Una vida dedicada als càntirs

«Si no hi ha broc no és un càntir.» Això ho sap molt bé la solivellenca Rosa Iglésies, que té una col·lecció de més de nou-centes peces. Fa 51 anys que recull a casa tots els càntirs que pot: de nevera, de pa, de toll i de pescador; de més antics i de més moderns, però tots tenen la seva utilitat, bé per emmagatzemar aigua, bé per guardar oli. I no n'hi ha cap d'igual perquè, a més, el que també varia és el material amb el qual estan fets, tant si són artesanals com si no. N'hi ha de fets d'espar, de fusta, de guix i fins i tot de plàstic, però diu que es queda amb els de terrissa. El seu pare li va regalar el primer càntir quan només tenia sis anys i de mica en mica ha anat engrandint la col·lecció. De fet, el més antic que conserva data de l'any 1885, una autèntica relíquia. Molts dels càntirs que guarda són del país, però també n'hi ha d'arreu de l'Estat espanyol, com ara els tradicionals de Terol, que combinen formes verdes i blanquinoses, i els de Verdú, que es reconeixen pel color negre. Tanmateix, també té càntirs procedents de llocs més llunyans, com ara l'Amèrica del Sud o la central.

Iglésies assegura que faria de tot per aconseguir un càntir, i explica que una vegada va anar a peu de Solivella a Blancafort per aconseguir-ne un. També es va estar de comprar-se un vestit per a un casament i va bescanviar dues cerveses per aconseguir uns càntirs en una fira de l'intercanvi. Tot i això, diu que es fa un pressupost i que quan sobrepassa el límit no n'adquireix cap més.

Rosa Iglésies i el seu marit, Josep Maria Armengol, que al llarg del temps ha sucumbit a la passió de la seva dona per la terrissa, van inaugurar dissabte a la tarda El Racó del Càntir, un espai que han habilitat als baixos de casa seva, on a través de visites prèviament concertades el públic podrà veure tota la col·lecció.

A Solivella, aviat també es podrà visitar el castell dels Llorac, que fins fa poc ha estat en obres. Aquests dos elements han de servir per potenciar l'atractiu turístic del municipi.