de l’Estat les que “frenen” l’avenç de la TDT perquè encara no han comprès que “si fins ara s'havien embutxacat molts diners, ara estan en situació de perdre'ls si no entenen que l'objectiu ja no serà tenir molta audiència sinó “tenir un nínxol molt concret que permeti obtenir publicitat concreta i ser-ne la referència”.

Saturació de l’oferta i pocs continguts
El 2006, l’executiu català va atorgar per concurs, amb un informe vinculant del CAC, 56 llicències de TDT privades i 37 de públiques. A aquesta oferta cal sumar-hi la que arriba pels múltiplexs de canals estatals. Per a molts, l’espectre televisiu de la TDT ha nascut saturat. Rosa Franquet, catedràtica de Comunicació Audiovisual de la UAB, apunta que en el repartiment de llicències “a Catalunya es va fer una opció per la quantitat front altres aspectes de qualitat, sense analitzar a fons què podia absorbir el mercat publicitari i quina capacitat de generar continguts propis hi havia”.

El director de Comunicàlia -empresa pública que gestiona continguts per al Consorci Local i Comarcal de Comunicació (CLCC)-, Joan Vila, considera que “efectivament, la falta de continguts és un dels grans problemes de la TDT”, i adverteix que “omplir la graella amb 32 hores setmanals de producció pròpia, com marca la llei, és dur per a molts canals”, i que xarxes com Comunicàlia o la XTVL “no podem subministrar tants continguts”.

Vila creu que s'hauria de revisar la normativa per fer-la més flexible en aquest sentit, “si no volen que la meitat de les televisions hagin de tancar”, insta el CAC a “assumir que de vegades és no hi ha més remei que complementar la programació amb continguts generalistes”.

En canvi, Rosa Franquet creu que, al marge de bastir de continguts els canals, hi ha un error de plantejament en la TDT de Catalunya:“tenint en compte que la nostra indústria no estava capacitada per oferir qualitat a tots els canals, s’hauria d’haver estudiat l’opció d’apostar pels serveis de valor afegit i l’alta definició”

Cal omplir els espais que quedin buits?
Localia deixa ara tres llicències a Catalunya, i és probable que Urbe TV i altres canals locals també acabin renunciant-hi. Quedaran forats en els múltiplex, que de moment, l’empresa que té el monopoli del transport del senyal, Tradia, pensa cobrar als qui es quedin. Aquest propòsit, denuncia Santiago Ramentol, “va contra les normes del mercat”, i considera que Tradia hauria d’assumir el cost dels espais buits.

Frederic Cano és director d’Esplugues Televisió i president de l’Associació de Televisions Digitals de Proximitat. Considera que “si bé el repartiment de llicències es va fer amb tota la bona intenció, per garantir la continuïtat de les televisions locals històriques, ara, aprofitant la sortida de Localia, caldria una revisió del mapa, i no seria bo que s'omplís el forat amb nova oferta”. Per contra, el director de Comunicàlia defensa que “s'haurien de tornar a posar a concurs per si hi ha empreses interessades”.

Internet, amenaça o oportunitat
Mentre amb la TDT no hi ha marxa enrere, en el cas de la televisió IP ningú no sap del cert quin és el seu futur. Sigui com sigui, hi ha el parer general que els dos sistemes de transmissió no seran excloents. En opinió de Rosa Franquet, “a hores d’ara ningú no discuteix que els projectes televisius que es pensin al marge d’internet seran inviables, perquè a més de competidors, són complements necessaris”.

En la mateixa línia es pronuncia Joan Vila, que reconeix que la xarxa pot ser una sortida per a les televisions públiques que no es veuen capaces de sortir amb TDT o per a les privades que s'han quedat sense llicència. Finalment, Frederic Cano pronostica “una vida d’entre 10 i 20 anys a la TDT, ja que la televisió per IP s’acabarà imposant”, però creu que les televisions de proximitat poden salvar-se si també entren a la xarxa.